Mardítorroedore...

.

Va, riem una mica tots plegats, que ja ens toca, no?

.

.

...

L´estiu, de sobte

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva escalfor i força possibles. Feixuga humitat als carrers de Barcelona, cauen les hores, lentament, avançant de la mà d'una parsimònia que em permet somriure. Ha estat de sobte, no hi ha hagut progressió que ens hagi deixat anar canviant de roba de mica en mica. L'altre dia anàvem amb jaqueta, l'endemà ens ofegàvem pel carrer, treient la llengua, esbufegant.

A mi m'agrada, de totes maneres, que hagi arribat ja, sigui com sigui que ho hagi fet. El fred em mata, em cansa, m'esclavitza, em torça l'esquena en un rictus permanent de gelor-que-cala-els-ossos, m'acaba adolorint l'ànima, si és que encara me'n queda.

Parsimònia xafogosa de l'estiu, que no m'afecta en absolut, que em treu el gel dels ossos i que em fa canviar la cara. Escolto els esgarips de les orenetes, el cel de la ciutat n'és ple, i respiro omplint el pit de satisfacció, pensant en la felicitat que em dóna haver acabat l'hivern (tan llarg i trist com m'ha semblat...).

Celebro poder anar a la platja, i assaborir amb tot el cos un càlid bany de sol. Sento reviscolar la pell, els músculs, tots els òrgans, en una carícia suau, en un bes insistent, semblant a...Tot d'una m'arriba el record de la carícia de les teves mans, de l'abraçada dels teus braços, de la teva olor a res, de la teva veu dolça, parlant fluixet, a cau d'orella..., convidant-me al joc dels sentits. Tanco els ulls, però la claror del sol m'il.lumina les parpelles, veig en taronja les teves paraules en una dansa harmònica de síl.labes. Em dius que sents la meva olor i pronuncies que has tingut molta sort de conèixer-me. Tanques els ulls també i et lliures al plaer...
...

Em crema la pell, m'he quedat adormida damunt la sorra, com damunt del temps. M'aixeco i m'espolso la que tinc enganxada al cos, les sines, la panxa, les cuixes...No ha estat res (malgrat em diguis que l'endemà encara senties la meva olor). Replego les coses i començo a caminar pel trencant de les ones, descalça, cap al cotxe.

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva força i escalfor possibles...
:::
:::

La música dels teus dits

Per la meva Berta, adolescent, princesa, ulls que somriuen a la vida que tot just ara vola...I per al Carles (Charlypollo5), l'altre adolescent que camina de la mà del seu somriure.





L'amor brolla del teu cor, però ara no es tradueix en paraules, ni en dibuixos...Penses sempre que no ets el millor, que ho fas malament, que al món, segur, hi ha moltes altres persones que ho fan més bé que tu. La teva modèstia t'està matant, de mica en mica, t'està acompanyant d'una tristesa excessiva i permanent. No et mereixes sentir-te així, hauries de saber-te consolar amb les paraules que relligues prou bé, amb els dibuixos que surten del teu llapis i amb la música que fas, que no ve de cap partitura, que mana directa de les teves emocions. Només per això hauries d'estar orgullós de tu mateix. A més a més, la Berta és al teu costat, i plora quan tu plores.


Potser si ho veus des de fora, t'arribin millor les bones sensacions que comuniques. Ara són les meves paraules les que et descriuen...


Mans primes, esveltes i blanques... la suavitat dels teus dits acaronen les tecles, i fan ballar les notes, dolçament, en la lentitud d'una descripció de pensaments, de sentiments vius, encesos, que conten com és de fresc i net aquest amor que sentiu. Tremola la veu del so, i segueix volotejant, com la petita papallona blava, fràgil, subtil, pel damunt del teclat, pel damunt d'una abraçada, de la vostra abraçada que ara sembla com per sempre. Segueixes parlant dels teus sentiments amb la música que tan bé explica com vius aquest teu primer amor. El vostre primer amor...


I ho fas millor que ningú, ho has sentit? Millor que ningú...

Quin present...!

La família La Via ocupa un lloc destacat en el patriciat urbà de la Girona dels segles XIV i XV, i els seus membres figuren amb freqüència en els càrrecs de govern de la ciutat. Es pot situar el seu naixement entre el 1377 i el 1380. Se'n tenen últimes notícies cap al 1443.

L'obra de Francesc de la Via va ser, en la seva època, discretament popular. Es poden trobar poemes seus en alguns dels cançoners importants en poesia catalana d'aquell segle i el Llibre de Fra Bernat encara circulava a principis del segle XVI. Francesc de la Via és autor de dos llargs poemes narratius, "Procés de Corona d'aur contra En Bertran Tudela" i "El Llibre de Fra Bernat", d'una composició lírico-narrativa, "A Bella Venus", de dues cançons i d´una cobla.

En la seva època, la seva obra aporta una notable agudesa, fins el moment inexistent i contribueix al desenvolupament d´una sensibilitat que permet la implantació de noves tendències en la literatura catalana del segle XV. La seva obra aporta una renovació i una crítica de les fòrmules i els temes heretats de la tradició trobadoresca. Introdueix un humor amb el qual fa burla alegre de les febleses d´una societat i els seus membres.


(Informació i transcripció extretes del volum:
"Obres", Francesc de la Via.
Edició i Estudi d´Arseni Pacheco.
Quaderns Crema, sèrie gran, volum 20).


En Fra Bernat arriba, impacient i fervorós, a la cel.la de la monja, esperant que ella el correspongui atorgant-li un favor. Però la monja diu que no vol saber res d'ell, que ja se n'ha cansat, ja que és un maleducat. Que el que ha de fer, cada vegada que va a veure-la, és portar-li un present. I si ell ho fa així, igual que ho fa el Canonge (que sempre li'n porta un), llavors sí, ella el complaurà en els seus desitjos d'amor. El frare, contrariat, li diu que li ha portat un present, que miri bé quin és, que, sobre tot, s'hi fixi, a veure què li sembla...


Ladonchs anech dir fra Bernats
tost a la monge:
- Senyora, lo mal de canonge,
aquell volets?
Car per ell apar me havets
tot oblidat.-
Dix la monja a fra Bernat:
- Sabets per què?
Tostemps me porta algun bé,
argent o drap;
e vós no valets sols un nap,
tant sóts avar;
jamés m'avets volgut res dar
sí co.l canonja.
ara fiat-vos en monja
ni en son parlar,
car tot ho fan per baratar,
açò podem dir;
car vós me solíets acullir
en temps passat,
mils que home que anch fos nat
en aquest món,
faent-me semblant jausion,
de tot bon cor.
- Frare, yo.us portava amor
e.us acullia
per ço com per dit me tenia
que, sens tardar,
vós me deguéssets aportar
algun present.
E prech-vos no.us doneu marriment
si no.us acull,
car d'ara avant yo no.us vull
res demanar,
car no.us vull bé menys amar.
Via.n mal guany!
Car a tal frayrot no pertany
que.l deg'amar.
Jamés m'avets volgut res dar
que portàs per vós.-
Fra Bernat, irat e fellós,
anech-li dir:
-Senyora, si tal acullir
me volets far,
jo meteix me vull degollar
e dar la mort.-
La monja dix sens gran acort,
estant en sus:
-Sicut nos visitas, sic te colimus,
per veritat;
car si m'haguéssets res portat,
bé.us acullira,
e graciosament vos servira
de mon poder.-
Dix fra Bernat: -E quin barber
per affaytar
vós volríets, segons que.m par,
que.us donàs paga?-
Ladonchs mès mans a la braga,
mostra-li son rava.
La monja.s mostrà fort brava
a fra Bernat,
quant viu son matràs ben format
e stech drets,
car n'ach un gran palm e tres dets,
ab gran squena,
sí que.l clarejava la vena
d'un tret de dart,
que no.y havia null embarch,
drap ni cortines.
-Han tal bech vostres gallines?-
dix fra Bernat;
lo qual li offer de bon grat
lo dit present,
que stech arborat fermament,
pus dur que ferra;
les palles levà de terra
per gran calor.
La monge.s mudà de color
quant viu la birla,
sí que parech fos asmirla
detràs copada;
fonch-se ab vel emborraçada
denant la vista,
e no.us pensets que fos trista,
ans la viu riure.
-Senyora-dix-, volets scriure
ab cesta ploma?

Apilant llenya

L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

Joan Margarit, de "Casa de misericòrdia".


Sovint ell em dóna les paraules que el meu pare necessita per explicar allò que pensa i no diu. Allò que mai no ha dit. Allò que ha quedat per sempre fossilitzat en la memòria i el record dels sentiments. El dolor que torna sempre amb tanta força...colpidor, de la mà del silenci.

Parlant de "bitxos"...

*
*
La meva Mireia, petita, morena i dolça... És que, el que no li passi a ella...

Campaments de setmana santa.

S'estan uns dies fora, a la muntanya, amb el cau. Dormen a l'exterior, amb tendes. Ella és tota una Escolta Catalana ("Tant com puc").

Quan tornen, l'anem a recollir, a ella i a la seva motxilla, que és més gran que ella. La senyoreta, no cal explicar com ve, de neta, polida i ben pentinada, és clar... La roba que porta, a més a més, està impecable, i els pantalons tampoc tenen forats, ni taques de fang, ni d'herba fregada a les genolleres...Vaja, que tot un gust fer-li una abraçadota, després de tants dies...!

Arribem a casa. Deixa la supermotxilla a la galeria. Es treu les botes de muntanya (que no estan totes plenes de fang, no), i les deixa al damunt de la repisa del safareig.
Preparem un bany d'aigua calenteta amb sabó BADEDAS (tot un plaer i un descans, un regal pels sentits). S'hi submergeix ràpidament, està morta de cansament...

El que surt de la motxilla (i com en surt, i la sorra i fang com a valors afegits), donaria per escriure ja un altre post. Però ara no toca insistir en això precisament...Mentre ella està en remull, em recordo de les botes, i vaig cap al safareig.

Curiosament, quan el miro, aprecio, amb perplexitat, que el safareig ha canviat de color...Ara ja no és blanc, ara és negre, però negre-en-moviment ("camí de sol-per les rutes amigues-unes formigues"/Joan Salvat-Papaseit)...M'aixeco les ulleres de veure de lluny, per descobrir el motiu d'aquesta negror en moviment, i veig centenars i centenars de formigues petites caminant, com perdudes, pel damunt de la repisa del safareig, al voltant de les botes! Estic sorpresa, i no entenc res de res...
Segueixo observant, i me n'adono que les formigues surten de l'interior de la bota dreta de la Mireia. M'estic esverant literalment... Agafo la bota, i les formigues s'espanten i comencen a córrer en totes direccions. Jo estic a punt d'agafar un atac d'incredulitat, i també de nervis, és clar. Elles no paren de sortir de la bota, i sembla que n'hi hagi d'haver mil milions...Trec, com puc, la plantilla (em queda la mà tota negra, evidentment, i comencen a pujar-me pel braç...). Com que no estic encara prou sorpresa, veig que sota la plantilla encara hi ha una negror de formigues que tenen cura d'un tou blanc de larves, i comencen a agafar-les amb les mandíbules i a dur-les cap a un altre lloc per salvar-les...

En aquest moment, està clar, necessito, molt a desgrat meu, l'ajut d'un insecticida.

La Mireia, pacíficament remullada i perfumada, segueix a la banyera. Li explico que aquests dies ha tingut un formiguer incorporat a la bota dreta. Li pregunto si no se n'havia adonat. Em respon que no. M'aclareix, però, que quan anaven a dormir, deixaven les botes fora de la tenda, protegides pel sobre-sostre.

Gràcies per tant

...

Cada dia, quan em desperto, penso que m'alegro, perquè estic viva i perquè sempre he tingut tanta sort...

Agraida estic, per tot el que tinc i pel que no tinc; per tot el que he conegut, i, tanmateix, pel que m'he estalviat de tastar.

Per tothom que m'ha acompanyat i m'ha estimat, o, almenys, ho ha intentat. Per qui m'ho ha donat tot, desinteressadament, i m'ha permès créixer, m'ha fet anar endavant.

Per tu que m'aguantes i em suportes amb aquesta paciència infinita (encara no he entès mai per què ho fas...); per tu, que m'has obsequiat amb aquestes dues personetes, que cada dia aprenen més del teu somriure inesgotable.

Per totes les coses que sóc, tinc i represento (ara em seria poc modest esmentar-les).

Gràcies per tantes oportunitats que em són donades de gaudir i aprendre, a nivell personal i íntim. Gràcies, però també, per les que tinc opció a presentar renúncia.

Gràcies per la llibertat de la qual gaudeixo (ben o mal aprofitada, és clar).

Ara mateix agraeixo la llum, la carícia del sol, la pluja, l'alegria dels colors, el cant de la merla al capvespre, els bolets que ara arriben, després de tanta aigua, el vent, que tant em molesta, i tantes i tantes altres coses que em descuido perquè no hi caben aquí, però que són ben juntes dins el meu cor...

Perquè cada dia que desperto és un bondia ben trobat i una besada més que em regala la vida.

Al meu costadet...

..
Estàvem asseguts a la barra del bar de sempre. Jo portava la camiseta famosa, del post famós, en la que sembla que vagi a perdre alguna cosa...Ell estava molt a prop de mi i jo li passava el braç dret pel damunt de l'espatlla... Ens besàvem, públicament i sense vergonya, i ens dèiem coses dolces a cau d'orella. Tot d'una, molt romàntic ell, em diu:

Sento l'escalfor de la teva sina nua a l'aixella...

M'estàs fent pujar de l'entresol a l'àtic...

*

*

(Continuarà... ;-)))

Papallona

Breus tocs de verd suavíssim,
sobre un llit de blau tot just insinuat,
empolsinat per reflexos argentats.

Sota la fulla, verda i gruixuda,
ben quieta, que la llum arriba.


Escrit inspirat en una fotografia de http://frikosal.blogspot.com/ del dia 23/5/08, Noche y día.

Moltes gràcies, per cert.

...

Flors, pedres i altres irreverències

Cinc regals et faig avui:
dues roses blanques,

                                                         .suaus i delicades,

oloroses i turgents...

**

**

**

El meu test de violetes,

verdes fulles, fortes, peludes,

flors menudes però exigents,

...        ..........................d'aigua i llum suficients...

**

**

Dues roses del desert,

fetes dins la cremor de les dunes,

asprament capricioses,

duradores en el temps...

**

**

**

Un parell de sines madures,

                       .sempre impacients de besades,

pessigades i xuclades,

per tal que les assaboreixis follament...

**

**

**

I, finalment, per començar,

un petó humit, calentó, allà on més t'agradi.

...

Ballo amb el cos i amb el cor

Sento la música que comença a marcar el ritme..., les mans s'avancen per demanar altres mans que marquin el recorregut a seguir. Mans sàvies, em conviden al seu compàs i em condueixen amb suavitat, dolçor, però claredat, i el meu cos no pot negar el moviment de les caderes: el pes va canviant de lloc, de banda, la cadera mana i els peus, que són com babaus, obeeixen el ritme que circula per tot el cos, no erren mai, perquè claven tot el pes quan toquen el terre... Segueix la música; el discurs insistent de la clau m'empresona, m'allibera alhora, no em deixa parar, ni adormir el moviment, cal marcar cada pas al moment just, cal esperar també en el segon estricte, precís...

La salsa comença a afegir més instruments al damunt de les grans percussions: saxos, trompetes, trombó,...l'energia augmenta paulatinament, la intensitat esdevé creixent; la veu solista es barreja amb les veus que acompanyen; la història segueix explicant, al seu curs, els esdeveniments...

El cos ha anat augmentant, de manera progressiva i frenètica, la seva expressió, el seu moviment i els girs es disparen, s'encadenen, s'entrecreuen les cames i els braços; el moviment circular esdevé constant, un ocupa el lloc que ha deixat l'altre, vels, girs, ordres i contraordres, moviment frenètic que travessa tot el cos, els músculs i l'essència del que balla sentint la música entrant pel cor i sortint per l'ànima.

Espectacular. Diví. Especialment sublim, ho juro.

Vuit cartes.

...
D'això fa molts anys; jo només en tenia 14 quan vam començar la nostra relació. El problema era que ell en tenia 21. Jo rebia aquesta carta, de la qual només selecciono dos fragments, als 16 anys. La nostra relació va esdevenir, al llarg dels mesos, només epistolar.

Molt dolor silenciat, acumulat per sempre...

Abans d'ahir potser
potser ja fa una setmana
et vaig veure, per les Rambles.
No anaves sola -m'agradaria pensar que sí-.
Anaves agafada d´un xicot -o ell de tu-.

No sé pas.

Sé que vaig pensar:

és com una nina, així de petita.

Que ràpid m'ha oblidat. ( Ni em vares veure...).

T'he vist a les Rambles, agafada a un xicot,

fins i tot amb un "altre" estàs bonica.

*

Andreu.

Octubre del 1980.

*

Tu ets jove i oblides.

Jo sóc molt vell i no penso oblidar mai, no podria.

*

L´Andreu.

Octubre del 1980.

...

Ploro

...

El meu cap m'ha jugat una altra mala passada. He intentat ser educada i prudent, com sempre, evitant dir les coses que sé que fereixen, i tot d'una, per telèfon, se m'ha començat a parlar malament, sense respecte i amb un to de veu pujat. A més a més s'ha opinat de nou sobre personetes que són competència meva, i que, en el seu moment no s'han fet determinades accions perquè un especialista ha demanat que, sobretot, no es fessin. Serà que alguns llicenciats universitaris saben molt més que perruquers i dermatòlegs? Doncs sembla ser que sí. Però llavors s'ha girat la truita, i jo, en el moment de donar les meves explicacions de perquè no s'ha fet això o allò altre, i sense donar crèdit a allò que se m'acabava de dir, automàticament se m'ha considerat a mi una maleducada, una barroera i una histèrica. La discussió telefònica ha acabat de mala manera i llavors ha seguit a nivell familiar. La pitjor de totes, perquè després de dir unes quantes barbaritats davant de la meva filla, un altre personatge que corre normalment per casa m'ha dit que el meu principal defecte era que no reconeixia mai els meus errors. I encara que jo explicava allò que m'acabaven de dir i de quina manera m'ho havien dit, la meva filla em deia que quan aquesta persona del telèfon li deia que s'havia de tallar el cabell i posar-se mascarilla a les puntes (cosa que -oh, miracle!- era el motiu pel qual a ella no se li obrien les puntes, i no perquè se'l tallava cada mes uns dits) llavors ella es victimitzava, silenciava els consells del dermatòleg i em culpabilitzava a mi perquè no li posava mascarilla. I l'energumen seguia repetint que el meu problema era que no reconeixia els meus errors. La meva filla ha marxat del menjador plorant rere un cop de porta; jo, malgrat l'Esertia i el Diazepán, he començat a omplir una piscina de llàgrimes, i no podia parar. El meu sopar s'ha quedat a la taula, no podia menjar res.

I pensar que tot ha començat perquè jo li he fet una broma a la meva amiga, dient-li que em presentaré al proper càsting de "xica Pantèn", perquè si d'una cosa estic veritablement orgullosa és del meu cabell. Però no, segons ella ara resulta que ella el té MOLT més bonic que jo, i acaba de decidir també que allò que he de fer és tallar-me'l, com a mínim, 10 cm.

La conclusió és la següent: per començar, jo sóc una absoluta merda i, per acabar, tothom pot dir sempre el que vol, sense reconèixer els seus errors. Jo sóc l'única persona al món que m'he de comportar, mentre que tothom treu el que vol per la boca. Torno a reivindicar el meu dolor, que es queda allà guardat perquè, l'endemà, tothom actua com si res hagués passat. Ja no puc més.

...

Vora mar

...
...


Camino per la sorra mullada, les ones arriben amb calma, s'aturen un instant i retrocedeixen de nou. M'acaronen els peus, els turmells. Deixen rere seu una fina capa de lluissor, com milers d'estrelles minúscules que perden lentament la seva llum. El soroll de l'aigua va i ve, no s'atura mai, i abraça la veu de les gavines i les orenetes... El sol es pon, sense pausa, i la llum va canviant. El roig atrapa lentament el taronja, el groc i el blau, i s'endú, rere l'horitzó, el dibuix d'un somriure capgirat, cada vegada més prim, cada segon canviant...
Segueixo caminant, lentament. El mar engoleix finalment la darrera ganyota del sol. Els núvols aprimen el seu pas i van canviant de color, imperceptiblement. Les onades remuguen l'anar i tornar del seu batec. I el batec del meu cor acompanya aquest ritme seriosament. No hi ha lloc per les paraules, només hi caben els sentiments, hi brollen les emocions, silents, però sentides com des de dins dels records...
Aquest és el moment en el qual m'arrencaria la vida per tal d'escriure una frase que fos la justa i encertada.

...

Vuit cartes

...
Andreu, al cap de tants anys, he aconseguit retrobar totes les teves cartes, rellegir-les i ordenar-les. Encara em batega el cor quan penso que tot plegat es va fondre en el pas del temps, de les circumstàncies i de l'oblit.

Para que tú me oigas
mis palabras
se adelgazan a veces
como las huellas de las gaviotas en las playas.

Pablo Neruda.


Nadie me salvará de este naufragio
si no es tu amor, la tabla que procuro,
si no es tu voz, el norte que pretendo.

Eludiendo por eso el mal presagio
de que ni en ti siquiera habré seguro
voy entre pena y pena sonriendo.

Miguel Hernández.


Lo que mucha gente llama amar consiste en elegir a una mujer y casarse con ella. La eligen, te lo juro, los he visto. Como si se pudiera elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estanqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque -la- aman, yo creo que es al vesre. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.

Julio Cortázar.

"Tants de dubtes
i, malgrat tot,
la certesa d'estimar-te,
potser per sempre.

Millor fóra
ofegar-te dins l'absència;
però hauries de saber
que no he pogut llevar amarres,
que resto ancorat en el port
de la basarda
que quan m'arriba el teu nom
enfolleixo de nostàlgia".

Sílvia...?

Orgasme

Gaudi de l'escalfor que regales... Nedo en l'aroma de la teva pell, en la humitat de la teva suor, cos contra cos, membres que s'enllacen, que es barallen, tot cercant un camí cap al foc, cap a les flames del deliri. Tota jo em consumeixo, envoltada per la teva abraçada, brases enceses sota una tempesta de llum i guspires...Enlluernada de tant com et miro, mirada encegada. Em llenço sobre el llac del teu cos i segueixo pels camins indicats, besant, mossegant i llepant, cavalcant fins on calgui...Somric finalment, la força amaina, el crit ensordeix, la caiguda ens escampa líquidament. Regalims de complaença ens uneixen en un bes final.

Descanso ara sobre el teu cos, com damunt d'un tou de cotó. Em gronxo en la teva respiració compassada i el teu bes m'acarona. Serenament m' acompanyes i en silenci escoltes els meus somnis. Dolçament.

...

Pare

Ja no hi penso en tant de dolor com sentia, ja no m'esgarrapa l'ànima, ni em destrossa les entranyes. Ara visc dins la cuirassa de la fredor, que m'allunya del plor, del desesper...Tants petons com no em donares, i tantes abraçades que escatimares...Obviaves l'amor del qual jo depenia, i ara, òrfena de la vida i l'oblit, m'he convertit en el monstre que et contesta, en el monstre que et retorna la imatge que tu no volies de tu mateix.
Aquí la tens, ara ja ho veus. El perdó n'és sobrer. Han passat els anys a través d'aquest silenci allargat en els dies. Massa tard ara ja...

...

Ahir

...

Quin dolor profund provoca aquesta solitud i aquest silenci teu. Aquesta absència que em cau avui al damunt com una llosa freda... tant de fred com tinc...

Acluco els ulls i ho envaeixes tot.

Tremolo tota jo, la meva pell recorda el frec amb la teva escalfor suavíssima i generosa que abraçava ahir el meu cos menut,...els teus llavis delectant-se amb el tast de la meva pell, de les sines, dels mugrons, el melic tremolós, el sexe humit que cremava de desig, els sucs de la fruita prohibida que assabories delerós...

(Jo tampoc t'oblido).

...

Per sempre

...

Et miro a la nit.

Respires al meu costat, llunyà, absent i llunyà alhora. Regales escalfor, generositat, sense demanar res a canvi. Tal i com ets, tal i com sobrevius, al meu costat sempre. M'atanses la mà, en un gest inconscient, per oferir-me aquest ajut incondicional, sempre i quan el necessito.

Et miro a les palpentes.

Ja no hi ha dubtes, ni angoixes, ni res que ens distregui d'aquest silenci que és la teva absència, la meva llunyania, el nostre recer imaginari...Res ja no ens pot separar mai, ni l'oblit, ni la mort, ni el desesper.

Dorms, com viatjant en el temps, en la distància infinita, però sento el teu cor dins el meu per sempre.

Et miro en la fosca.

Gràcies per tant.

T'admiro sempre.

...