De novembre.

Cert. 

Fa anys ja de la darrera publicació. Havia perdut l'accés al blog. Però també havia perdut moltes coses.

Com la mare. Que se la va endur un maleït temps de Covid en el que encara no hi havia vacunes. Vaig plorar molt la seva absència, la seva companyia incondicional. El seu somriure murri i els seus ulls petits rere un gest arrugat pels anys i el patiment. Les seves mans solcades pel treball, les taques de vellesa i les venes. El seu cos menut amb la seva esquena encorvada i el seu coll deformat sense remei cap endavant. Ara mateix encara ploro evocant, més que el seu record, la seva dolorosa absència. 

 Com les nenes petites que hi havia en les meves filles. Ja no les agafava de la mà en travessar el carrer. Ja no els preparava la roba que s'havien de posar l'endemà. Ja no les banyava ni rentava el cap. Ja no les acompanyava a l'escola ni les anava a buscar a la sortida. Se m'havien fet grans i llavors lliuràvem altres guerres. 

Com grans amics estimadíssims que van desaparèixer de la meva vida de la manera més traumàtica i punyent possible. El Coco del meu cor, que sempre deia que m'estimava tant. El Decenizas, que també... 

I el Gatot, del qual vaig perdre el contacte i del que no vaig tornar a saber res fins pocs dies abans de la seva mort. Amb la gran incertesa de no saber què havia passat amb el seu fill petit, en Pere, que també havia mort feia poc. I en reprendre el seu contacte, havent-se negat a que jo anés a veure'l a casa seva per si volia parlar o compartir de nou preocupacions i angoixes amb ell. Un buit enorme. Un silenci eixordador i una gran impotència. 

I al cap dels dies, trobar la seva esquela publicada al diari local. I jo treballant a l'escola del costat de casa seva, sense haver pogut donar ni una abraçada ni un miserable cop de mà... 

I el meu altre estimadíssim Joan, el que regentava el conegut Anys 20 Swinger de Barcelona. Era més que de la família. I l'estiu de l'any 2017, concretament el dia 17 d'agost, se'l va endur un maleït càncer que ell pensava que estava vencent. I no. El càncer el va vèncer a ell el mateix dia en el que es va produir l'atemptat jihadista de les Rambles de Barcelona.

Aquell estiu van passar tantes coses... L'accident que va deixar el Tomàs en cadira de rodes 3 mesos, la mort del Joan, l'atemptat de la Rambla, el robatori del pis de Barcelona... I com que no n'hi havia prou, l'1 d'octubre ens van apallissar per voler anar a votar... Podien passar més coses, aquell memorable 2017...?

Com la meva joventut, glamour, bellesa, "sex appeal", digueu-ne com volgueu... Sí, allò que em passava sovint quan sortia al carrer, que s'aturava el trànsit... Allò ja es feia fonedís i passava a millor vida...🤪🤣. 

Com la moguda que hi va haver quan la gent va començar a escriure i donar a conèixer els seus blogs. Aquell moment va ser genial i la blogosfera estava incendiada de creativitat i coneixences... Però amb l'aparició del Facebuc, Instagram i l'empoderament d'altres xarxes socials i dels dispositius digitals i pantalles, tot va anar baixant i van començar les desercions. El que em va passar a mi amb el meu blog es va generalitzar als altres blogs. I ara mateix la cosa està com la veiem. 

No sé per quins motius vaig perdre l'accés al meu blog. Però ara mateix i amb l'ajut d'un amic que domina informàtica (bon veí del poble, llegeixi's Roger) l'he tornat a recuperar. I estic contenta ja que ara, per poc que pugui, aniré passant per aquest racó personal de calma i en la mesura dels possibles aniré escrivint de les meves coses.

💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜

Darrera guspira de vida

Una onada ens retorna el teu record, amb tota la seva alegria i tristesa, amb tota l'estima i dolor que ara ens commou sense remei. No era el moment encara, però la fi, cruel i injusta, ens uneix i apropa en un plor i dolor profunds que ens esmicolen per dintre. 

Has marxat en aquest crepuscle de setembre, i encara no ho volies. Has sortit per l'escletxa d'una finestra entreoberta, cap a la serenor i llibertat infinita. La Rosa t'agafava la mà, et parlava i et feia moxaines. Així hem estat amb tu, al teu costat, fins el darrer sospir. 

Palamós, ens dónes i ens treus la vida. Ens l'has llevat acollint la mare, cobrint-la amb un vel de pau i calma immenses. 

Et tindrem sempre present. Recordarem el teu cos menut, la teva fragilitat, les mans solcades pels anys, els teus ulls petits i el teu somriure que tot ho omplia i acoloria. 

T'hem estimat, t'estimem i t'estimarem sempre. 

Sílvia Masabeu Urrutia. 

Ara ja està la mare tranquil·la per sempre més. Li hem dit adéu en un dia resplendent, amb un cel blavíssim i als seus peus hi creixen violetes boscanes. Seguirà rebent el sol cada matí, com a ella li agradava...

Sant Antoni de Calonge, 20/9/2020.

INSTANTÀNIA. Dijous 21 d'abril del 2017

....


Dijous

Rivo Rubeo

Hi ha un record que no s'allunya, que no marxa cap a l'oblit del més enllà, del molt més lluny d'aquesta afeblida memòria meva. Resta fos sota la pell, pintant encara la teva olor, sentint quan jugava entre la teva abraçada. Hi ha un record insolent i cada vegada més punyent, en tots els crepuscles que m'acosten a la mort de tots els sentits. Que m'allunyen del somriure, de les guspires als ulls i de l'alegria de la teva presència.

Hi ha un record que cada dia fa més mal, perquè no puc triar i he de tornar a venir. Cada dia. Cada dia.  I passo tan a prop teu que, de vegades, fins i tot t'he vist i m'he sentit morir en aquest desesper miserable.

Hi ha un record que no marxarà mai del meu cap. Perquè et necessito tal i com ets. Tal i com et mostraves amb mi. Ja fa dos anys i dos mesos que no et veig.

Hi ha un record que és com un vidre trencat que cada vegada se'm clava més endins. La sang no para de brollar...

Ara no hi ets. No saps com t'enyoro. 

                                                                                ...

Dues paraules només

.
.
Hay un verso que transita
por los pliegues de mi pensamiento,
que permanece silente
en las entrañas de esta tarde.
Que juguetea a veces
con las ventiscas de la noche
o se derrama inevitable
en algunos amaneceres.

Hay un verso que fluye, obstinado,
por las venas de mi sangre
alcanzando innombrables alturas.
Es un verso que no defallece, ni retrocede,
alimentado por un manantial inagotable,
que nace en mi viejo corazón
que se resume solo en dos palabras,
dos palabras que tú recoges
con tus pacientes manos:

te quiero.
.
.

Represa 2

.

Gaudi de l'escalfor que regales...

.

Nedo en l'aroma de la teva pell, en la humitat de la teva suor. Cos contra cos, membres que s'enllacen, que es barallen, tot cercant un camí cap al foc, cap a les flames del deliri. Tota jo em consumeixo, envoltada per la teva abraçada, brases enceses sota una tempesta de llum i guspires...Enlluernada de tant com et miro, mirada encegada. Em llenço sobre el llac del teu cos i segueixo pels camins indicats, besant, mossegant i llepant, cavalcant fins on calgui...

.

Somric finalment, la força amaina, el crit ensordeix, la caiguda ens escampa líquidament.

.

Regalims de complaença ens uneixen en un bes final.

.

.

Descanso ara sobre el teu cos, com damunt d'un tou de cotó. Em gronxo en la teva respiració compassada i el teu bes m'acarona. Serenament m'acompanyes i, en silenci, escoltes els meus somnis.

...

Represa

.

.

T'espero en la soledat del viatge,

envoltada de persones estranyes,

sense nom ni rostre.

T'espero en el brogit de la ciutat,

en la quietud de la vila.

T'espero mentre treballo,

a la feina o a casa.

M'acompanya en tot moment

el teu record.

T'espero com qui espera un regal,

impacient i nerviosa,

sense saber si arribarà.

T'oblido com si t'hagués somniat

i no en tingués la certesa.

Te'm representes de nou en el record

i n'esdevens persistent

com si sortissis d'un pensament...

T'espero, sempre t'espero i,

de vegades, només de vegades,

apareixes.

.

.

.

Llavors somric, et toco els llavis.

I sóc feliç.

.

.

Encens a la pell

.

.

M'enduc posada a la cara una olor que em davalla pel coll, serpenteja tot seguit pels braços i acaba adormint-se tranquil.la sota els dits.

.

Em revé quan els palmells m'acaronen el rostre, recollint els cabells enrere, en gest mandrós de pentinar-me...

.

M'acompanya manyaga la teva olor i em bressola dolça, vestint-me i besant-me, fins que m'adormo...

.

.

Necessito despertar en un dia radiant

.

SónSnom

.

Són Painomi. Versió delirant del conegut tema de Gossos. Com es fa per dir tant i tan ben dit i triat? Com es fa per comunicar tanta emoció i per fer-ho tan sàbiament?

.

Avui no t'escric.

Avui et regalo aquesta cancó.

Espero que t'agradi.

Desitjo que t'arribi,

molt endins.

.

.

Ho sento ( Et sento )

.

Ha passat, gelat, un aire de tardor en l'espai tan buit de la teva inesperada absència.

.

No hi ha consol possible entre veure't i no poder fer-ho. Entre beure't i deixar de fer-ho.

.

He mesurat pacient els minuts de la tarda, amb la inquietud de trobar-te de nou, immens i generós. No ha pogut ser i el cor se m'ha encongit en la certesa d'assumir una renúncia obligada, imposada per esdeveniments no previstos.

.

La menja més desitjada, en la vostra valuosa companyia...

Tot en orris, quan ja ho tenia ben coll avall...

.

.

.

.

.

.

Fulles seques voleien en remolins, al carreró en la vesprada.

.

M'abraça la teva veu, des de l'altra banda del telèfon. M'acompanyen i em consolen les teves paraules acollidores.

.

.

.

.

.

.

.

.

No hi fa res. Tan se val.

Una altra vegada serà. De ben segur.

.

.

Batecs

.

Em bressola el crepuscle de les hores baixes. Cansada, adolorida, m'estiro damunt teu. M'abraces, m'acarones, em respires a prop de l'orella.

.

M'acullen els teus braços. Els teus dits dibuixen pausadament un vers deliciós sobre la meva pell...

.

T'adorms uns breus instants. El poema del tacte s'atura, mandrós i distret.

.

Des del cantó dret del teu pit, se senten batecs.

.

Cor immens en la nit jove...

.

.

Calma

.
.

.

Entrar al parc i seure en un banc.

.

Mirar com degoteja l'aigua que surt dels aspersors i va regalimant lentament pel damunt la sorra, entre les fulles de les heures que creixen als costats de les pedres.

.

Respirar un poc d'aire fresc i deixar una mica en repòs aquest cap que sempre amuntega pensaments patidors i mai els endreça.

.

Reposar sense parlar.

.

Sentir el silenci.

.

.

.

.

.

.

I respirar.

.

Sobretot respirar. Per viure una pausa acollidora.

.

.

Dir-te que t'estimo.

.

.

Omplir un somriure per després saber mostrar-lo. I regalar-lo.

.

.

.

Sense demanar res a canvi.

.

.

Novel.la: "Una mujer corriente". Araceli Gutiérrez.

.
.
Us deixo l'enllaç a l'entrevista que li van fer a l'Araceli Gutiérrez amb motiu de la publicació de la seva segona novel.la, "Una mujer corriente". La primera va ser "A solas".

És psicòloga i està especialitzada en sexologia, en hipnosi i en teràpia de dol. A més a més de ser una persona entranyable i excel.lent, ha estat una bona professional els serveis i coneixements de la qual hem gaudit recentment a casa.
.dos-2-entrevista-araceli-gutierrez-psicologa-http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-entrevista-araceli-gutierrez-psicologa-sexologa/1540179/vi
.
.sta-araceli-gutierrez-psicologa-sexologa/1540179/

Acollida

.

Hi ha un pont a la ciutat que travessa hores d'impaciència. Un pont ample i llarg, que m'acompanya al moment esperat en el que m'obres la porta del teu espai acollidor i serè. Silencis amuntegats troben llavors sentit sense trenar paraules. El cos parla, la pell acull, generosa, i abraça, més enllà de possibles malentesos.

.

Passen els dies i aviat en farà un bon munt. El teu posat seriós ha anat canviant. Ara somrius, tot baixant el cap i mirant el terre. Fins i tot de vegades esclates en rialles...Els teus ullets brillen i en saben els motius...

.

Tan se val si tot plegat s'esvaeix, de mica en mica o bé tot d'una. Ara clama al cel un bon raig de vida, passió encesa, pell endins.

.

Al capdavall del carreró nocturn, guspiregen els fanals fins l'albada.

.

Miro enrere mentre torno, calmada i lenta. Roba estesa assecant-se en la vesprada, regalimant una sentor d'opi. I un somriure als llavis. M'adormo lentament, amb un record encès de tu enganxat a la pell.

.
.

60/12

.
Em pesen, amargs, sentiments de desconsol cada vegada més grans. Com si s'haguessin anat acumulant al llarg dels dos darrers anys i no trobessin sortida per enlloc.
. 
M'abraça la foscor de la soledad. A les palpentes, se'm representa un futur buit en el que només ressona el silenci i en el que tan sols s'acumulen anys i deutes, no riqueses.
.
Mans buides, desossades, s'aferren obstinades a una salvació que no vol arribar. Criden dissonants, desencaixades, les veus del desesper.
.
No hi ha res ni ningú al capdavall d'aquest pou dels anys.
.
No me'n surto. Sento que m'estavello contra una paret que em rebenta i ningú empara l'impacte.
.
.

Perque tu vols...

.

..

Hi ha ulls que veuen, a més a més de mirar. Hi ha ulls que senten. D'altres estimen...

I els teus, què fan...?

..

(Violeta ha deixat un comentari nou al vostre post (…).)

“Els meus enyoren…”

.

“He guanyat un premi de poesia amb unes poesies que vaig escriure per tu. Curiós !!”

.

.

Mireia en concert

 .
Meditation from Thais. Jules Massenet.

...
..

Ets la meva filla petita. (Serà per manca d'artistes...).

Ahir et vam anar a veure. Ahir et vam escoltar de nou. Feia temps que no tocaves en concert. Sentir-te ens va suposar una bona carícia a l'oida. Vas aconseguir fer-nos tornar a casa amb un somriure al cor.

(Va, noia, que només et vas equivocar dues vegades. Això passa fins i tot a les millors famílies...).

Ara sí que veig que t'has fet gran (tu també).

.

.

Sento que s'allunya...

Vas cantar-la el dia 31 de març del 2012 a la sala NunArt de Barcelona, espai peculiar de creacions contemporànies.

Jo sí sento que t'allunyes, princesa. Et fas gran i això és inevitable.

Sense paraules. La teva veu ho diu tot. Així com el teu somriure. I la teva mirada.

Slipping through my fingers, del musical Mamma Mia.

.

.

.

.

Et vesteixo

.

Escriure és com tapissar amb paraules mesurades, com cosir camins sobre vores esquinçades, com brodar cenefes amb els pensaments que broten, com teixir teles amb fils de lletres joganeres, o fer mitja amb les agulles de la metàfora.

.

Apedaçar forats després de lluites passades.

.

Vestir-te amorosament, acuradament proposo. Que són moltes les coses, innombrables, que t'he anat deixant a deure, al llarg d'aquests anys.

.

Punt de creu o bé mig punt. M'esforço i m'hi afanyo. Et somric, agraida.

.

Et vesteixo dolçament, que encara venteja, i totes les paraules trenades em surten del fons de l'ànima.

.

Caldrà seguir-ne trobant i no desaprofitar cap dita, cap cantarella. Sovint arriba un mot brillant, màgic i s'escapoleix sense voler. Ja arribo més que tard en no haver salvat els que fins ara volaven.

.

Poso fil a l'agulla. Et sento tant com t'estimo.

.

.

Nit

..
.

T'he capturat en l'instant precís i fugisser, en exclusiu gaudi, només per mi (egoïsta). Immens plaer a vessar dels porus, a fregar del cos, calidesa creixent, sense aturada possible...

.

Jocs de mans entre piques i trèbols, cartes misterioses, descoberta agosarada del toll dels sentits i tots en una sola paraula no dita, després dels diamants, en la nit calma: cor que batega i acompanya la sang sota la pell que crema, en aquest desig imminent.

..

Mans fermes que em caminen per l'esquena, obrint-se pas entre aquest dolor llogater de la meva vida... Em mires. Em calma la teva presència generosa. M'emmiralla el color acollidor dels teus ulls.

.

T'abraço. M'abraces. Cavalquem junts fins les acaballes del moment, fins els darrers segons. Respirem silencis que ens fan créixer i que ens ho diuen tot.

.

Res sobrer. Només allò estrictament necessari. No fos cas, que, amb els dies, esdevingués mentida.

.
,

"Boig per tu"

.
.

Amb el permís del Jordi (Pastor), que no el tinc, i amb el de la Berta (Santamaria) que ja me l'ha donat, us deixo aquesta gravació que em ve molt de gust compartir amb tots vosaltres, acompanyament de carolines (dues) inclòs.  

Per cert, un dels dos és la meva filla.

Espero que us agradi.

.

.

.

..http://www.youtube.com/watch?feature=player_popout&v=o1W5b8r2X3c

.

Dos nadals ja...

.
.

.

Tenies hortènsies, rosades i blaves. Les regaves, les podaves, les acaronaves. Gairebé hi parlaves. En prenies cura, sota els teus pins, sota les alzines, emmig de tants arbossos i matolls de carolines. Entre tantes esparregueres... En aquell troç de bosc que senties tan viu i teu. Al capdamunt d'aquelles pedres enormes, folrades de molsa, entre les escletxes, en minses betes de terra empobrida, s'alçaven, elegants i brillants, les boles de les seves flors compostes. Entre blaus i rosats, el teu esguard reposava tranquil, satisfet. Les estimaves tant...
.

Cada any florien, ufanes i alegres. Pel gener, ja seques, les podaves. La brotada retornava puntual per primavera i el verd viu et tornava a saludar. Cíclicament, la natura refeia els seus moments. El groc de la flor dels pins, les fulles seques i les cireres d'arboç amb els bolets.

Aquell any de març, de nevades generoses, va omplir les branques amb un pes excessiu. Es trencaven i queien, els troncs es partien. Els boscos van cruixir en un crit d'immens dolor. Tu ja no hi eres per veure-ho. La teva malaltia avançava lenta però incurable. L'estat del teu bosc reflectia la teva agonia. Tot esdevenia esquinçat, aixafat, destruit. Abandonat. Desolat.

Les hortènsies volien anunciar la teva mort. Aquella primavera ja no van brotar. Es van quedar les seves branques mirant enlaire, com paraigües esparracats després de la tempesta.
.

Tu seguies lluitant ingènuament en la idea que la teva malaltia es podia curar. Però tots sabíem que t'estaves morint. Com semblava morir el teu troç de bosc. El teu espai de vida, la teva llar.

Vas deixar de respirar el 28. Et vam dir adéu aquell 29 d'octubre, després de la teva llarga i dolorosa agonia. Havies decidit ser cremat i així va ser. Entre les quatre, vam decidir que el lloc definitiu per al teu repòs havia de ser entre les teves pedres estimades, sota les estimades hortènsies.
.

Han anat passant els mesos de dolor profund i sentit. Els dies de tristesa infinita... De mica en mica, hem anat recollint les branques trencades, els troncs partits. Hem seguit refent les teulades esbotzades, les tanques ensorrades. Hem anat arrencant les males herbes i enretirant la brossa. Hem picat la teva terra. Ara no hi ha carolines, ni esparregueres, ni cúmuls interminables de pinassa. Ara en prenem cura nosaltres. I ens sentim contents de poder fer-ho.
.

Reguem i netegem. Podem i acaronem amb la vista els colors que en resulten. Però les teves hortènsies ja no hi són. El seu esquelet sec, clamant al cel, em partia el cor i m'explicava, sempre que el veia en nits fredes de pluja, que tu et mullaves, que senties el fred i la intempèrie com si fossis viu. La nena petita que viu en el meu subconscient, em parlava i em deia: "El papa té fred, el papa es mulla..." I plorava desconsolada, sense poder-me refer.

La mare va comprar dos calanchoes a principis d'aquest novembre passat. Els vam plantar al teu costat. Després jo vaig trobar un ciclamen violeta. Vaig pensar que a tu també t'agradaria i ara et fa companyia.

Les dues són plantes sofertes que aguanten bé la sequera. Només les puc regar els caps de setmana i les flors et regalen els colors que tu voldries admirar. Segueixen vives en silenci, delicadament pacients.

Després d'un any, en aquest segon nadal sense tu, sento com la terra respira viva sota els meus peus. I celebro, tan agraïda, poder fer-me càrrec de la casa, de la parcel.la plena de bosc i dels petits detalls de la teva memòria.
.

El sol m'abraça i m'escalfa en aquests matins de dissabte i diumenge en els que esmorzo a la terrassa del menjador. I penso que he tingut molta sort d'haver estat al teu costat tots els anys de la meva vida, malgrat les discussions i les grans desavinences, la manca de comunicació i les enrabiades constants. El sol m'abraça i m'escalfa mentre esmorzo. No tinc fred en dies molt freds. Sento com si fos el teu caliu, la teva presència o la teva abraçada qui m'acompanyen.
.

Vindré tots els divendres a passar el cap de setmana amb tu. I voldré sentir que ets tu qui m'acompanya i m'empara des del silenci.

Gràcies per continuar essent-hi.

.....

El món seria molt millor

.....
.........................
... ...

.

Les mestres d'educació infantil cantem juntes.

Unim el pas. Ens agafem les mans.

Alcem els braços.

Apropem les espatlles.

Fem de tots els esguards una sola mirada.

.

Ens escolten els nens.

Ens escolten els pares.

.

Tant de bo ens sentís més gent.

Tant de bo el món fos molt millor...

.

.

Essència

.

Travessem pel carrer fosc. La nit és freda i venteja. M'abraces pel darrera envoltant-me el cos amb els teus braços acollidors i forts. Encaixes el teu coll en el meu i caminem plegats. Em dius a l'orella paraules fluixetes, carinyoses, que m'estremeixen. Tanco els ulls. Em deixo portar. Les teves mans, grans, m'abasten tota la cintura. Això t'encanta. Això m'encanta... "Petitona, preciosa, xicarrona meva..." Repeteixes l'acció, estrenyent-me una i altra vegada. Somrius. "Rinxolets..." El teu silenci m'acarona, delicat, amb paraules no dites, amb mots endevinats que em transporten a l'altra banda d'una realitat imaginada, desitjada. Finalment assolida.

.

Ara tot és possible, encara que s'acabi en uns instants. El gaudi és immens i me l'enduc posat, com una segona pell, com formant part de la meva essència indiscutible.

.

Gràcies per ser-hi.

.

Palamós

.

Fotografia de Joan Biarnés.

Vas acollir precioses passes d'infantesa en estius que resten entranyables al meu record. Amb el pas del temps la nena que era va anar creixent i es va convertir en una adolescent. També et trepitjaven els meus peus insolents entre agosarades experiències que em feien anar coneixent el món, la vida. Els records s'anaven gravant ja per sempre més en la meva memòria. Creixia i madurava i la vida m'anava engolint amb el pas dels anys.

.

La maduresa em dugué els dos millors regals: les meves filles. Elles van néixer també sobre el teu llit generós i pacient. En dos estius estrellats de bonança.
.

Entorn d'infantesa, de creixença, de joventud. Carrers que menen al mar. Abraçades delicioses de l'aigua salada, onades que anaven, venien, sota una llum daurada. Cel esgarrapat pel crit de les gavines...Tardors fresques, gelats hiverns de tramuntana...Palamós, bategant a l'extrem d'una distància a voltes insalvable.
.
Els darrers dies han passat feixucs, incerts, demolidors. Tocaves fons, pare. Eren els darrers despertars, les darreres hores. Però ningú imaginava que fos tan ràpid.
.
La primera nit que vaig passar amb tu a l'hospital, a la planta de malalts terminals, vas dormir sense despertar-te sota l'efecte dels sedants. A les sis va entrar la infermera i et va posar una lavativa. Feia tres dies que no anaves de ventre. Va dir que havies d'esperar una estona i que tornaria després. Però no ho va fer. No volies que jo t'ajudés a anar al lavabo. T'estimaves més que jo no passés per aquell tràngol i vas aguantar més de mitja hora. Estaves molt nerviós, neguitós i et movies amb nerviosisme estirat al llit. A la fi vas accedir a que jo t'ajudés a llevar-te i et portés fins al vàter. No podies aguantar més. Et vaig voler donar la intimitat que en aquell moment desitjaves i vaig tancar la porta. Sabia que en aquell moment et senties morir, però també entenia que et sabia molt de greu que jo hagués presenciat l'escena
i que ningú m'hagués ajudat. Quan ja havia passat tot, aparegué la infermera preguntant si necessitava alguna cosa...
.

La nit següent es va quedar amb tu la meva germana mitjana. L'altra es va quedar la meva germana gran. El diumenge vàrem venir amb les nenes i vas fer una revifada. Et va canviar el color de la cara. No tenies el coll tan inflat. Se't veia animat i vas demanar de posar-te el barnús blanc perquè volies fer un passeig pel passadís de la planta. Estaves animat i somreies. Vam baixar a berenar i, quan tornàvem, en obrir-se les portes de l'ascensor de la tercera planta, la mare i tu estàveu asseguts en un sofà petit que hi ha just davant. Agafats pel braç. Com en els millors temps. Vam estar parlant amb vosaltres una bona estona i us vau aixecar per tornar a l'habitació. Nosaltres caminàvem darrera vostre i vosaltres seguíeu agafats pel braç. La mare, a la teva esquerra, es veia delicada, menuda, poca cosa. Feble a la fi. Tu comunicaves fermesa i donaves a entendre que havies millorat.

.

La segona nit amb tu prometia certa calma. Però no va ser així. Després de posar-te els tranquil.litzants vas agafar un son profund. Però quan havia apagat el llum i intentava dormir et vas destapar i volies passar els peus per sobre la barana. Et vaig preguntar què et passava i em vas dir que volies fer pipi. Et vaig ajudar a sortir del llit i et vaig portar fins davant del vàter. Allà vas estar més de 15 minuts dret, però el pipi no sortia. Vas tornar al llit. Al cap d'una hora, més o menys, vas demanar-me d'aixecar-te de nou. Vam repetir el mateix protocol. Però llavors no van ser 15 minuts. Llavors va ser gairebé mitja hora. I no hi havia manera. La tercera vegada sospiraves i anaves dient que ai senyor i que quina pena haver-me de veure així. Cada vegada estaves més nerviós alhora que més desanimat i no ho aconseguies. Vaig obrir l'aixeta una mica per si l'estímul del soroll t'ajudava. Però tampoc va servir de res. Després del quart intent vaig començar a témer que caiguessis ja que amb la medicació estaves molt sedat. Quan et vaig tornar al llit vaig demanar a les infermeres si et podien sondar. Vas omplir la bossa fins a 500 cc. Al cap de mitja hora vas arribar fins als 850. Però a partir de llavors ja et marxava el cap també. Em seguies demanant d'anar a fer pipi...

.

La nit del dimarts ja no demanaves d'aixecar-te per fer pipi. A la meva germana gran li demanaves de sortir al passadís i deies que no sabies què volies fer ni on volies anar. Només deies que t'ofegaves i obries la boca aixecant el cap en un intent desesperat de rebre molt més aire del que t'arribava als pulmons. Senties que no podies respirar i sorties de l'habitació perquè fugies de la mort. El teu patiment va precipitar la darrera decisió. Ja no es podia esperar més. Calia sedar-te i deixar-te inconscient les 24 hores del dia. Era la darrera maniobra per evitar-te més sofriment. En plena crisi d'ofec, les infermeres tampoc es van presentar físicament per ajudar. La meva germana va anar a buscar directament la metge responsable.

.

El dimecres a tres quarts de nou del matí la meva germana gran em va trucar i plorant em va dir que ja estaves sedat del tot. Va afegir sanglotant que ara ella ja estava tranquil.la perque ja havies deixat de patir. A mi se'm va esmicolar l'ànima, el cor. Ja no podria parlar mai més amb tu...

.

La nit del dimecres la va passar amb tu la meva germana mitjana. A les onze del matí del dijous va sonar el mòbil. Em deia que acabaves de morir...

.

Palamós, has estat de nou l'escenari recurrent de fets importants a la nostra vida. En els teus carrers he crescut, he somiat, he gaudit, he estimat, sovint he plorat. Tu has vist néixer les meves filles, tu has acompanyat la llarga agonia i la mort del pare...Ets com un vel transparent que ens acarona, que ens cobreix, que ens dóna vida. Que ens la treu.

.

No puc deixar d'estimar.

No puc parar de plorar.

.

.