Travessem pel carrer fosc. La nit és freda i venteja. M'abraces pel darrera envoltant-me el cos amb els teus braços acollidors i forts. Encaixes el teu coll en el meu i caminem plegats. Em dius a l'orella paraules fluixetes, carinyoses, que m'estremeixen. Tanco els ulls. Em deixo portar. Les teves mans, grans, m'abasten tota la cintura. Això t'encanta. Això m'encanta... "Petitona, preciosa, xicarrona meva..." Repeteixes l'acció, estrenyent-me una i altra vegada. Somrius. "Rinxolets..." El teu silenci m'acarona, delicat, amb paraules no dites, amb mots endevinats que em transporten a l'altra banda d'una realitat imaginada, desitjada. Finalment assolida.
.
Ara tot és possible, encara que s'acabi en uns instants. El gaudi és immens i me l'enduc posat, com una segona pell, com formant part de la meva essència indiscutible.
.
Gràcies per ser-hi.
.
22 comentaris:
I llavors, el fred és només una anècdota.
petons... i gràcies per fer possibles els cinc anys de blog.
realment bonic
Si ho mires bé, tot plegat és un seguit d'anècdotes.
De res.
Gràcies, Quim. Segur que tu ho haguessis escrit molt més bonic.
Molts petons.
Hi ha sensacions que valen la poesia de tota una vida. Marquem els millors records amb carìcies mínimes, importants. Molt bonic, Violeta.
Tens raó, Psycomoro. De fet sóm un munt de de sensacions i, de vegades, només de vegades, de tot plegat en surt una poesia que s'hi adiu. Hi ha carícies que marquen tota una vida. I queden gravades per sempre en el nostre pensament.
Una abraçada.
Aquest carrer fosc de cop s'ha transformat en el paradís.
Que bonic.
Petons.
Ai, quant diminutiu per a dir les coses més grans, oi?
Hi ha foscors que il.luminen força, Toro.
Petons.
Sí, Joan. Inversament proporcionals.
:)
Jo penso en amors de mare i pare, no sé ben bé perquè...
Tot són amors, tot és pensar, Zel. Cadascú té les seves motivacions. Tot ajuda a veure millor la vida i a sentir-se més fort per anar endavant.
Una forta abraçada.
Hmmmm! I nevava, és clar...
Veí, no nevava. I a la foto tampoc és de nit. Però sí que feia fred.
Un placer recorrerte en este remanso de paz.
Una forta abraçada¡.
Gràcies, Felipe.
Una abraçada per tu també.
Precioso, como siempre apsar por tu espacio, resulta ser muy gratificante...
Saludos y un abrazo.
Gracias, Antonio.
Otro abrazo para ti.
Jolin què maco!
A mi m'agrada girar a mirar-me la meva dona mentre ens separem alguns matins per anar a pencar. Això sí: pocs cops la neu ens hi posa l'atrezzo :)
És que la neu, Óscar, és com el sucre "glacé".
Una abraçada.
Bé, això dels rinxolets m'ès familiar. Besades
Sí, Mart? És que per mi els rinxolets són ben especials.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada