Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dilluns, 25 de maig del 2009

Retrobament

.


Velles ombres,
velles corbes...
goig deliciós
d'antigues tempestes,
goig superb
de la teva presència.

T'abraço sempre.
.
.
.

diumenge, 24 de maig del 2009

Yutube

..
.
Algú em pot explicar com ho puc fer perquè la gravació de la cançó del Pedro Navaja que he posat aquí al costadet, no em quedi tallada per la meitat i surti tota sencera, encara que més petita?

Agrairia instruccions.

MOLTES GRÀCIES.
.
.

dimarts, 5 de maig del 2009

Bel.lisa

.
.

Et cride Nemorós, des del telèfon
d´un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon,
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I em recorde
d'aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, pel que ja no sóc,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l'alegria
com un ca juganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M'agradaria asseure'm a la llosa
d'un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d'aquell peu
que em besaves ahir, ahir només;
m'agradaria asseure'm i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementiri,
d'aqueixes lloses soles. Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t'ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
-al cos nu- rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel.lida obscurament
per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l'aire,
feta un núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col.legi,
al cel del pati del col.legi, aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me'n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.

(No sigues animal i no m'empentes!)

Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.

.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.
.
.

dilluns, 4 de maig del 2009

Nemorós

.

.
Et rebia com l'aigua de la sínia,
em pujaves com l'aigua de la sínia
al crepuscle, Bel.lisa, a l'ascensor,
des del subsòl de l'àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teva tendresa vegetal.
Recorde la sanefa de la teua
camisa tremolant com una escuma
contra la roca bruna del genoll.
La sanefa sabia fer-se un càntic
sortint, alegre, per damunt dels pits.
M'allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te'n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l'aire,
entrant i eixint per les pupil.les buides,
per les pupil.les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.
Una corbata em resta solament
d'aquells crepuscles que recorde tant.
Dels crepuscles m'he fet una corbata
que em creua el pit com altre ocell llarguíssim.
Tendra corbata a ratlles verdes, grogues,
retall d'aquelles èglogues, Bel.lisa.
Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: "Bel.lisa corre!"
Llança't per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel.lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l'aixeta corre l'aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa,
si no vens promptament, si no vinguesses...
Oh, no em deixes que muira d'una angina
de pit, d'un refredat, d'una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açó
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
S'obrin els sexes com si fossen ostres
per la porta de la virginitat.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
Dits bruts de nicotina de tabac
ros, separen les cuixes de Friné.

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"A mi em sembla que és verge, aquesta noia.
Vostè què hi diu, doctor?", pregunta el nuvi.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"Home, la veritat...Jo crec, en canvi...
Més val que ho deixe estar..."Com vostè diga".
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!

Tinc por aquesta tarda en el despatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!
Em posaré al telèfon, marcaré
un nombre qualsevol: "Vine, Bel.lisa!"
Plore, Bel.lisa, entre l'HAVER i el DEBE.
Plore, Bel.lisa, en l'àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.

Vine!

.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.


.