Llum als ulls

.
.

Et beso en la distància

per sentir-te tan a prop

per poder assaborir-ne el record.

.

Manyaga de besos enjogassats

carícies a flor de pell

ulls a vessar de llum.

.

Els llavis tremolen

la pell crema i un desig encès

en dibuixa el somriure.

.

Passes i et miro.

M'hi emmirallo

.

sense voler.

.

.
.

Concerts a la fresca

.
.

.

Parc Central de Nou Barris. 22.00 de la nit. Acollidor escenari de l'Aqüeducte sobre les aigües de l'estany, envoltat de gespa i d'escalinates que remunten cap a l'exterior, com si es tractés d'un amfiteatre. Nit calorosa, serena. L'aigua remuga sense pausa, a l'extrem dret de l'escenari, en caure i lliscar per la paret que la guia. El cant dels grills s'afegeix al so de fons.

.

Concerts organitzats per l'Escola Municipal de Música de Nou Barris, tots els dijous del mes de juliol. Aquest és el darrer. Formació musical generosa en art, en domini instrumental i en magistralitat de la veu: Las Migas. De Calella de Palafrugell, Sílvia Pérez Cruz, veu i caixa; berlinesa, Lisa Bause, violí; de la bretanya francesa, Isabelle Laudenbach, guitarra espanyola; sevillana, Marta Robles Crespo, guitarra espanyola. La seva música s'expressa en allò que ve a anomenar-se Flamenc. Però la veu privilegiada de la Sílvia Pérez també ha jugat amb registres de jazz, word music o rock alternatiu.

.

La caixa empaqueta el ritme en batecs que fan viure el so. Les guitarres broden el discurs musical, puntejant, apuntalant i acolorint les notes del sentiment. El violí cantusseja i voleia com un ocell, com una sanefa a l'extrem de les paraules o al voltant dels compassos. Silencis que es repeteixen i que parlen amb pinzellades contundents. La veu ens explica històries d'amors i desamors, d'alegries, de dolor sentit, poesia que s'expandeix clara i sensible, directa al cor. Veu magnífica. Absoluta.

.

La gent assisteix en silenci a l'espectacle. L'espectacle ofert arriba com un magnífic regal. Tothom aplaudeix.

.

Avui vaig a dormir amb un somriure als llavis. Una pàgina web: http://www.lasmigas.com/ i una adreça de contacte/management: gisela@lulagara.jazztel.es

.

No m'agraden els espàrrecs

.
.

Tanco els ulls.

.

La llum del dia em dóna una imatge ataronjada a les parpelles. El cant dels ocells pinta el silenci de colors musicals. Pardals, merles, orenetes, coloms, tòrtores, gavians... trenen les seves veus i m'asserenen els sentits. El sol s'escola per les corbes del meu cos, les acarona càlidament. M'estiro sobre la gespa de maduixeres. Sento la frescor i la humitat de la terra que m'acull i em gronxa els pensaments. Serenament venen records joganers a les acaballes dels sentits...

.

L'olfacte inspira l'olor del préssec sucós, tou, suau. Vermell, vellutada pell de carícies, el pelo lentament. Regalima generós...el llepo golafra, el vaig tallant i el xarrupo, omplint-me la boca del seu suc saborós, barreja de dolçor i d'un punt d'acidesa. La polpa, gairebé desfeta, s'escola per la meva gola. El gust gaudeix i somriu. Ai, aquests presseguers, amb aquests préssecs que creixen al sol...!

.

L'albercoc, més petit, modestament suau i d'un groc no escandalós. No en recordo l'olor, però sí la suavitat de la pell, també vellutada. Em rodola per la panxa, per l'escot, per l'espatlla, discret i amorós...puja pel coll i acarona els llavis. La llengua el toca i les dents el mosseguen. Una altra carícia de dolçor m'omple la boca. Torno a somriure...L'albercoquer, com el presseguer, fa les flors abans que les fulles, quan la primavera desperta.

.

L'olor de la vella figuera em torna un intens record d'infantesa. A Parets hi havia moltes figueres de coll de dama, blanques i negres. L'olor de l'arbre era penetrant. Convidava a la frescor en la calor de l'estiu. M'enfilava a les branques on hi creixien les figues més grosses. Abans de baixar les pelava i les menjava, assaborint-les, delerosa. M'encantava sentir a la meva boca el cruixir de les llavors en mastegar-les. Em segueix encantant. Figa oberta, vermell obscur, com cap altra fruita...

.

Els maduixots recorden vagament el cruixir de llavors a la boca, però més discretament. El suc de la maduixa és com el de la pell dels llavis, els de la boca i els púbics. Un altre regal de plaer, desfent-se a la boca, jugant amb la llengua, convidant a barreges que contrasten acidesa amb dolçor: la nata ensucrada, el bany de xocolata...

.

La boca resulta estimulada amb el record de sabors, l'olfacte segueix el camí de diverses i variades olors. El tacte, a la punta dels dits, als porus de la pell, reviu textures suggerents, suavitats electritzants. Mentretant, el sol bronzeja la pell del cos, que nu estant, afegeix tots els estímuls a la seva geografia...

.

Agafo el plàtan, li trec la pell. Obro la boca i toco, amb la punta de la llengua, l'extrem superior. En recordar aquesta imatge, m'arriba una excitació intensa i el meu entrecuix es mulla. Sento la seva duresa que apunta cap amunt. El llepo pels costats, de dalt a baix...L'excitació augmenta per moments. L'engoleixo aplicada i la seva punta toca la meva gola. S'hi atura uns segons...El plaer comença a donar batzegades i el sol m'escalfa, la pell em crema a la panxa, a les cuixes, als pits...

.

Les cireres, roges, gairebé negres, acaronen els llavis, pell fina i estirada. Cau una sobre la llengua, rodona, turgent...Les dents la foraden. Suc fosc, dolcíssim, polpa suau, em regalima una gota que s'escola de la boca fins al coll. La succiono amb ànsia. La devoro. Torno a somriure, aquesta vegada maliciosa. L'èxtasi s'apropa. Una altra cirera cau sobre el melic. La respiració la belluga, amunt, avall. Una altra a la boca. Llengua àvida de baralla. Dolçors escolant-se coll avall.

.

Raïm de gotims amplis, moscatell redolç, el vent remuga entre els pàmpols i diu la seva cançó. Raïm de mugrons eixerits, endurits pel fred, per les paraules, pels records...

.

Suc de taronja, fa calor, molta calor. La pell crema besada de sol. Degoteja amb suavitat al palmell obert. Acarona dolç el braç. S'empassa el polze i el mossega, submergint-lo en el seu interior...Juga com imperceptible amb els altres dits de la mà. Em cau per la cara, s'escola pel coll, em mulla els cabells. Cobreix les espatlles i regalima pel ventre. Taronja, dolç i àcid alhora, s'escola pels llavis i la llengua el beu a grans glopades. Segueix regalimant i cobreix l'esquena, les cames, els peus. Refresca tot el cos en una besada vegetal. El sexe esclata curull d'estímuls plaents, com si algú, en aquell instant, l'estigués succionant, devorant a cor què vols. Onades d'intens plaer arriben fins el darrer plec del meu cos. Crido i em recargolo de gust.

.

Quedo estesa damunt les maduixeres, relaxada, feliç i sento com si algú en aquell moment m'abracés pel darrera i em respirés a l'orella. Besada dolcíssima, silenciosament còmplice.

.

Com donar-te'n les gràcies?

.

.

Nemorós

.

.
Et rebia com l'aigua de la sínia,
em pujaves com l'aigua de la sínia
al crepuscle, Bel.lisa, a l'ascensor,
des del subsòl de l'àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teva tendresa vegetal.
Recorde la sanefa de la teua
camisa tremolant com una escuma
contra la roca bruna del genoll.
La sanefa sabia fer-se un càntic
sortint, alegre, per damunt dels pits.
M'allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te'n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l'aire,
entrant i eixint per les pupil.les buides,
per les pupil.les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.
Una corbata em resta solament
d'aquells crepuscles que recorde tant.
Dels crepuscles m'he fet una corbata
que em creua el pit com altre ocell llarguíssim.
Tendra corbata a ratlles verdes, grogues,
retall d'aquelles èglogues, Bel.lisa.
Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: "Bel.lisa corre!"
Llança't per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel.lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l'aixeta corre l'aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa,
si no vens promptament, si no vinguesses...
Oh, no em deixes que muira d'una angina
de pit, d'un refredat, d'una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açó
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
S'obrin els sexes com si fossen ostres
per la porta de la virginitat.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
Dits bruts de nicotina de tabac
ros, separen les cuixes de Friné.

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"A mi em sembla que és verge, aquesta noia.
Vostè què hi diu, doctor?", pregunta el nuvi.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"Home, la veritat...Jo crec, en canvi...
Més val que ho deixe estar..."Com vostè diga".
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!

Tinc por aquesta tarda en el despatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!
Em posaré al telèfon, marcaré
un nombre qualsevol: "Vine, Bel.lisa!"
Plore, Bel.lisa, entre l'HAVER i el DEBE.
Plore, Bel.lisa, en l'àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.

Vine!

.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.

.

Primavera

.

..

. .

.

.

El groc d'una mimosa (que no ho és) saluda les visites amb un somriure de llum, de sol, anunciant un recer de calma, una mirada dolça i una abraçada plena de tendresa.
.

El groc de la mimosa (que no és mimosa) tremola tímida al racó del jardí, creixent petita sobre la gespa.

.
El seu groc vegetal (de mimosa, que no és tal) convida al tacte de les teves mans. Dits que miren, que parlen i escolten alhora, que acaronen les geografies dels sentits i trenen silencis de grans soledats.
.

Aquest groc intens floreix cap al cel i clama, amb una dança lleu, imperceptible, la bellesa acollidora del teu gran somriure.

.

Hi ha impactes visuals i sensorials que es fonen en la memòria.

.

Aquest restarà, per sempre més, clavat al meu cor.
.

.

(Fotografies extretes del Banco de Imágenes y sonidos.isftic).

.

Escac

.










.
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.
Comprendre cansa. Però mai no tant
perquè no pugui ser l'últim refugi.
Som el rei i la reina en un final
difícil a un tauler ja amb poques peces.

.
Joan Margarit, de Casa de misericòrdia.
.
Fotografia agafada d'internet.
.

Enamorados

.

.

Érase una vez Ernesto, un niño a quien le gustaba mucho (fastidiar a) una niña.

.

A Salomé.

.

Y érase Salomé, la niña que fue a contar a su mamá todo lo que Ernesto le había hecho.

Todo:

Le había tirado del pelo.

Le había quitado el sombrero.

Le había arrancado las gafas, a propósito.

Entonces su mamá le dijo que sin duda Ernesto era un poco bruto y que seguramente lo que le pasaba era que quería jugar con ella, pero que no sabía cómo decírselo.

Y la mamá le dijo también que Ernesto, sin duda, estaba enamorado de Salomé.

En el recreo, Candela dijo:

-¡Enamorado de Salomé!

Y ¿qué es estar enamorado?

Salomé tampoco sabía qué era aquella cosa morada.

.

Guillermo lo que sabía era que se cae, se cae rendido de amor.

.

Salomé se había caído muchas veces de la bicicleta, ¡pero de amor nunca!

-¡Los enamorados son cosas de los cuentos! -dijo Mateo.

-¡Ah, sí!

-Con príncipes y princesas.

-¿Con vestidos muy bonitos?

-¿Y con espadas?

-¿Y reyes?

-¿Y reinas?

-¡Y dragones!

.

-Entonces, ¿los enamorados son de mentira? -preguntó Salomé.

Nicolás creía que cuando alguien está enamorado se pone triste, le da como vergüenza y se le pone la cara roja.

-¡Es estar hipnotizado! -dijo Lucas.

Salomé comprendió, entonces, que estar enamorado es volverse un poco loco.

.

La pequeña Micaela había oído algo de un rayo que te atraviesa.

-¡Es de fuego!

-¿Y quema?

-¡Es un relámpago!

-¡Es una tormenta!

-¿Entonces llueve?

-preguntó Lorena.

Y Salomé llegó a la conclusión de que ¡hay que llevar paraguas para estar enamorado!

.

Pero Tomás dijo que estar enamorado es una cosa del corazón.

-¿Quieres decir que te duele el corazón?

-¿Y te da fiebre también?

-¿Y no puedes hablar?

-¿Entonces te pones enfermo?

.

-¡Qué cansado debe ser estar enamorado! -suspiró Salomé.

.

-¡Hay que ser dos para estar enamorados! -aseguró Lucas.

-¿Y uno solo no se puede?

-¿Y tres?

-¿Y cuatro?

-¡Ah, ahhh, todos enamorados!

.

-Pero por fin, ¿cuántos tienen que ser? -preguntó Salomé.

.

Ana sabía que estar enamorado es para casarse, sin duda.

-Es para los señores.

-¡Y para las señoras!

-¡Es para los papás y las mamás!

.

"Entonces, ¡hay que ser mayor para estar enamorado!", pensó Salomé.

.

-¡Puff! estar enamorado, eso no pasa nunca -suspiró Leonardo.

-¡Sí que pasa, cada día!

-¡Y es para siempre!

-¿Y para cinco minutos no?

-¡No!, ¡es para toda la vida!

.

-¡Oh!, pero eso es demasiado tiempo, ¿no? -dijo Salomé.

.

-¡Estar enamorado es algo muy importante! -decretó Manuela.

-¡Es para la profesora!

-¡Es para tu mejor amiga!

-Entonces, ¿es sólo para las chicas?

-¡Claro que no!

.

-¡No!, ¡es sólo para los chicos! -gritó Salomé.

.

Serena soltó una risita, porque los enamorados ¡se dan besos!

-¡Y se dan la mano!

-¡Estar enamorados es para hacer bebés!

-¡Uhh, uhhh!

.

-¿Por casualidad no habrá que ir desnudo para estar enamorado? -sugirió Salomé.

.

-¡Enamorados, es estar como en un sueño! -dijo Jacobo.

-¡Es como flotar en el cielo! -añadió Mauricio.

-Con flores.

-¡Y tener alas!

.

-Y Salomé concluyó que para estar enamorado hay que ser un ángel.

.

Entonces llegó Ernesto (el enamorado) para traquetear, una vez más, a Salomé, y tirarle la cartera y pisarle el abrigo, a propósito.

¡Y nadie dijo ni una palabra!

.

.

.

ENAMORADOS.
RÉBECCA DAUTREMER.
.

.

Somric

T'espero en la soledat del viatge, envoltada de persones estranyes, sense nom ni rostre.

T'espero en el brogit de la ciutat, en la quietud de la vila.

T'espero mentre treballo, a la feina o a casa. M'acompanya en tot moment el teu record.

T'espero com qui espera un regal, impacient i nerviosa, sense saber si arribarà.

T'oblido com si t'hagués somniat i no en tingués la certesa.

Te'm representes de nou en el record i n'esdevens persistent, com si haguessis estat real...

T'espero, sempre t'espero i, de vegades, només de vegades, apareixes.

Llavors somric, et toco els llavis. I sóc feliç.

.

.

La tardor als teus ulls

..

Varada per fi la barcassa de les teves paraules, en una mar que la gronxa, amunt i avall, calmant el patiment de tanta tristesa... Ja no t'acarona la calidesa del sol, ni et somriu el sostre cristal.lí d'estrelles, en les dolces nits d'estiu. Ara, silent, esperes un retorn que potser no arribarà; hivernes un record preciós en l'escalfor del teu cor i batega emmig d'un fred que torna el cel gris i espès. Marxa l'alegria, en la serenor dels dies. La calima arriba, embolicant la llum i pintant l'aire d'humitat i llàgrimes.

Se sent, molt de lluny, el xiulet del tren...Tornes a tancar els ulls, la soledat t'acompanya.

....

La música dels teus dits

Per la meva Berta, adolescent, princesa, ulls que somriuen a la vida que tot just ara vola...I per al Carles (Charlypollo5), l'altre adolescent que camina de la mà del seu somriure.





L'amor brolla del teu cor, però ara no es tradueix en paraules, ni en dibuixos...Penses sempre que no ets el millor, que ho fas malament, que al món, segur, hi ha moltes altres persones que ho fan més bé que tu. La teva modèstia t'està matant, de mica en mica, t'està acompanyant d'una tristesa excessiva i permanent. No et mereixes sentir-te així, hauries de saber-te consolar amb les paraules que relligues prou bé, amb els dibuixos que surten del teu llapis i amb la música que fas, que no ve de cap partitura, que mana directa de les teves emocions. Només per això hauries d'estar orgullós de tu mateix. A més a més, la Berta és al teu costat, i plora quan tu plores.


Potser si ho veus des de fora, t'arribin millor les bones sensacions que comuniques. Ara són les meves paraules les que et descriuen...


Mans primes, esveltes i blanques... la suavitat dels teus dits acaronen les tecles, i fan ballar les notes, dolçament, en la lentitud d'una descripció de pensaments, de sentiments vius, encesos, que conten com és de fresc i net aquest amor que sentiu. Tremola la veu del so, i segueix volotejant, com la petita papallona blava, fràgil, subtil, pel damunt del teclat, pel damunt d'una abraçada, de la vostra abraçada que ara sembla com per sempre. Segueixes parlant dels teus sentiments amb la música que tan bé explica com vius aquest teu primer amor. El vostre primer amor...


I ho fas millor que ningú, ho has sentit? Millor que ningú...

Gràcies per tant

...

Cada dia, quan em desperto, penso que m'alegro, perquè estic viva i perquè sempre he tingut tanta sort...

Agraida estic, per tot el que tinc i pel que no tinc; per tot el que he conegut, i, tanmateix, pel que m'he estalviat de tastar.

Per tothom que m'ha acompanyat i m'ha estimat, o, almenys, ho ha intentat. Per qui m'ho ha donat tot, desinteressadament, i m'ha permès créixer, m'ha fet anar endavant.

Per tu que m'aguantes i em suportes amb aquesta paciència infinita (encara no he entès mai per què ho fas...); per tu, que m'has obsequiat amb aquestes dues personetes, que cada dia aprenen més del teu somriure inesgotable.

Per totes les coses que sóc, tinc i represento (ara em seria poc modest esmentar-les).

Gràcies per tantes oportunitats que em són donades de gaudir i aprendre, a nivell personal i íntim. Gràcies, però també, per les que tinc opció a presentar renúncia.

Gràcies per la llibertat de la qual gaudeixo (ben o mal aprofitada, és clar).

Ara mateix agraeixo la llum, la carícia del sol, la pluja, l'alegria dels colors, el cant de la merla al capvespre, els bolets que ara arriben, després de tanta aigua, el vent, que tant em molesta, i tantes i tantes altres coses que em descuido perquè no hi caben aquí, però que són ben juntes dins el meu cor...

Perquè cada dia que desperto és un bondia ben trobat i una besada més que em regala la vida.

Vora mar

...
...


Camino per la sorra mullada, les ones arriben amb calma, s'aturen un instant i retrocedeixen de nou. M'acaronen els peus, els turmells. Deixen rere seu una fina capa de lluissor, com milers d'estrelles minúscules que perden lentament la seva llum. El soroll de l'aigua va i ve, no s'atura mai, i abraça la veu de les gavines i les orenetes... El sol es pon, sense pausa, i la llum va canviant. El roig atrapa lentament el taronja, el groc i el blau, i s'endú, rere l'horitzó, el dibuix d'un somriure capgirat, cada vegada més prim, cada segon canviant...
Segueixo caminant, lentament. El mar engoleix finalment la darrera ganyota del sol. Els núvols aprimen el seu pas i van canviant de color, imperceptiblement. Les onades remuguen l'anar i tornar del seu batec. I el batec del meu cor acompanya aquest ritme seriosament. No hi ha lloc per les paraules, només hi caben els sentiments, hi brollen les emocions, silents, però sentides com des de dins dels records...
Aquest és el moment en el qual m'arrencaria la vida per tal d'escriure una frase que fos la justa i encertada.

...