dilluns, 9 de juny del 2008
Apilant llenya
L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.
Joan Margarit, de "Casa de misericòrdia".
Sovint ell em dóna les paraules que el meu pare necessita per explicar allò que pensa i no diu. Allò que mai no ha dit. Allò que ha quedat per sempre fossilitzat en la memòria i el record dels sentiments. El dolor que torna sempre amb tanta força...colpidor, de la mà del silenci.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
La portada blava d'aquest llibre, fa temps que és a la meva taula de nit. Sempre a ma.
Qui sap llegir les flames d'allò que estima... sap llegir els cors... i el seu propi cor. Encara que sigui en silenci.
P.D i una A.S
Albert, t´he de dir que jo me´l vaig comprar divendres. Les poesies en les què parla de la seva filla Joana morta no les puc resistir, són superiors a mi...
Petons.
Ulises, no sé perquè, però tinc la sensació que em coneixes. Això que acabes de dir és preciós. Les darreres lletres,
Petons dolços?
Abraçada sensual...?
Me encantó la poesia, el libro esta editado en castellano?? es que se hace dificil leer poesia en catalán menos un libro...
Me gustó mucho sobre todo lo que tu dices de tu padre!!!
Sabes voy descubriendo una violeta muy dulce...
Besikis guapa!!!!!!!!
Gise, Gracias por tus ánimos. Mira, la versión que compré es bilingüe, precisamente. Pero no te lo recomiendo, es demasiado triste... Si quieres, lo puedes encontrar en la colección Visor Libros, es el 639. La traducción es del propio Margarit.
Tú sí que eres dulce, cariño.
Mil petons!
.. que cualquier dolor pierda su fuerza..
.. besos, Violeta..
Igualmente thoti. Besos para ti también.
Publica un comentari a l'entrada