*
*
La meva Mireia, petita, morena i dolça... És que, el que no li passi a ella...
Campaments de setmana santa.
S'estan uns dies fora, a la muntanya, amb el cau. Dormen a l'exterior, amb tendes. Ella és tota una Escolta Catalana ("Tant com puc").
Quan tornen, l'anem a recollir, a ella i a la seva motxilla, que és més gran que ella. La senyoreta, no cal explicar com ve, de neta, polida i ben pentinada, és clar... La roba que porta, a més a més, està impecable, i els pantalons tampoc tenen forats, ni taques de fang, ni d'herba fregada a les genolleres...Vaja, que tot un gust fer-li una abraçadota, després de tants dies...!
Arribem a casa. Deixa la supermotxilla a la galeria. Es treu les botes de muntanya (que no estan totes plenes de fang, no), i les deixa al damunt de la repisa del safareig.
Preparem un bany d'aigua calenteta amb sabó BADEDAS (tot un plaer i un descans, un regal pels sentits). S'hi submergeix ràpidament, està morta de cansament...
El que surt de la motxilla (i com en surt, i la sorra i fang com a valors afegits), donaria per escriure ja un altre post. Però ara no toca insistir en això precisament...Mentre ella està en remull, em recordo de les botes, i vaig cap al safareig.
Curiosament, quan el miro, aprecio, amb perplexitat, que el safareig ha canviat de color...Ara ja no és blanc, ara és negre, però negre-en-moviment ("camí de sol-per les rutes amigues-unes formigues"/Joan Salvat-Papaseit)...M'aixeco les ulleres de veure de lluny, per descobrir el motiu d'aquesta negror en moviment, i veig centenars i centenars de formigues petites caminant, com perdudes, pel damunt de la repisa del safareig, al voltant de les botes! Estic sorpresa, i no entenc res de res...
Segueixo observant, i me n'adono que les formigues surten de l'interior de la bota dreta de la Mireia. M'estic esverant literalment... Agafo la bota, i les formigues s'espanten i comencen a córrer en totes direccions. Jo estic a punt d'agafar un atac d'incredulitat, i també de nervis, és clar. Elles no paren de sortir de la bota, i sembla que n'hi hagi d'haver mil milions...Trec, com puc, la plantilla (em queda la mà tota negra, evidentment, i comencen a pujar-me pel braç...). Com que no estic encara prou sorpresa, veig que sota la plantilla encara hi ha una negror de formigues que tenen cura d'un tou blanc de larves, i comencen a agafar-les amb les mandíbules i a dur-les cap a un altre lloc per salvar-les...
En aquest moment, està clar, necessito, molt a desgrat meu, l'ajut d'un insecticida.
La Mireia, pacíficament remullada i perfumada, segueix a la banyera. Li explico que aquests dies ha tingut un formiguer incorporat a la bota dreta. Li pregunto si no se n'havia adonat. Em respon que no. M'aclareix, però, que quan anaven a dormir, deixaven les botes fora de la tenda, protegides pel sobre-sostre.
10 comentaris:
M'encantes. I la Mireia també.
Jajajaja....!!!! Ja la coneixes, ella és així. Petons dels bons.
buaaaaaaggggg!!!! m'imagine l'escena tota plena de formigues!!!
No hi ha res com no enterar-se de segons quines coses! :))
Ja ja ja. La seva "mama postissa" l'orientarà sobre la cria de sargantanes.
Bé per la Mireieta!!!!!!!!!!!!
Nimue, benvinguda per aquí. Sí, la veritat, va ser força delirant. Petons, guapa.
Mariana, per què sobre la cria de sargantanes precisament?
Una abraçada, i petons.
Pos.. nusé. Prefereixes els hàmsters?
Muaaaaaaaaaa
Que amorrr que lindos son los chicos y que simples, juro que a veces pienso porque con la edad perdemos esa simplicidad.
Que habeis hecho con el hormiguero que trajo la nena de recuerdo!!! Besikis y besotes a la Mireia...
Muakkksss!!!!!!!!!
Seleni, no, pó favó, hamsters tampoc. Ni gossos-gremlins, ni res que se li assembli, siuspli...
Petonets.
Gise, me encanta tu visita, a estas horas, después de estar trabajando...Mira, el hormiguero ambulante pereció cruelmente bajo los efectos de un insecticida. Y me dio mucha pena, SUJURU, pero que le íbamos a hacer? En un piso, un homiguero...pues como que no!
Un abrazo, resalá!
Aquí me tienes dándole vueltas al tema de las hormigas. He llegado a dos conclusiones poco científicas:
A) Las hormigas estaban ubicadas justo donde la plantilla hace el puente del pie.
B) La base del zapato tiene un agujero que os ha pasado inadvertido.
Dicho esto, habrá que preguntarle al doctor Frikosal otra posibilidad.
AURORAS
Inuit, la plantilla és rígida i les formigues no s´aixafaven. El forat era el d´entrar el peu. ( La Mireia no dorm amb les botes posades! ). Que res, que dins la bota van trobar el lloc ideal per fer el niu. Ja ho crec que el van fer!
Publica un comentari a l'entrada