..
Varada per fi la barcassa de les teves paraules, en una mar que la gronxa, amunt i avall, calmant el patiment de tanta tristesa... Ja no t'acarona la calidesa del sol, ni et somriu el sostre cristal.lí d'estrelles, en les dolces nits d'estiu. Ara, silent, esperes un retorn que potser no arribarà; hivernes un record preciós en l'escalfor del teu cor i batega emmig d'un fred que torna el cel gris i espès. Marxa l'alegria, en la serenor dels dies. La calima arriba, embolicant la llum i pintant l'aire d'humitat i llàgrimes.
Se sent, molt de lluny, el xiulet del tren...Tornes a tancar els ulls, la soledat t'acompanya.
....
Pensaments rescatats d'un passat, idees aparegudes en moments especials, paraules relligades en frases esmunyedisses, hores i hores de tren, contemplant imatges que canvien al llarg dels dies, dolors que apareixen i alegries que passen. Tot plegat, ara sí, vull deixar-ho aquí escrit, per tal que no se'm digui més. Que no ens passi res...
Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...
El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.
24 comentaris:
ains... veig que la tardor et senta tan malament com a mi... ains...
Violeta, quan escrius des d'aquest lloc tan íntim em fas sentir molt petita.
Sense saber el què ,el com ,el per què ,com que també ho conec, i des d'altres pells, també, viscudes.
Mira, avui ha escrit aquest poema. Però l'escriptura no sempre va acompassada amb els actes.
Inuits de tardor
:::::::::::::::::::
Quan la pluja passa
sempre queda l'evidència
de la seva presència,
però cal que torni a ploure
per fer que la vida continuï
la seva precària existència.
Tot és cíclic,
els fets rectilinis formen part
de llargs processos cíclics.
I tu? què fas en mig de tanta boira?
Els meus ulls s'han tancat fa temps
en un somni llarg de silenci i de calç.
Immadurs són avui la terra, el mar i el vent
quan ingenus malmeten les hores
en aquest bosc de buides paraules.
De la mà d'un temps eixut i pobre
camino sense brúixola
a la cerca d'una incerta trobada.
Cal que torni a ploure
en aquesta eixuta terra,
si pot ser, lentament i de matinada.
Nimue, és cert, m´has calat ben calada.
Petons d´animar-te, bonica.
Inuit, m´agraden les teves paraules sinceres. No t´has de sentir petita. Ets molt gran. És el teu cor qui parla, des del sentiment profund. La poesia que has escrit és absolutament delicada i sentida. Et felicito. Preciosa de debò.
Mil petons.
Fas somiar amb la teva prosa poètica.
Vindràs el dia 7?.
Abraçades.
Què hi ha el dia 7, Felipe?
La soledat el recer perfecte.
Pura, un recer segur i persistent.
Uf, no vull tornar-lo a llegir o m'ensorraré.
Espero que ya no, que ara millor.
Petons.
Xavi, guapo, no t´ensorris. Somriu i camina.
Petons.
Aissss, amb el dia tan negre que porto avui, només falta que em recordis que ja s'acosta l'hivern...
Petonassos, bonica!
Sele, dia negre...? Vente pacá que t´axuxo.
Guapa.
A ti tambien el otoño te agobia??? a mi un poco solo cuando llueve mucho me da tristeza y no me agrada salir... pero sigo disfrutando del poco sol que queda y voy a la playa como ayer y disfruto de lso ultimos rayos de sol brilante y de cielo despejado...
Besitos otoñales pero soleados!!!
Gise, a qué playa vas, que me apunto?
Petonarrrrosss...!!!
Voy a la playa de la Barceloneta, porqu esi al menos esta mal el tiempo puedo volver pronto a casa...jejejeje!!! en realidad me gusta la parte que esta adaptada para discapacitados, alli es mas tranquilo...
Caundo quieres quedamos, besitos!!!
Vaig notar la teva absència el dia de la Jornades Poètiques en l'Ateneu.
Una abraçada sempre.
Gràcies, Felipe, però estava a Vilafranca. M´hagués encantat ser-hi. Ja he llegit el que has escrit de com va anar tot. Però, ja ho veus, ni tan sols trobo temps ni energies per escriure res al meu blog... No cal dir que et felicito.
Una forta abraçada.
I aqueixa dona tan preciosa amb els cabells tan llargs sou vós?
Sí Mart.
Petons.
Emociones, saps?
Un petó.
Gràcies, Loser.
Mil per tu.
Et trobem a faltar...
Pura, jo a vosaltres també...
Petons.
Violeta maca, veig que estàs poc productiva.
Et comprenc: hi ha segles que no estem per res.
Abraçades mil
Felipe, tens raó. Però mentre no estiguem milenis, de poc productius...
Petons mil per tu.
Publica un comentari a l'entrada