Pensaments rescatats d'un passat, idees aparegudes en moments especials, paraules relligades en frases esmunyedisses, hores i hores de tren, contemplant imatges que canvien al llarg dels dies, dolors que apareixen i alegries que passen. Tot plegat, ara sí, vull deixar-ho aquí escrit, per tal que no se'm digui més. Que no ens passi res...
Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...
El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.
dimecres, 31 d’octubre del 2012
Necessito despertar en un dia radiant
divendres, 26 d’octubre del 2012
Ho sento ( Et sento )
dijous, 18 d’octubre del 2012
Batecs
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Calma
.
divendres, 5 d’octubre del 2012
Novel.la: "Una mujer corriente". Araceli Gutiérrez.
.
Us deixo l'enllaç a l'entrevista que li van fer a l'Araceli Gutiérrez amb motiu de la publicació de la seva segona novel.la, "Una mujer corriente". La primera va ser "A solas".
És psicòloga i està especialitzada en sexologia, en hipnosi i en teràpia de dol. A més a més de ser una persona entranyable i excel.lent, ha estat una bona professional els serveis i coneixements de la qual hem gaudit recentment a casa.
.dos-2-entrevista-araceli-gutierrez-psicologa-http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-entrevista-araceli-gutierrez-psicologa-sexologa/1540179/vi
.
.sta-araceli-gutierrez-psicologa-sexologa/1540179/
dimarts, 2 d’octubre del 2012
Acollida
.
dijous, 30 d’agost del 2012
60/12
Em pesen, amargs, sentiments de desconsol cada vegada més grans. Com si s'haguessin anat acumulant al llarg dels dos darrers anys i no trobessin sortida per enlloc.
.
M'abraça la foscor de la soledad. A les palpentes, se'm representa un futur buit en el que només ressona el silenci i en el que tan sols s'acumulen anys i deutes, no riqueses.
.
Mans buides, desossades, s'aferren obstinades a una salvació que no vol arribar. Criden dissonants, desencaixades, les veus del desesper.
.
No hi ha res ni ningú al capdavall d'aquest pou dels anys.
.
No me'n surto. Sento que m'estavello contra una paret que em rebenta i ningú empara l'impacte.
.
.
dijous, 14 de juny del 2012
Perque tu vols...
dimarts, 22 de maig del 2012
Mireia en concert
Meditation from Thais. Jules Massenet.
..
dimarts, 17 d’abril del 2012
Sento que s'allunya...
dimarts, 13 de març del 2012
Et vesteixo
dissabte, 10 de març del 2012
Nit
.
,
dimecres, 18 de gener del 2012
"Boig per tu"
.
dijous, 29 de desembre del 2011
Dos nadals ja...
.
.
.
.
.
.
.
.
.....
dissabte, 18 de desembre del 2010
El món seria molt millor
.........................
... ...
.
diumenge, 5 de desembre del 2010
Essència

dilluns, 1 de novembre del 2010
Palamós
Fotografia de Joan Biarnés..
Entorn d'infantesa, de creixença, de joventud. Carrers que menen al mar. Abraçades delicioses de l'aigua salada, onades que anaven, venien, sota una llum daurada. Cel esgarrapat pel crit de les gavines...Tardors fresques, gelats hiverns de tramuntana...Palamós, bategant a l'extrem d'una distància a voltes insalvable.
.
Els darrers dies han passat feixucs, incerts, demolidors. Tocaves fons, pare. Eren els darrers despertars, les darreres hores. Però ningú imaginava que fos tan ràpid.
.
La primera nit que vaig passar amb tu a l'hospital, a la planta de malalts terminals, vas dormir sense despertar-te sota l'efecte dels sedants. A les sis va entrar la infermera i et va posar una lavativa. Feia tres dies que no anaves de ventre. Va dir que havies d'esperar una estona i que tornaria després. Però no ho va fer. No volies que jo t'ajudés a anar al lavabo. T'estimaves més que jo no passés per aquell tràngol i vas aguantar més de mitja hora. Estaves molt nerviós, neguitós i et movies amb nerviosisme estirat al llit. A la fi vas accedir a que jo t'ajudés a llevar-te i et portés fins al vàter. No podies aguantar més. Et vaig voler donar la intimitat que en aquell moment desitjaves i vaig tancar la porta. Sabia que en aquell moment et senties morir, però també entenia que et sabia molt de greu que jo hagués presenciat l'escena
i que ningú m'hagués ajudat. Quan ja havia passat tot, aparegué la infermera preguntant si necessitava alguna cosa...
.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Primera carta

Va obrir les seves portes l'any 1964. El mateix que vaig néixer jo. Va ser el darrer que quedava al país poc abans del seu tancament, fa menys d'una dècada, degut a un gran deute que tenia amb la Generalitat i a la creixent pressió ecologista que carregava contra el maltractament que rebien els gossos llebrers. Situat al barri del Congrés de Barcelona, entre els carrers Ignasi de Ros i la Riera d'Horta, el recinte tancat restava fora de la vista dels vianants i es mostrava com a la fotografia de Shaun Pilgrem.
Per anar a la nova feina, passo caminant cada dia dues vegades pel costat del Canòdrom. Actualment l'espai ha estat obert al barri i el seu recinte interior ha estat reconvertit en parc. Bancs per seure, aparells per a fer gimnàstica, espai per a passejar amb tranquil.litat...L'antic edifici ha estat conservat però no es permet l'accés des de l'exterior. La pista per on es feien les curses ha seguit al seu lloc i els murs del recinte han estat enderrocats. Tot convida als vianants a entrar per gaudir d'uns moments de pau.
Quan passo pel costat, m'arriba sempre el record. A tu t'agradava portar-m'hi. Jo deuria tenir 7 anys potser. Però ho recordo bé. La concurrència era majoritàriament masculina. Hi havia alguns homes amb barret que feien cua per a fer les seves apostes al millor llebrer o a aquell que tenia possibilitats de guanyar. Tu no apostaves mai. Només llegies atent als panells lluminosos el llistat dels gossos participants i el nombre d'apostes que s'anava fent en cadascun d'ells. Recordo bé que hi havia molta gent fumant a l'interior del recinte. L'olor de fum s'acumulava com si res. En aquells temps era un fet no perseguit ni criminalitzat. Esperàvem donant voltes i tafanejaves sense parlar. M'agafaves la mà.
Arribaven els gossos que feien la cursa agafats amb la corretja del seu amo que els conduïa a la "gàbia" de sortida. Se sentien els lladrucs esverats dels animals quan eren tancats en aquell reducte. Llavors pujàvem a les grades i vèiem l'ampli espai de la pista ovalada. La cridòria dels gossos es feia cada vegada més desesperada. La llebre mecànica apareixia embalada en un carril que transitava per l'esquerra de les gàbies. Un mecanisme alçava les portes i els llebrers sortien esperitats al darrera d'aquella maleida andròmina que sempre corria més que ells i que feia un brunzit metàl.lic que m'eriçava la pell. Els homes seguien fumant i cridaven animant el "seu" gos. Quan acabava la cursa les grades es buidaven i tothom sortia llençant la seva butlleta al terra o anant al mostrador a cobrar uns diners que no feien milionari ningú.
Si jo tenia 7 anys, tu en tenies 44. Eres justament dos anys més jove que jo ara. I jo et mirava i em semblaves tan gran...I en canvi estaves a la plenitud de la teva vida. Tots aquests anys han passat com han volgut, però tan depressa... Fins ara no n'he sigut una mica conscient. El teu silenci del canòdrom s'ha anat repetint al llarg dels anys i ara mateix es fa fonedís. Cou com una cremada.
.
.
Ara te'n vas i l'agonia és lentíssima, dolorosa. La malaltia et desfà les venes, t'infla la cara, les extremitats, et fon la mirada en un pou de glaç, et rebenta per dins. I no es pot fer res. Marxaràs sense haver-me dit que m'estimes i jo seguiré pensant que no ho he fet mai. Tant dolor no pot seguir aquí tancat i no sé com sortirà.
La teràpia és concreta: escriure't, durant 7 dies, una carta cada dia. Adreçar-la a tu, escrivint tot allò que m'agradaria dir-te en persona, que no he estat capaç de fer-ho mai. Aquesta pot ser la primera.
dijous, 2 de setembre del 2010
Llum als ulls
.
.
dimarts, 30 de març del 2010
Irreverent
............................................. Imatge agafada d'internet.
. .
Digueu-li com volgueu. Jo tan sols li he donat forma, he trenat les frases amb les paraules que s'esqueien. He corregit faltes i hi he posat accents. Però el relat no és meu. Jo només li he donat forma i matís, color...El relat és d'un bon amic, que parla en primera persona. Digueu-li masclista, si voleu, però un bon amic.
.
Relat irreverent, però divertit. Espero que us agradi.
. .
.. .
.