.
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.
Comprendre cansa. Però mai no tant
perquè no pugui ser l'últim refugi.
Som el rei i la reina en un final
difícil a un tauler ja amb poques peces.
.
Joan Margarit, de Casa de misericòrdia.
.
Fotografia agafada d'internet.
.
34 comentaris:
Todos llegares a ser una mesa vacia..
saludos
pacobailacoach.blogspot.com
Saludos, Paco. Gracias por tu visita.
hi va haver una època de la meva vida que pensava que la vida era com un tauler d'escacs multibanda...
després... me'n vaig adonar que molta gent usava el temps en estratègies i vaig deixar de jugar...
vaig pensar... si no jugues, no pots perdre! (i tampoc guanyar, és clar)
i per això, em va semblar que era molt més interessant jugar per aprendre, per a fer lúdica l'existència... i no fer de la vida un joc
:)
la resta del poema... ja el firmaria si sabés escriure, eh?
:)
petons i llepades poètiques!
Gatot, jo encara penso que la meva vida és un tauler d'escacs...I ara, el meu joc consisteix en plantar-li cara a la mort i dir-li fort que m'aferro a la vida i que no penso marxar, que encara tinc moltes coses pendents per fer. I sí, mentre visc, aprofito i aprenc. Però no renuncio a res.
No saps escriure, oi...? Ja m'ho havia semblat, ja... ;)
Petonets i abraçades vives.
violeta... les paraules són buides massa sovint i ningú es pot posar en la pell aliena per més que ho ho vulgui...
he fet un joc de paraules volent només deixar rajar el primer sentiment... allò que primer m'ha provocat el poema...
per mi va ser una decisió encertada, però totes les decisions són personals i intransferibles...
la mort... avui he vist les notícies, un accident a l'autopista... un cotxe s'ha saltat la separació i s'ha enclastat amb un altra que venia de cara... mai sabem quan ni com; la mort, en molts casos, la tenim tant a prop i sovint sense saber-ho...
m'agradaria que volguéssis veure-la com una partida ajornada, una partida que caldrà jugar quan toqui... :)
mentres... queda tot per viure!
petons i llepades vitals!
Plantar-li cara a la mort?? No m'espantis, Violeta!
Pensava que la batalla era una altra...
En tot cas, molta força i molts petons!
Buffff, Gatot...M'agrada el teu punt de vista. Pot ser una bona manera de veure-ho.
Però a mi em toca plantar cara. No puc permetre-li cap avantatge.
I sí, mentretant, a viure, és clar.
:)
Petonets dolcets.
Violette, no és la meva intenció espantar-te. La meva batalla és la que expressa el poema, però també n'hi ha una altra.
Gràcies per la força.
Mooooooolts petons per tu també, bonica!
També es bonic arribar gairebé al final d'una partida amb la reina i el rei junts.
No sempre passa.
Petons.
A mi també m'agrada jugar a escacs.
http://dhistories.blogspot.com/2008/04/escacs-una-partida.html?showComment=1209324960000
Toro, reina negra contra rei blanc... No anem bé.
Petonets.
Striper, la teva partida i la meva són una mica diferents, no trobes...? Així qualsevol juga als escacs. Quin taulell et busques...
Petonsets.
i quan arribem al final tornarem a ser reines ;)
Comprender que se llega al momento al que nunca quisimos llegar.
"Comprendre cansa"
Un beso
Gracias por incorporar el traductor...el primer intento lo hago en catalán pero así no se me escapa ninguna palabra.
I tant que sí, Nimue.
Petonets, bonica.
Hombre pez, hay momentos delicados, verdad?
Jajajaja, nunca mejor dicho, comprender cansa. De nada. Los traductores están para que personas como tú entiendan bien.
Besitos.
Si el rei i la reina són del mateix color, vol dir que han fet escac. Ara bé..., si són de diferent color..., pobre rei..., ho té fotut! Parlant en escac, clar. :)
Ai, no sé, no sé, Trini, si ho té fotut. També podria guanyar ell la partida...
Petonets!
Els reis només guanyen a les reines quan elles es volen deixar guanyar, que t'ho dic jo... :)
Uiiii, Trini. Això potser passa alguna vegada.
Petons.
Llavors ja hem begut oli, Violeta :-/
Una abraçada.
Eeeecs...beure oli...!
Una altra per tu.
Jo també crec que comprendre cansa, però al final et serveix per assolir una major grau de tolerància i comprensió de la realitat que t'envolta. Petons i feliç setmana
Tens raó, Maria Jesús. I, si a més a més, algú s'esforça en entendre't a tu, no vegis...
Petonets.
M'agrada molt Joan Margarit, però és bastant depriment,
Sí, Francesc. Tens raó. Que sàpiga transmetre el dolor i la tristesa com ho fa, li dóna aquesta magistralitat que pocs tenen. Però no per això deixa de ser especial.
Per mi és molt especial.
Movia les peces acuradament
sense la necessitat de fer-ho ràpid.
Pensava tot el joc
i es concentrava
amb la resposta definida
de l’adversari,
sense que el premi del joc
li fes treure del cap el joc mateix,
cobrar o pagar
fou al menys arribat el moment
una excusa per cloure l’aprenentatge,
només s’hi jugava...
la vida.
O tot o res.
Mentre va aprenent...
A viure i a guanyar vivint.
La vida es un joc dins d'un joc.
(a l'hora que dius jo ja hi era a L'Hospitalet pencant)
Qui sap si...
només s'hi jugava...la vida.
Només.
Gràcies i petons.
Pura, segons com, a mi no m'agrada jugar...
Doncs tens un doble.
Odío els escacs, sempre em fan el mate del pastor. Mai aprendré. També odío els rebanys. I tampoc mai aprendré a no formar-hi part.
Coco, quin és l'escac del pastor? Això dels ramats, deu ser culpa del reg, segur...
;)
luz violeta :)
Ahora vienen todos los colores en esta primavera que comienza, Acuarius.
Besos.
Publica un comentari a l'entrada