.
Pel voral del camí vell se'm passegen pensaments
d'enyor ofegats en anys i panys de silencis.
Sentiments confusos en lluita dins del roig de la sang.
Tristesa sentida, viscuda, tan odiada...
.
Atanso la mà, palmell obert cap a tu.
Desig d'abraçar-te tan fort, de parlar-te a cau d'orella,
tot dient-te: vine, tanca els ulls al meu costat, somnia.
El parany acull un silenci que et crida en la nit.
.
Vetllo el teu son.
.
Fins i tot sota la pluja.
.
.
24 comentaris:
I jo vetllo el teu son. Sempre sota la pluja.
Bonic i un xic trist poema , pero pasa si el dessig no arriba per omplir la soletat.
Es molt bonic.
Molt tendre.
Petons.
Gràcies, Xavi. És que ell també és bonic i tendre.
:)
Petonets.
Joan, tens raó, si la soledat ho omple tot...malament anem. Sortosament no sempre és així.
Petonets, moooooooolt dolcets.
Coco, passa'm el paraigua, que ens estem mullant...!!!
T'estimo.
La soledat m’ha obert
de nou el parany del teu record.
M’allunya del silenci tranquil de la llar
i em duu pels camins vells
del nostre passat,
quan la joia era compartida
i els pensaments comuns.
He fet com abans
i he recollit pinyes del terra,
i guardar-les pel pessebre de Nadal.
He arrencat de l’ametller en flor un pom
i l’he dut al cabell sobre l’orella
com t’agradava a tu.
He fet la rialla com llavors
i m’ha semblat sentir l’esclat
del teu somriure entre els arbres,
on t’he buscat.
He cridat el nom fluix,
per no trencar el so dels ocells
com vàrem fer el darrer cop
que compartírem bosc.
Ara quan dormo,
se que em vetlles el són,
mentre llagrimegen gotes de sal
els ulls clucs,
pensant en tu.
Qui sap si, un poema que surt d'un altre poema.
Preciós.
Bonito tugurio..., a fe mía...!
Hola bollycao-maravillao! jejeje... Ja veus, amb tant de jijiji i jajaja m'he fet sòcia del teu club tant bonic.
Gràcies per la teva visita a casa meva.
Una abraçada, angelillo ;P
Trini, "mecagoensuputamadre...". Jajajaja...!!!
Gràcies també per haver-te passat per casa meva, angelet.
No suris gaire, aquesta nit.
Petonarros.
mecatxis la pluja...
:)
Gatot, aviat, aviat deixarà de ploure.
Petonets.
Hermoso poema un poco triste pero no por eso menos cierto...la soledad es mala consejera decia mi abuela... Besitos guapa!!!
Gise, benditos los ojos...
La soledad, mientras no sea constante compañera. Hay dias para todo, no?
Petonets dolcets, guapa.
la foto del sol solet m'ha impactat ... gràcies i salut
De res, Mossèn. Espero que t'hagis restablert ja.
:)
sincerament, m'ha agradat moltissim, tens un llenguatge molt acurat, felicitats i petonets.
Ostres, Quim, benvingut a casa meva. Moltes gràcies.
Petonets a tu també.
un plaer
El plaer és meu.
No puc anar al teu blog...
Petons.
qui t'ho impedeix?
No ho sé, clico el teu nom i em diu: el perfil no està disponible.
:)
M'agrada. Per a què mes paraules.
Gràcies, Felipe.
La teva visita és sempre benvinguda.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada