T'espero en la soledat del viatge, envoltada de persones estranyes, sense nom ni rostre.
T'espero en el brogit de la ciutat, en la quietud de la vila.
T'espero mentre treballo, a la feina o a casa. M'acompanya en tot moment el teu record.
T'espero com qui espera un regal, impacient i nerviosa, sense saber si arribarà.
T'oblido com si t'hagués somniat i no en tingués la certesa.
Te'm representes de nou en el record i n'esdevens persistent, com si haguessis estat real...
T'espero, sempre t'espero i, de vegades, només de vegades, apareixes.
Llavors somric, et toco els llavis. I sóc feliç.
.
.
8 comentaris:
Violeta,
I aquest tema no té horitzons, llar, cambra, pell i no pell?
Un estima en el seu blog, l'altra estima en el seu blog i no hi ha possible encontre en un blog comú?
Penso que no és un exercici literari això,ho sé.(Ja sé que no m'han donat permís per ficar el nas)
Inuits
Com has tornat!!!
Quin plaer llegir-te. Que et duri sempre.
Petons.
Inuit...?
Toro...!!!
Esperem que sí, home.
Petons per tu també.
Qui fos ell!
Anònim, ho ets tu, potser?
Va haver moments, al pasat, que ho vaig pensar. Ara ja no ho crec, peró per somiar, que no quedi.
Aisssss, ja m'agradaria a mi tornar a sentir això...
Petonassos, amigaquemecompratabacoaregañadientes :-)
Selenita,....jajajaja....!!!
Mil petons de curar ulls refredats.
Publica un comentari a l'entrada