.
De nou aquí, a la gran ciutat: la casa desendreçada (i bruta), les obligacions, la feina; de nou els maleïts viatges en tren, les inhumanes matinades. Però tanmateix els retrobaments, les abraçades, els somriures d'alegria, l'explicar les vacances, les besades, les presentacions, l'empenta del començament, algunes absències inesperades també...
L'estiu, amb la seva claror, l'escalfor del sol, la salabror del mar m'han bronzejat la pell i m'han carregat el cos d'energia. Els dies passats m'han regalat el descans i la pau que necessitava. M'han reconstruit i m'han ajudat a assumir i relativitzar el dolor físic. També la por que sentia.
Com en els ceps el raïm madur espera la verema, els circells ben aferrats i cargolats per les branques, els pàmpols gronxant-se al vent, jo m'atanso a un nou recomençar, esperant recollir de mi mateixa una forta embranzida, per tal d'oferir el millor de la meva essència a tothom que m' envolti. Ajudar a somriure a qui més ho necessiti i portar de la mà, a través del llarg i trist hivern que ens espera, sense defallir, la companya que jo sé.
Certament, l'hivern ens assetja, sorneguer, anunciant una gran feina i un desgast considerable. No defalliré i la meva rialla no descansarà. Serà com desafiar-lo, perquè sé que la natura descansa, a l'espera de l'esclat d'una nova primavera.
Em submergeixo en el record de tanta vida per recomençar de nou.
.
De nou aquí, a la gran ciutat: la casa desendreçada (i bruta), les obligacions, la feina; de nou els maleïts viatges en tren, les inhumanes matinades. Però tanmateix els retrobaments, les abraçades, els somriures d'alegria, l'explicar les vacances, les besades, les presentacions, l'empenta del començament, algunes absències inesperades també...
L'estiu, amb la seva claror, l'escalfor del sol, la salabror del mar m'han bronzejat la pell i m'han carregat el cos d'energia. Els dies passats m'han regalat el descans i la pau que necessitava. M'han reconstruit i m'han ajudat a assumir i relativitzar el dolor físic. També la por que sentia.
Com en els ceps el raïm madur espera la verema, els circells ben aferrats i cargolats per les branques, els pàmpols gronxant-se al vent, jo m'atanso a un nou recomençar, esperant recollir de mi mateixa una forta embranzida, per tal d'oferir el millor de la meva essència a tothom que m' envolti. Ajudar a somriure a qui més ho necessiti i portar de la mà, a través del llarg i trist hivern que ens espera, sense defallir, la companya que jo sé.
Certament, l'hivern ens assetja, sorneguer, anunciant una gran feina i un desgast considerable. No defalliré i la meva rialla no descansarà. Serà com desafiar-lo, perquè sé que la natura descansa, a l'espera de l'esclat d'una nova primavera.
Em submergeixo en el record de tanta vida per recomençar de nou.
.
16 comentaris:
Jo, quin optimisme!!!, em podríes regalar una miqueta...
Benvinguda i petons.
De vegades es troba a faltar la rutina (però poques vegades, eh)
petons
Xavi, et regalo tot l´optimisme que em sobri, només faltaria...
Petons dolços.
Pura, tens raó, poquetes vegades, però cal prendre-la positivament, no?
Més petons dolços.
Benvingudaaa! i a endreçar a poc a poc i que el fred tarde molt en arribar! ;)
Jajajaja, Nimue, triga molt en arribar, però no ens en lliurem,i, el que és pitjor, és tan llarg i trist...(oi? ;-)).
Quin post més preciós.
Per molts anys, violeta del meu cor.
Coco del meu cor,... MOLTES GRÀCIES!!!! ( Ui, que velleta que em sento ara, jijiji).
Petonarros.
Jolines, nena... "l'hivern ens assetja..." Miedo me das. Como te me deprimas, me oyes!
Besoooooooooooooote
Sele, intentaré no fer-ho, al contrari. Ei, si malament no recordo, tu ets tan fredolica com jo, no?
Petons guapa.
Benvingudes les teves paraules tan ben filades i, la veritat, el tren es tan cansat i se'n fa tan llarg, però amb la facilitat que tens, podries escriure sobre mil situacions i fer-les poesia.Si algun dia fas el trajecte de la costa, un divendres a la tarda,i baixes al Clot, pensa que la Inuit hi pot ser.
Aurores
Inuit, seguim línies diferents. Jo vaig amb la C4, la de Vilafranca, i pel Clot no hi passo. Llàstima!
Al tren no puc ni llegir ni escriure. Anem juntes quatre pesades que no parem de parlar i riure ni un moment. No sé què seria de mi sense elles, la veritat.
Gràcies pels teus "elogis". Em poso vermella...
Petons dels bons.
¡¡¡¡¡¡¡¡¡Eres tan vitalista Violeta!!!!!!!!!!!!sólo hago el trayecto los viernes por la tarde.Hacemos líneas diferentes.
----------------------------
¿Sabes? Referente al último post...casi que tengo la historia de amor filada en el meu cap.Sóc una somia coloms.
Algunas absències ineperades també...La resta sí, però això em fa mal.
Petons, bonica.
Mar, no et vull veure tristòia, eh? Ànims!!!
Una càlida i forta abraçada de manyaga.
Lo bueno del verano es que disfrutamos el afuera, la playa, las terrasas, las calles, el sol, el mar...en otoño seguimos disfrutando de eso pero más abrigados, en invierno nos convertimos en osos y tratamos de invernar lo que nuestras obligaciones nos permiten pero eso si siempre soñando con el nuevo y esperado verano...
Hermoso post de turnada, felicidades!!!! Besototes guapa!!!
Giseeeeee, no había visto tu comentario! Claro, cariño, tú tan positiva como siempre, viendo en todo momento el lado bueno de las cosas. Ja m´agradaria ser com tu, ja...
Petonets, dels bons.
Publica un comentari a l'entrada