Nemorós

.

...

Passen els anys com passen els records. Tot en el temps s'allunya, sovint es magnifica. Hi ha records cruents que provoquen tristesa, altres que fan somriure. Records que no es retroben perquè s'han perdut pel camí. Tot amb el temps s'allarga, es transfigura. Hi ha qui camina per l'avinguda cordant-se bé la cremallera. D'altres, però, van amb els peus mullats, sense paraigua, sota la pluja. I no hi poden fer més.
.
El record ha caminat amb mi de la mà de la nostàlgia. Hi ha records que han passat desapercebuts, com si no haguessin estat reals. Altres que s'han clavat en la memòria, per sempre més, i als quals no penso renunciar. Encara que ho volgués, no podria... El teu record ha cavalcat al meu costat al compàs del silenci. La soledat m'ha empresonat a la gàbia del desconsol. I m'ha confirmat, una vegada i una altra, que necessito allunyar-me, oblidar-me de tu.

..
Però no puc. Com tampoc puc cridar-te perquè vinguis de nou. I tot d'una, un altre vol de coloms emmascara la teva covardia, el teu joc brut de tenir sempre una carta amagada a la màniga. Ningú no em pot recriminar que et digui que et recordo. Només faltaria que, després de tot, no ho pogués fer. I, sobre tot, tenint en compte la teva resposta, en la que em deies: "Saps que jo també...Sempre! Hi ha coses que el temps no pot esborrar."

.És clar que no em dono per vençuda. Fer-ho seria com morir. Tot i així no és just que quan jo respecto tothom i presento des de fa temps les meves renúncies, a mi no se'm respecti tal i com em mereixo. A casa meva només hi vull bones vibracions. I no se'n parli més.

.,Bel.lisa.

.

.

Tornada

.

.
De nou aquí, a la gran ciutat: la casa desendreçada (i bruta), les obligacions, la feina; de nou els maleïts viatges en tren, les inhumanes matinades. Però tanmateix els retrobaments, les abraçades, els somriures d'alegria, l'explicar les vacances, les besades, les presentacions, l'empenta del començament, algunes absències inesperades també...

L'estiu, amb la seva claror, l'escalfor del sol, la salabror del mar m'han bronzejat la pell i m'han carregat el cos d'energia. Els dies passats m'han regalat el descans i la pau que necessitava. M'han reconstruit i m'han ajudat a assumir i relativitzar el dolor físic. També la por que sentia.

Com en els ceps el raïm madur espera la verema, els circells ben aferrats i cargolats per les branques, els pàmpols gronxant-se al vent, jo m'atanso a un nou recomençar, esperant recollir de mi mateixa una forta embranzida, per tal d'oferir el millor de la meva essència a tothom que m' envolti. Ajudar a somriure a qui més ho necessiti i portar de la mà, a través del llarg i trist hivern que ens espera, sense defallir, la companya que jo sé.

Certament, l'hivern ens assetja, sorneguer, anunciant una gran feina i un desgast considerable. No defalliré i la meva rialla no descansarà. Serà com desafiar-lo, perquè sé que la natura descansa, a l'espera de l'esclat d'una nova primavera.

Em submergeixo en el record de tanta vida per recomençar de nou.

.

Trens

..

.........Fotografia: Robert Avellaneda Menino.

Trens cap a un destí concret,
trens cap a la vida,
trens cap als teus ulls,
trens que passen, no s'aturen,
mercaderies fantàstics, trenta-cinc vagons,
tremola el terre, ensordeixen, tan pesants.

Trens cap a la feina,
trens cap a la llum,
trens cap a la vila, sota la pluja,
trens que van amb retard i ploren,
velles locomotores aturades,
rovellades cap al silenci.

(El silenci i l'oblit de nou...)

Trens veloços i llampants,
trens de finestres brillants,
trens que passen, no s'aturen,
collons, trens que no arriben mai!
Trens de viatjar pausadament,
sents com xiulen, en passar?

Trens que descarrilen i esveren vides,
trens que volen en mil bocins,
trens d'aliments cap a la fam,
trens cap a trinxeres ensorrades,
trens que passen, no s'aturen,
trens que topen i s'esclafen.

Cap a la mort hi ha sempre un tren
que s'anomena vida. No el sentim ni el veiem.
Hi hem pujat sense triar-ho.

Quin és el final del recorregut?


..