Mardítorroedore...

.

Va, riem una mica tots plegats, que ja ens toca, no?

.

.

...

L´estiu, de sobte

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva escalfor i força possibles. Feixuga humitat als carrers de Barcelona, cauen les hores, lentament, avançant de la mà d'una parsimònia que em permet somriure. Ha estat de sobte, no hi ha hagut progressió que ens hagi deixat anar canviant de roba de mica en mica. L'altre dia anàvem amb jaqueta, l'endemà ens ofegàvem pel carrer, treient la llengua, esbufegant.

A mi m'agrada, de totes maneres, que hagi arribat ja, sigui com sigui que ho hagi fet. El fred em mata, em cansa, m'esclavitza, em torça l'esquena en un rictus permanent de gelor-que-cala-els-ossos, m'acaba adolorint l'ànima, si és que encara me'n queda.

Parsimònia xafogosa de l'estiu, que no m'afecta en absolut, que em treu el gel dels ossos i que em fa canviar la cara. Escolto els esgarips de les orenetes, el cel de la ciutat n'és ple, i respiro omplint el pit de satisfacció, pensant en la felicitat que em dóna haver acabat l'hivern (tan llarg i trist com m'ha semblat...).

Celebro poder anar a la platja, i assaborir amb tot el cos un càlid bany de sol. Sento reviscolar la pell, els músculs, tots els òrgans, en una carícia suau, en un bes insistent, semblant a...Tot d'una m'arriba el record de la carícia de les teves mans, de l'abraçada dels teus braços, de la teva olor a res, de la teva veu dolça, parlant fluixet, a cau d'orella..., convidant-me al joc dels sentits. Tanco els ulls, però la claror del sol m'il.lumina les parpelles, veig en taronja les teves paraules en una dansa harmònica de síl.labes. Em dius que sents la meva olor i pronuncies que has tingut molta sort de conèixer-me. Tanques els ulls també i et lliures al plaer...
...

Em crema la pell, m'he quedat adormida damunt la sorra, com damunt del temps. M'aixeco i m'espolso la que tinc enganxada al cos, les sines, la panxa, les cuixes...No ha estat res (malgrat em diguis que l'endemà encara senties la meva olor). Replego les coses i començo a caminar pel trencant de les ones, descalça, cap al cotxe.

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva força i escalfor possibles...
:::
:::

La música dels teus dits

Per la meva Berta, adolescent, princesa, ulls que somriuen a la vida que tot just ara vola...I per al Carles (Charlypollo5), l'altre adolescent que camina de la mà del seu somriure.





L'amor brolla del teu cor, però ara no es tradueix en paraules, ni en dibuixos...Penses sempre que no ets el millor, que ho fas malament, que al món, segur, hi ha moltes altres persones que ho fan més bé que tu. La teva modèstia t'està matant, de mica en mica, t'està acompanyant d'una tristesa excessiva i permanent. No et mereixes sentir-te així, hauries de saber-te consolar amb les paraules que relligues prou bé, amb els dibuixos que surten del teu llapis i amb la música que fas, que no ve de cap partitura, que mana directa de les teves emocions. Només per això hauries d'estar orgullós de tu mateix. A més a més, la Berta és al teu costat, i plora quan tu plores.


Potser si ho veus des de fora, t'arribin millor les bones sensacions que comuniques. Ara són les meves paraules les que et descriuen...


Mans primes, esveltes i blanques... la suavitat dels teus dits acaronen les tecles, i fan ballar les notes, dolçament, en la lentitud d'una descripció de pensaments, de sentiments vius, encesos, que conten com és de fresc i net aquest amor que sentiu. Tremola la veu del so, i segueix volotejant, com la petita papallona blava, fràgil, subtil, pel damunt del teclat, pel damunt d'una abraçada, de la vostra abraçada que ara sembla com per sempre. Segueixes parlant dels teus sentiments amb la música que tan bé explica com vius aquest teu primer amor. El vostre primer amor...


I ho fas millor que ningú, ho has sentit? Millor que ningú...

Quin present...!

La família La Via ocupa un lloc destacat en el patriciat urbà de la Girona dels segles XIV i XV, i els seus membres figuren amb freqüència en els càrrecs de govern de la ciutat. Es pot situar el seu naixement entre el 1377 i el 1380. Se'n tenen últimes notícies cap al 1443.

L'obra de Francesc de la Via va ser, en la seva època, discretament popular. Es poden trobar poemes seus en alguns dels cançoners importants en poesia catalana d'aquell segle i el Llibre de Fra Bernat encara circulava a principis del segle XVI. Francesc de la Via és autor de dos llargs poemes narratius, "Procés de Corona d'aur contra En Bertran Tudela" i "El Llibre de Fra Bernat", d'una composició lírico-narrativa, "A Bella Venus", de dues cançons i d´una cobla.

En la seva època, la seva obra aporta una notable agudesa, fins el moment inexistent i contribueix al desenvolupament d´una sensibilitat que permet la implantació de noves tendències en la literatura catalana del segle XV. La seva obra aporta una renovació i una crítica de les fòrmules i els temes heretats de la tradició trobadoresca. Introdueix un humor amb el qual fa burla alegre de les febleses d´una societat i els seus membres.


(Informació i transcripció extretes del volum:
"Obres", Francesc de la Via.
Edició i Estudi d´Arseni Pacheco.
Quaderns Crema, sèrie gran, volum 20).


En Fra Bernat arriba, impacient i fervorós, a la cel.la de la monja, esperant que ella el correspongui atorgant-li un favor. Però la monja diu que no vol saber res d'ell, que ja se n'ha cansat, ja que és un maleducat. Que el que ha de fer, cada vegada que va a veure-la, és portar-li un present. I si ell ho fa així, igual que ho fa el Canonge (que sempre li'n porta un), llavors sí, ella el complaurà en els seus desitjos d'amor. El frare, contrariat, li diu que li ha portat un present, que miri bé quin és, que, sobre tot, s'hi fixi, a veure què li sembla...


Ladonchs anech dir fra Bernats
tost a la monge:
- Senyora, lo mal de canonge,
aquell volets?
Car per ell apar me havets
tot oblidat.-
Dix la monja a fra Bernat:
- Sabets per què?
Tostemps me porta algun bé,
argent o drap;
e vós no valets sols un nap,
tant sóts avar;
jamés m'avets volgut res dar
sí co.l canonja.
ara fiat-vos en monja
ni en son parlar,
car tot ho fan per baratar,
açò podem dir;
car vós me solíets acullir
en temps passat,
mils que home que anch fos nat
en aquest món,
faent-me semblant jausion,
de tot bon cor.
- Frare, yo.us portava amor
e.us acullia
per ço com per dit me tenia
que, sens tardar,
vós me deguéssets aportar
algun present.
E prech-vos no.us doneu marriment
si no.us acull,
car d'ara avant yo no.us vull
res demanar,
car no.us vull bé menys amar.
Via.n mal guany!
Car a tal frayrot no pertany
que.l deg'amar.
Jamés m'avets volgut res dar
que portàs per vós.-
Fra Bernat, irat e fellós,
anech-li dir:
-Senyora, si tal acullir
me volets far,
jo meteix me vull degollar
e dar la mort.-
La monja dix sens gran acort,
estant en sus:
-Sicut nos visitas, sic te colimus,
per veritat;
car si m'haguéssets res portat,
bé.us acullira,
e graciosament vos servira
de mon poder.-
Dix fra Bernat: -E quin barber
per affaytar
vós volríets, segons que.m par,
que.us donàs paga?-
Ladonchs mès mans a la braga,
mostra-li son rava.
La monja.s mostrà fort brava
a fra Bernat,
quant viu son matràs ben format
e stech drets,
car n'ach un gran palm e tres dets,
ab gran squena,
sí que.l clarejava la vena
d'un tret de dart,
que no.y havia null embarch,
drap ni cortines.
-Han tal bech vostres gallines?-
dix fra Bernat;
lo qual li offer de bon grat
lo dit present,
que stech arborat fermament,
pus dur que ferra;
les palles levà de terra
per gran calor.
La monge.s mudà de color
quant viu la birla,
sí que parech fos asmirla
detràs copada;
fonch-se ab vel emborraçada
denant la vista,
e no.us pensets que fos trista,
ans la viu riure.
-Senyora-dix-, volets scriure
ab cesta ploma?

Apilant llenya

L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

Joan Margarit, de "Casa de misericòrdia".


Sovint ell em dóna les paraules que el meu pare necessita per explicar allò que pensa i no diu. Allò que mai no ha dit. Allò que ha quedat per sempre fossilitzat en la memòria i el record dels sentiments. El dolor que torna sempre amb tanta força...colpidor, de la mà del silenci.

Parlant de "bitxos"...

*
*
La meva Mireia, petita, morena i dolça... És que, el que no li passi a ella...

Campaments de setmana santa.

S'estan uns dies fora, a la muntanya, amb el cau. Dormen a l'exterior, amb tendes. Ella és tota una Escolta Catalana ("Tant com puc").

Quan tornen, l'anem a recollir, a ella i a la seva motxilla, que és més gran que ella. La senyoreta, no cal explicar com ve, de neta, polida i ben pentinada, és clar... La roba que porta, a més a més, està impecable, i els pantalons tampoc tenen forats, ni taques de fang, ni d'herba fregada a les genolleres...Vaja, que tot un gust fer-li una abraçadota, després de tants dies...!

Arribem a casa. Deixa la supermotxilla a la galeria. Es treu les botes de muntanya (que no estan totes plenes de fang, no), i les deixa al damunt de la repisa del safareig.
Preparem un bany d'aigua calenteta amb sabó BADEDAS (tot un plaer i un descans, un regal pels sentits). S'hi submergeix ràpidament, està morta de cansament...

El que surt de la motxilla (i com en surt, i la sorra i fang com a valors afegits), donaria per escriure ja un altre post. Però ara no toca insistir en això precisament...Mentre ella està en remull, em recordo de les botes, i vaig cap al safareig.

Curiosament, quan el miro, aprecio, amb perplexitat, que el safareig ha canviat de color...Ara ja no és blanc, ara és negre, però negre-en-moviment ("camí de sol-per les rutes amigues-unes formigues"/Joan Salvat-Papaseit)...M'aixeco les ulleres de veure de lluny, per descobrir el motiu d'aquesta negror en moviment, i veig centenars i centenars de formigues petites caminant, com perdudes, pel damunt de la repisa del safareig, al voltant de les botes! Estic sorpresa, i no entenc res de res...
Segueixo observant, i me n'adono que les formigues surten de l'interior de la bota dreta de la Mireia. M'estic esverant literalment... Agafo la bota, i les formigues s'espanten i comencen a córrer en totes direccions. Jo estic a punt d'agafar un atac d'incredulitat, i també de nervis, és clar. Elles no paren de sortir de la bota, i sembla que n'hi hagi d'haver mil milions...Trec, com puc, la plantilla (em queda la mà tota negra, evidentment, i comencen a pujar-me pel braç...). Com que no estic encara prou sorpresa, veig que sota la plantilla encara hi ha una negror de formigues que tenen cura d'un tou blanc de larves, i comencen a agafar-les amb les mandíbules i a dur-les cap a un altre lloc per salvar-les...

En aquest moment, està clar, necessito, molt a desgrat meu, l'ajut d'un insecticida.

La Mireia, pacíficament remullada i perfumada, segueix a la banyera. Li explico que aquests dies ha tingut un formiguer incorporat a la bota dreta. Li pregunto si no se n'havia adonat. Em respon que no. M'aclareix, però, que quan anaven a dormir, deixaven les botes fora de la tenda, protegides pel sobre-sostre.

Gràcies per tant

...

Cada dia, quan em desperto, penso que m'alegro, perquè estic viva i perquè sempre he tingut tanta sort...

Agraida estic, per tot el que tinc i pel que no tinc; per tot el que he conegut, i, tanmateix, pel que m'he estalviat de tastar.

Per tothom que m'ha acompanyat i m'ha estimat, o, almenys, ho ha intentat. Per qui m'ho ha donat tot, desinteressadament, i m'ha permès créixer, m'ha fet anar endavant.

Per tu que m'aguantes i em suportes amb aquesta paciència infinita (encara no he entès mai per què ho fas...); per tu, que m'has obsequiat amb aquestes dues personetes, que cada dia aprenen més del teu somriure inesgotable.

Per totes les coses que sóc, tinc i represento (ara em seria poc modest esmentar-les).

Gràcies per tantes oportunitats que em són donades de gaudir i aprendre, a nivell personal i íntim. Gràcies, però també, per les que tinc opció a presentar renúncia.

Gràcies per la llibertat de la qual gaudeixo (ben o mal aprofitada, és clar).

Ara mateix agraeixo la llum, la carícia del sol, la pluja, l'alegria dels colors, el cant de la merla al capvespre, els bolets que ara arriben, després de tanta aigua, el vent, que tant em molesta, i tantes i tantes altres coses que em descuido perquè no hi caben aquí, però que són ben juntes dins el meu cor...

Perquè cada dia que desperto és un bondia ben trobat i una besada més que em regala la vida.

Al meu costadet...

..
Estàvem asseguts a la barra del bar de sempre. Jo portava la camiseta famosa, del post famós, en la que sembla que vagi a perdre alguna cosa...Ell estava molt a prop de mi i jo li passava el braç dret pel damunt de l'espatlla... Ens besàvem, públicament i sense vergonya, i ens dèiem coses dolces a cau d'orella. Tot d'una, molt romàntic ell, em diu:

Sento l'escalfor de la teva sina nua a l'aixella...

M'estàs fent pujar de l'entresol a l'àtic...

*

*

(Continuarà... ;-)))