De novembre.

Cert. 

Fa anys ja de la darrera publicació. Havia perdut l'accés al blog. Però també havia perdut moltes coses.

Com la mare. Que se la va endur un maleït temps de Covid en el que encara no hi havia vacunes. Vaig plorar molt la seva absència, la seva companyia incondicional. El seu somriure murri i els seus ulls petits rere un gest arrugat pels anys i el patiment. Les seves mans solcades pel treball, les taques de vellesa i les venes. El seu cos menut amb la seva esquena encorvada i el seu coll deformat sense remei cap endavant. Ara mateix encara ploro evocant, més que el seu record, la seva dolorosa absència. 

 Com les nenes petites que hi havia en les meves filles. Ja no les agafava de la mà en travessar el carrer. Ja no els preparava la roba que s'havien de posar l'endemà. Ja no les banyava ni rentava el cap. Ja no les acompanyava a l'escola ni les anava a buscar a la sortida. Se m'havien fet grans i llavors lliuràvem altres guerres. 

Com grans amics estimadíssims que van desaparèixer de la meva vida de la manera més traumàtica i punyent possible. El Coco del meu cor, que sempre deia que m'estimava tant. El Decenizas, que també... 

I el Gatot, del qual vaig perdre el contacte i del que no vaig tornar a saber res fins pocs dies abans de la seva mort. Amb la gran incertesa de no saber què havia passat amb el seu fill petit, en Pere, que també havia mort feia poc. I en reprendre el seu contacte, havent-se negat a que jo anés a veure'l a casa seva per si volia parlar o compartir de nou preocupacions i angoixes amb ell. Un buit enorme. Un silenci eixordador i una gran impotència. 

I al cap dels dies, trobar la seva esquela publicada al diari local. I jo treballant a l'escola del costat de casa seva, sense haver pogut donar ni una abraçada ni un miserable cop de mà... 

I el meu altre estimadíssim Joan, el que regentava el conegut Anys 20 Swinger de Barcelona. Era més que de la família. I l'estiu de l'any 2017, concretament el dia 17 d'agost, se'l va endur un maleït càncer que ell pensava que estava vencent. I no. El càncer el va vèncer a ell el mateix dia en el que es va produir l'atemptat jihadista de les Rambles de Barcelona.

Aquell estiu van passar tantes coses... L'accident que va deixar el Tomàs en cadira de rodes 3 mesos, la mort del Joan, l'atemptat de la Rambla, el robatori del pis de Barcelona... I com que no n'hi havia prou, l'1 d'octubre ens van apallissar per voler anar a votar... Podien passar més coses, aquell maleït 2017...?

Com la meva joventut, glamour, bellesa, "sex appeal", digueu-ne com volgueu... Sí, allò que em passava sovint quan sortia al carrer, que s'aturava el trànsit... Allò ja es feia fonedís i passava a millor vida...🤪🤣. 

Com la moguda que hi va haver quan la gent va començar a escriure i donar a conèixer els seus blogs. Aquell moment va ser genial i la blogosfera estava incendiada de creativitat i coneixences... Però amb l'aparició del Facebuc, Instagram i l'empoderament d'altres xarxes socials i dels dispositius digitals i pantalles, tot va anar baixant i van començar les desercions. El que em va passar a mi amb el meu blog es va generalitzar als altres blogs. I ara mateix la cosa està com la veiem. 

No sé per quins motius vaig perdre l'accés al meu blog. Però ara mateix i amb l'ajut d'un amic que domina informàtica, l'he tornat a recuperar. I estic contenta ja que ara, per poc que pugui, aniré passant per aquest racó personal de calma i en la mesura dels possibles aniré escrivint de les meves coses.

💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜💜