Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dilluns, 1 de novembre del 2010

Palamós

.
Fotografia de Joan Biarnés.


Vas acollir precioses passes d'infantesa en estius que resten entranyables al meu record. Amb el pas del temps la nena que era va anar creixent i es va convertir en una adolescent. També et trepitjaven els meus peus insolents entre agosarades experiències que em feien anar coneixent el món, la vida. Els records s'anaven gravant ja per sempre més en la meva memòria. Creixia i madurava i la vida m'anava engolint amb el pas dels anys.
.
La maduresa em dugué els dos millors regals: les meves filles. Elles van néixer també sobre el teu llit generós i pacient. En dos estius estrellats de bonança.
.

Entorn d'infantesa, de creixença, de joventud. Carrers que menen al mar. Abraçades delicioses de l'aigua salada, onades que anaven, venien, sota una llum daurada. Cel esgarrapat pel crit de les gavines...Tardors fresques, gelats hiverns de tramuntana...Palamós, bategant a l'extrem d'una distància a voltes insalvable.
.
Els darrers dies han passat feixucs, incerts, demolidors. Tocaves fons, pare. Eren els darrers despertars, les darreres hores. Però ningú imaginava que fos tan ràpid.
.
La primera nit que vaig passar amb tu a l'hospital, a la planta de malalts terminals, vas dormir sense despertar-te sota l'efecte dels sedants. A les sis va entrar la infermera i et va posar una lavativa. Feia tres dies que no anaves de ventre. Va dir que havies d'esperar una estona i que tornaria després. Però no ho va fer. No volies que jo t'ajudés a anar al lavabo. T'estimaves més que jo no passés per aquell tràngol i vas aguantar més de mitja hora. Estaves molt nerviós, neguitós i et movies amb nerviosisme estirat al llit. A la fi vas accedir a que jo t'ajudés a llevar-te i et portés fins al vàter. No podies aguantar més. Et vaig voler donar la intimitat que en aquell moment desitjaves i vaig tancar la porta. Sabia que en aquell moment et senties morir, però també entenia que et sabia molt de greu que jo hagués presenciat l'escena
i que ningú m'hagués ajudat. Quan ja havia passat tot, aparegué la infermera preguntant si necessitava alguna cosa...
.
La nit següent es va quedar amb tu la meva germana mitjana. L'altra es va quedar la meva germana gran. El diumenge vàrem venir amb les nenes i vas fer una revifada. Et va canviar el color de la cara. No tenies el coll tan inflat. Se't veia animat i vas demanar de posar-te el barnús blanc perquè volies fer un passeig pel passadís de la planta. Estaves animat i somreies. Vam baixar a berenar i, quan tornàvem, en obrir-se les portes de l'ascensor de la tercera planta, la mare i tu estàveu asseguts en un sofà petit que hi ha just davant. Agafats pel braç. Com en els millors temps. Vam estar parlant amb vosaltres una bona estona i us vau aixecar per tornar a l'habitació. Nosaltres caminàvem darrera vostre i vosaltres seguíeu agafats pel braç. La mare, a la teva esquerra, es veia delicada, menuda, poca cosa. Feble a la fi. Tu comunicaves fermesa i donaves a entendre que havies millorat.
.
La segona nit amb tu prometia certa calma. Però no va ser així. Després de posar-te els tranquil.litzants vas agafar un son profund. Però quan havia apagat el llum i intentava dormir et vas destapar i volies passar els peus per sobre la barana. Et vaig preguntar què et passava i em vas dir que volies fer pipi. Et vaig ajudar a sortir del llit i et vaig portar fins davant del vàter. Allà vas estar més de 15 minuts dret, però el pipi no sortia. Vas tornar al llit. Al cap d'una hora, més o menys, vas demanar-me d'aixecar-te de nou. Vam repetir el mateix protocol. Però llavors no van ser 15 minuts. Llavors va ser gairebé mitja hora. I no hi havia manera. La tercera vegada sospiraves i anaves dient que ai senyor i que quina pena haver-me de veure així. Cada vegada estaves més nerviós alhora que més desanimat i no ho aconseguies. Vaig obrir l'aixeta una mica per si l'estímul del soroll t'ajudava. Però tampoc va servir de res. Després del quart intent vaig començar a témer que caiguessis ja que amb la medicació estaves molt sedat. Quan et vaig tornar al llit vaig demanar a les infermeres si et podien sondar. Vas omplir la bossa fins a 500 cc. Al cap de mitja hora vas arribar fins als 850. Però a partir de llavors ja et marxava el cap també. Em seguies demanant d'anar a fer pipi...
.
La nit del dimarts ja no demanaves d'aixecar-te per fer pipi. A la meva germana gran li demanaves de sortir al passadís i deies que no sabies què volies fer ni on volies anar. Només deies que t'ofegaves i obries la boca aixecant el cap en un intent desesperat de rebre molt més aire del que t'arribava als pulmons. Senties que no podies respirar i sorties de l'habitació perquè fugies de la mort. El teu patiment va precipitar la darrera decisió. Ja no es podia esperar més. Calia sedar-te i deixar-te inconscient les 24 hores del dia. Era la darrera maniobra per evitar-te més sofriment. En plena crisi d'ofec, les infermeres tampoc es van presentar físicament per ajudar. La meva germana va anar a buscar directament la metge responsable.
.
El dimecres a tres quarts de nou del matí la meva germana gran em va trucar i plorant em va dir que ja estaves sedat del tot. Va afegir sanglotant que ara ella ja estava tranquil.la perque ja havies deixat de patir. A mi se'm va esmicolar l'ànima, el cor. Ja no podria parlar mai més amb tu...
.
La nit del dimecres la va passar amb tu la meva germana mitjana. A les onze del matí del dijous va sonar el mòbil. Em deia que acabaves de morir...
.
Palamós, has estat de nou l'escenari recurrent de fets importants a la nostra vida. En els teus carrers he crescut, he somiat, he gaudit, he estimat, sovint he plorat. Tu has vist néixer les meves filles, tu has acompanyat la llarga agonia i la mort del pare...Ets com un vel transparent que ens acarona, que ens cobreix, que ens dóna vida. Que ens la treu.
.
No puc deixar d'estimar.
No puc parar de plorar.
.
.

38 comentaris:

Tempus fugit ha dit...

Una abraçada ben forta.
Descansi en pau.

gatot ha dit...

bonica... quan es viuen moments així de durs, sembla que quedin encallats a la memòria. El propi patir, l'intuir o sentir el patiment de l'altre... la impotència de no poder fer res...

Em sap greu que a Palamós no hagis trobat recolzament i acolliment, sensibilitat potser, o persones de l'hospital que comuniquessin calidesa. O tan sols la sensació d'un interès personal... Jo tampoc el vaig trobar a Girona quan va ser el torn de la mare.

Et podran semblar paraules buides o òbvies però el cert és -per mi- que els sentiments i les sensacions no es poden ni accelerar ni alentir... cal que passi el temps per pair-ho poc a poquet. I cal que si pot ser, et cuidis una mica i et deixis cuidar per qui t'estima.

Només puc acompanyar-te en la distància i agrair-te aquest post; he tornat a l'hospital, com hi he tornat moltes vegades aquests darrers dos anys...

saps? ara encara em dol. però m'ho puc mirar amb tendresa.

una abraçada.

Violeta ha dit...

Gràcies Lluís.

Violeta ha dit...

Gatot, suposo que una vivència com aquesta no s'esborra mai de la memòria i queda gravada al cor per sempre. Quan tu m'explicaves com havien anat les darreres hores amb la mare, no em podia fer la idea d'allò que realment havia representat per tu. Per això et deia que em recordava tant de tu aquests dies. Precisament perquè llavors sentia el dolor tal i com tu l'havies sentit amb la mare. I que la impotència era gran, ja que per més sentit comú que jo intentés posar-hi, em sentia sovint perfectament inútil doncs potser com a mestra me'n surto, però no com a infermera. Situacions límit en les quals no he donat la talla n'hi ha hagut moltes aquests dies.

En general el recolzament hi era, tant a nivell assistencial com a nivell humà. Però semblava que en les tres ocasions on més ajut es va necessitar confluien totes les pegues possibles. En fi. Va anar com va anar. Ara ja no s'hi pot fer res. (No era l'Hospital de Palamós, no vull crear susceptibilitats).

Tens molta raó quan dius que els sentiments, les emocions no es poden forçar. Sé que de mica en mica ho aniré veient d'una altra manera. I que el temps ens anirà ajudant a les quatre.

Gràcies pel teu recolzament i les teves atencions. Per la teva generositat. Això no es paga ni amb tot l'or del món.

Una abraçada molt forta.

miquel ha dit...

Ho sento, Violeta. I sento que només sigui una paraula.
Una abraçada

thoti ha dit...

.. precioso lugar, Palamós..

.. comprendo, por todo lo que dices, que no puedas dejar de quererlo..

.. besos, Violeta..

Violeta ha dit...

Gràcies, Pere.

Hi ha paraules que són molt més que paraules.

Un petó.

Violeta ha dit...

Gracias, Thoti. Y gracias por intentar comprender lo que escribo.

Un abrazo.

El veí de dalt ha dit...

Vaja, necessitaves dir-ho, oi? Ben fet. Plorar és bo i sa. I gratificant. Escriure-ho, també. El temps ajudarà, com diu el Gatot. I els records ambables, i la gent que estimes, ho faran tot més suportable.
Ànims i una abraçada veïnal.

Striper ha dit...

Ja sapa ara per on paso. i ja fa molt de temps vaig pasar, el que tu descrius amb el meu pare, se de l'angoixa de saber que la sedacci´´o i no poguer-li dir ja res mes, de l'angoixa de veurel patir, de llagrimes he impotencia, per aixo detot cor em fong amb una abraçada molt grossa amb tu.

coco ha dit...

(Estimo amb tú.
Ploro amb tú)

Violeta ha dit...

Gràcies, Veí. Ha estat una bona manera de desfogar-me. Ara anirà passant el temps, és clar. Gràcies pels ànims i per l'abraçada veïnal.

Un petó.

Violeta ha dit...

Moltes gràcies, Joan. Ara mateix sabem compartir unes emocions, uns sentiments que no es poden descriure amb paraules.

Molts petons.

Violeta ha dit...

Coco, això és un amic de debò, home.

T'estimo.

coco ha dit...

I jo a tú, carinyo.

Violeta ha dit...

Gràcies...

:)))))))))))))))))))))))))))))))))

Mon ha dit...

Reb una forta abraçada de tot cor. Saps? Es dificil consolar però de tot cor estic amb tu...mil petons

TORO SALVAJE ha dit...

Ho sento molt.

Una abraçada molt forta.

iruna ha dit...

una abraçada, violeta

http://www.goear.com/listen/db3390a/canasectasup3-per-a-una-bona-maria-del-mar-bonet

Violeta ha dit...

Mon, gràcies per la teva abraçada que sé que és de tot cor. El consol costa d'arribar.

Petons.

Violeta ha dit...

Gràcies, Xavi. Et sento a prop.

Violeta ha dit...

Una altra abraçada per tu, Núria.

...I el vent em portarà a qualsevol lloc...

Preciosa cançó. M'he emocionat moltíssim. Gràcies.

Felipe Sérvulo ha dit...

Gracias por tus visitas, tan cálidas.
Paso a leerte.
Una abraçada!

Violeta ha dit...

Gràcies a tu, Felipe. Espero que estiguis bé.

Molts petons.

mar ha dit...

una abraçada de companyia...

per anar dibuixant somriures d'esperança i noves il·lusions per viure!

molts ànims bonica!

PSYCOMORO ha dit...

Puc intentar enviar-te un petó o llençar-te una abraçada, però tot és massa llunyà, massa imperfecte; aquests moments són durs i inexplicables. Gràcies per compartir una situació tan difícil; no és fàcil. Poses paraules a coses que tots passarem però molts pocs sabran explicar-les com tu. Un petó amb una llarga abraçada.

Violeta ha dit...

Gràcies per la teva companyia, Mar. I per l'esperança i il.lusió que em vols transmetre.

Molts petons.

Violeta ha dit...

Moltes gràcies, Psycomoro. No hi ha distàncies ni imperfeccions si hi ha una bona voluntat d'arribar a tot arreu.

Sento el teu petó i la teva llarga abraçada.

La sonrisa de Hiperion ha dit...

Estupendo de verdad...

Saludos y un abrazo.

Violeta ha dit...

Gracias, La sonrisa.

Un beso.

La sonrisa de Hiperion ha dit...

Como siempre estupendo. Por aquí ando echando un vistazo por tus cosillas. Pasa un buen fin de semana.

Saludos y un abrazo.

Violeta ha dit...

Gracias, Antonio. Igualmente.

Anònim ha dit...

Violeta, t'he buscat gairebé dos anys més tard...buscava algun relat dels que sé què formen part de la teva vida...i de la meva també...perquè tu sents com a ningú i ens fas viure als demés....Sento molt la perdua, ho sento molt...t'estimo...he après molt de tu. Joan

Violeta ha dit...

Joan, moltes gràcies per interessar-te per mi. Celebro molt que hagis après molt de mi. Espero que la teva situació personal hagi millorat i que ara la vida no et faci plorar sinó gaudir.

Una abraçada molt forta.

El Company de Venus ha dit...

Ho sento. M'he quedat sense paraules i amb el cor encongit.

Violeta ha dit...

Gràcies per la teva visita, Company.

Petons.

Unknown ha dit...

No tinc paraules. El teu escrit m'ha arribat al cor igual que ho vaa fer ell abans que marxés.
Al moment de llegir-ho no he pogut evitar recordar cada detall com ho has fet tu i cada imatge i per suposat no he pogut parar de plorar.

T'estimo!

Violeta ha dit...

Berta, bonica. No ploris. Les coses dolentes, com les bones, han d'anar passant. Són els regals que ens dóna sempre la vida. Igual que els disgustos, els patiments, tot plegat ens fa créixer.

El més important és que seguim tenint-nos els quatre.

Jo també t'estimo.