La realitat supera la ficció

.

Després d'un sopar íntim amb la Berta i el Carles a casa, l'acompanyem a ell a Castelldefels en cotxe, perquè aquella nit dorm a casa dels avis. Tornem. Pugem a casa. La Berta es dutxa i se'n va a dormir. Jo em canvio de roba i m'arreglo. No anem a celebrar la diada de San Valentí. Anem a celebrar que és dissabte i que fa mesos que no sortim. Tenim moltes ganes de ballar salsa.
.
Matinada del dissabte 14 de febrer; 2:15 hores.
.
Arribem a la discoteca llatina Mil Pasos, situada al centre comercial Heron City de Barcelona. Paguem 12 € cadascun. L'entrada inclou una consumició. Anem fins al fons del local on hi ha el guardaroba. Deixem els abrics. Paguem 3€ pel servei. En el moment de recollir el tiquet del penjador, deixa de sonar la música i s'encenen els llums. Tothom es mira estranyat preguntant-se què passa. En qüestió de segons i amb un estil pur de cinema americà d'acció, entren uns vint mossos d'esquadra i es distribueixen tot al llarg d'una de les parets fins al fons del local. Per la paret oposada entren uns altres vint mossos i fan el mateix. La realitat increible és la següent: s'han desplegat, ens han acordonat i ens pensen retenir allà contra la nostra voluntat durant no se sap quantes hores.
.
L'equip que vesteixen impressiona d'entrada: la majoria porta la cara coberta amb una braga negra. Tots porten casc, la visera abaixada, armilla antibales, guants protectors, colzeres reforçades, botes protectores amb genolleres incloses, escut rodó i transparent, porra i pistola. El color de l'uniforme: negre estricte. A tot això cal afegir un aire de superioritat de qui domina la situació per la força.
.
La gent es queda allà dreta, en silenci. No queda espai per a moure's. El local, en el moment que passa això, és ple a vessar. No és fins al cap de mitja hora d'aguantar aquesta situació (les 2:45 hores) que des del micro del disc joquei se'ns "informa" que els agents estan fent un control i que es demana calma i la col.laboració de tots amb la policia. No hi torna a haver cap altra informació en cap altre moment de la desafortunada jornada. I passen els minuts.
I les hores.
.
Una noia que tinc al costat va al servei. Quan torna, indignada, explica que quan volia orinar no li han deixat tancar la porta i que, mentre ho feia, hi havia una agent plantada davant, mirant-la.
.
Seguim allà, de peu i sense poder-nos bellugar. En un moment donat, a algú se li acut la idea de posar música de salsa amb el seu mòbil. Quan fa uns 10 minuts que sona, un dels policies (un dels més alts) s'apropa i, cridant, i amb un to de veu dèspota diu:
.
- A ver, hace mucho rato que estoy oyendo esa musiquilla, y la vais a apagar inmediatamente!!!
.
Al cap d'una mitja hora més, a tot això ja són les 3:15, la gent comença a estar cansada. Indignada. Un noi que tinc a prop meu s'avança per agafar una cadira i oferir-la a la seva companya. Ella accepta de bon grat i seu. Tot seguit, el noi del costat fa el mateix i li ofereix també a la seva dona. Passen uns 5 minuts i el meu marit va cap a una cadira que ha quedat mig tombada als tres graons que separen els dos nivells. Quan va per agafar-la, el mosso que hi ha al costat li diu, també cridant:
.
- No la cojas!!!
- A veure, vull la cadira perquè la meva dona està cansada...
- Que no l'agafis t'he dit!!!
El meu marit no s'ho pot creure i li repeteix, educadament:
- La meva dona està cansada i li vull donar la cadira perquè segui. Quin problema hi ha en això?
- T'estic dient que no l'agafis...!!! És que no m'entens...???
.
Ell, és clar, torna cap al seu lloc, amb la cara encesa de ràbia i amb ganes d'haver agafat la cadira per trencar-la damunt del casc. El sentiment d'indefensió i impotència és immens i compartit en silenci per tothom que està allà.
.
Els ànims es van carregant i la gent es comença a posar nerviosa. L'estona va passant sense cap indicació clara ni cap explicació sobre el que succeeix . Hi ha també personal del 061, amb casc blanc, protecció antibales i una armilla a sobre groc florescent que entra alguna vegada per a retirar gent que no es troba bé.
.
Cap a les 3:30, comencen a enviar persones a fer cua al guardaroba per a recollir abrics. La gent que no hem rebut intruccions d'anar-hi ens trobem com fora de la moguda i no entenem res. Si algú s'atreveix a preguntar, els policies contesten, sempre en castellà, de manera desagradable i cridant, que el que toca fer llavors és esperar noves ordres. A les 3:45 el meu marit pregunta si podem anar a la cua i un policia li diu que sí. Ens hi posem. Cap a les 4:00 tenim ja els abrics i anem en direcció a l'escala que ens ha de conduir al pis de dalt. Però, és clar, tothom es troba en la mateixa situació i, en pocs segons, es crea allà una aglomeració de gent nerviosa, cremada i impacient per sortir.
.
Por. Molta por. Allà és tan fàcil provocar una massacre humana... Hi ha tots els ingredients necessaris. Només falta una darrera guspira que encengui la flama. I els policies només fan que cridar i donar ordres a la gent. Ens fan pujar de 5 en 5 cap a l'escala i tota l'estona increpen la gent perquè ens tirem enrere. I nosaltres no podem perquè estem literalment aglomerats. Literalment encallats.
.
Por. Una por immensa.
.
I així estem fins les 4:20.
.
Quan ens toca el torn, compten fins a cinc persones i ens envien cap a l'escala. Al pis de dalt tornem a trobar el mateix desplegament policial: cordó de mossos al llarg de la paret amb la mateixa actitud de superioritat i despotisme. Però organitzen la gent en una filera d'un en un al llarg de la paret oposada. Com que la filera ja arriba fins la paret del fons, la gent que anem pujant ens hem de posar en filera darrera d'una columna. El policia que ens ho indica, en lloc de parlar amb correcció i respecte li diu al noi del meu davant, agafant-lo pel braç i amb un to molt passat de voltes:
.
- Mira, ves esta columna? Pues tú no te vas a mover de aquí hasta que yo te lo diga. Me has entendido??? Hasta que yo te lo diga, de acuerdo???
.
Hi ha una noia jove que no para de rondinar i li contesta al mosso que aquella no és manera de tractar la gent. I el mateix policia li deixa ben clar que aquella situació durarà el que sigui necessari i que ELL ja sap quin és el protocol a seguir. La noia, que no pot estar-se calladeta, li diu que ella no ho sap el que està passant i que el mínim que poden fer és donar alguna explicació. I el policia, en un to de veu diguem-ne ja infernal, li crida que torni al seu lloc de la filera i que calli. La noia segueix remugant fluixet.
.
A les 5:10, la filera, en el punt en que ens trobem nosaltres arriba a l'altre extrem del local, uns metres abans de la porta que dóna a la terrassa. Un policia molt alt, encaputxat i vestit de groc brut ens revisa el DNI i, sense mirar butxaques ni res, ens indica que podem sortir. Quan eixim a la terrassa, un altre desplegament policial a banda i banda, i un d'ells ens crida que passem lleugers, amb les mans fora de la butxaca.
.
Sortim finalment d'aquella pesadilla i no ens ho podem creure.
.
Com que no hem pogut fer cap consumició, no tenim el tiquet per al pàrquing amb el qual les dues primeres hores ens surten gratuïtes. I, com que sóm dos bons ciutadans, a més a més de pagar tots els impostos, anem a la màquina i paguem les 3 hores de pàrquing. Això és, 6 € més. Però, com que sempre plou sobre mullat, quan anem per sortir, les valles del pàrquing estan aixecades.
.
Resum de la jugada:
-2 entrades a la disco: 12 x 2 = 24.
-guardaroba:..............................3.
-pàrquing:..................................6.
-sense consumició.

TOTAL: _________________ 33 €uros..

Senyors i senyores, pacients lectors d'aquesta "epopèia", nosaltres sóm pitjor que massoquistes. Paguem 33 €uros per viure, en primera persona i en primera línia de foc, una redada dels mossos d'esquadra que, se suposa, són la nostra policia i vetllen per la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Qui ens defensarà de la "nostra" policia, quan en realitat és ella la que posa en perill la vida de ciutadans civilitzats que assumeixen les seves obligacions i responsabilitats i que, en un moment donat, només volen anar a passar unes bones estones amb calma i serenitat?

Si es descuiden ens morim tots allà mateix. Tot plegat em va recordar l'estil dels grisos en els millors temps del franquisme. I estem vivint una democràcia. La Constitució no serveix per a res, en moments com aquest?

Si és que jo ja ho deia que no es podia anar a celebrar Sant Valentí, no.

.