...
Camino per la sorra mullada, les ones arriben amb calma, s'aturen un instant i retrocedeixen de nou. M'acaronen els peus, els turmells. Deixen rere seu una fina capa de lluissor, com milers d'estrelles minúscules que perden lentament la seva llum. El soroll de l'aigua va i ve, no s'atura mai, i abraça la veu de les gavines i les orenetes... El sol es pon, sense pausa, i la llum va canviant. El roig atrapa lentament el taronja, el groc i el blau, i s'endú, rere l'horitzó, el dibuix d'un somriure capgirat, cada vegada més prim, cada segon canviant...
Segueixo caminant, lentament. El mar engoleix finalment la darrera ganyota del sol. Els núvols aprimen el seu pas i van canviant de color, imperceptiblement. Les onades remuguen l'anar i tornar del seu batec. I el batec del meu cor acompanya aquest ritme seriosament. No hi ha lloc per les paraules, només hi caben els sentiments, hi brollen les emocions, silents, però sentides com des de dins dels records...
Aquest és el moment en el qual m'arrencaria la vida per tal d'escriure una frase que fos la justa i encertada.
...
7 comentaris:
No t'arranquis la vida,nooooooooo!!!!!!!Cada paraula que donaràs a llum, seran mots de vida pels que et seguirem gaudint(sentit figurat,la mort)
He caminat,amb la lectura,vora el mar, en aquest capvespre i totes les sensacions viscudes no han trobar paraules.
Quin plaer mullar-se els peu i jugar amb l'aigua, ho faig sempre que puc i escriure a la sorra amb els peus i els dits,olorar l'aigua....
Somriures Inuits
Somriures violeta per tu, Inuit bonica. Petons.
Totes em semblen prou justes, prou encertades. Segurament no n'existeix cap per la que valgui arrencar una vida.
He recordat un poema que em posa de bon humor: "Camí del sol, per les rutes amigues, unes formigues" :)
Mai no havia vist juntes tantes frases precioses, justes i encertades. Mai. T'adoru.
Nomésploraria, Papasseit et somriu. M´agrada també el teu somriure. Petons.
Coco meu, mentider meu. Jo també t´adoru. Abraçades.
"Vaig caminant per sempre sobre aquestes ribes.
Entre la sorra i l'escuma.
La marea alta esborrarà mes petjades,
i el vent esbargirà l'escuma.
Però el mar i la riba restaran.
Per sempre."
aquest text podria quedar be, es Gibran Khalil Gibran
Francesc, segur que quedaria molt millor que el meu, només faltaria. Però, modestament, es fa el que es pot. Moltes gràcies per la teva visita, és tot un honor...
Abraçades violetes.
Publica un comentari a l'entrada