Ploro

...

El meu cap m'ha jugat una altra mala passada. He intentat ser educada i prudent, com sempre, evitant dir les coses que sé que fereixen, i tot d'una, per telèfon, se m'ha començat a parlar malament, sense respecte i amb un to de veu pujat. A més a més s'ha opinat de nou sobre personetes que són competència meva, i que, en el seu moment no s'han fet determinades accions perquè un especialista ha demanat que, sobretot, no es fessin. Serà que alguns llicenciats universitaris saben molt més que perruquers i dermatòlegs? Doncs sembla ser que sí. Però llavors s'ha girat la truita, i jo, en el moment de donar les meves explicacions de perquè no s'ha fet això o allò altre, i sense donar crèdit a allò que se m'acabava de dir, automàticament se m'ha considerat a mi una maleducada, una barroera i una histèrica. La discussió telefònica ha acabat de mala manera i llavors ha seguit a nivell familiar. La pitjor de totes, perquè després de dir unes quantes barbaritats davant de la meva filla, un altre personatge que corre normalment per casa m'ha dit que el meu principal defecte era que no reconeixia mai els meus errors. I encara que jo explicava allò que m'acabaven de dir i de quina manera m'ho havien dit, la meva filla em deia que quan aquesta persona del telèfon li deia que s'havia de tallar el cabell i posar-se mascarilla a les puntes (cosa que -oh, miracle!- era el motiu pel qual a ella no se li obrien les puntes, i no perquè se'l tallava cada mes uns dits) llavors ella es victimitzava, silenciava els consells del dermatòleg i em culpabilitzava a mi perquè no li posava mascarilla. I l'energumen seguia repetint que el meu problema era que no reconeixia els meus errors. La meva filla ha marxat del menjador plorant rere un cop de porta; jo, malgrat l'Esertia i el Diazepán, he començat a omplir una piscina de llàgrimes, i no podia parar. El meu sopar s'ha quedat a la taula, no podia menjar res.

I pensar que tot ha començat perquè jo li he fet una broma a la meva amiga, dient-li que em presentaré al proper càsting de "xica Pantèn", perquè si d'una cosa estic veritablement orgullosa és del meu cabell. Però no, segons ella ara resulta que ella el té MOLT més bonic que jo, i acaba de decidir també que allò que he de fer és tallar-me'l, com a mínim, 10 cm.

La conclusió és la següent: per començar, jo sóc una absoluta merda i, per acabar, tothom pot dir sempre el que vol, sense reconèixer els seus errors. Jo sóc l'única persona al món que m'he de comportar, mentre que tothom treu el que vol per la boca. Torno a reivindicar el meu dolor, que es queda allà guardat perquè, l'endemà, tothom actua com si res hagués passat. Ja no puc més.

...