Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dijous, 15 de maig del 2008

Ploro

...


El meu cap m'ha jugat una altra mala passada. He intentat ser educada i prudent, com sempre, evitant dir les coses que sé que fereixen, i tot d'una, per telèfon, se m'ha començat a parlar malament, sense respecte i amb un to de veu pujat. A més a més s'ha opinat de nou sobre personetes que són competència meva, i que, en el seu moment no s'han fet determinades accions perquè un especialista ha demanat que, sobretot, no es fessin. Serà que alguns llicenciats universitaris saben molt més que perruquers i dermatòlegs? Doncs sembla ser que sí. Però llavors s'ha girat la truita, i jo, en el moment de donar les meves explicacions de perquè no s'ha fet això o allò altre, i sense donar crèdit a allò que se m'acabava de dir, automàticament se m'ha considerat a mi una maleducada, una barroera i una histèrica. La discussió telefònica ha acabat de mala manera i llavors ha seguit a nivell familiar. La pitjor de totes, perquè després de dir unes quantes barbaritats davant de la meva filla, un altre personatge que corre normalment per casa m'ha dit que el meu principal defecte era que no reconeixia mai els meus errors. I encara que jo explicava allò que m'acabaven de dir i de quina manera m'ho havien dit, la meva filla em deia que quan aquesta persona del telèfon li deia que s'havia de tallar el cabell i posar-se mascarilla a les puntes (cosa que -oh, miracle!- era el motiu pel qual a ella no se li obrien les puntes, i no perquè se'l tallava cada mes uns dits) llavors ella es victimitzava, silenciava els consells del dermatòleg i em culpabilitzava a mi perquè no li posava mascarilla. I l'energumen seguia repetint que el meu problema era que no reconeixia els meus errors. La meva filla ha marxat del menjador plorant rere un cop de porta; jo, malgrat l'Esertia i el Diazepán, he començat a omplir una piscina de llàgrimes, i no podia parar. El meu sopar s'ha quedat a la taula, no podia menjar res.

I pensar que tot ha començat perquè jo li he fet una broma a la meva amiga, dient-li que em presentaré al proper càsting de "xica Pantèn", perquè si d'una cosa estic veritablement orgullosa és del meu cabell. Però no, segons ella ara resulta que ella el té MOLT més bonic que jo, i acaba de decidir també que allò que he de fer és tallar-me'l, com a mínim, 10 cm.

La conclusió és la següent: per començar, jo sóc una absoluta merda i, per acabar, tothom pot dir sempre el que vol, sense reconèixer els seus errors. Jo sóc l'única persona al món que m'he de comportar, mentre que tothom treu el que vol per la boca. Torno a reivindicar el meu dolor, que es queda allà guardat perquè, l'endemà, tothom actua com si res hagués passat. Ja no puc més.
...

13 comentaris:

Inuit ha dit...

La teva amiga et té enveja,segur que tens els cabells mooolt més bonics ,els tens plens de mots a punt de filar.
Au, vinga, queixa't,renega i si als altres no els sembla bé,donc AU!!!!!!!! Que es fotin
(es difícil no atrapar-se en discussions quan la lectura de tot plegat es ben diferent del que s'escolta.)
Aurores

Violeta ha dit...

Inuit, saps quin és el problema? Que jo a la meva amiga me l´estimo molt i em sento fatal quan passen coses així. Em sento com òrfena. No tinc paraules per explicar-ho. Petons violeta.

Xacal ha dit...

hola violeta, aquest cop torno i t'escric agraïn-te les visites, dispensa que no ho hagi fet abans.
Tu saps qui sóc i jo no sé qui ets. No tinc gaires pistes per saber-ho.
El que si sé, es que escrius molt bé i amb sentiment, expressant totes aquestes emocions.
T'envio molts ánims i coratge. Envia'm tu alguna pista(no cal que ho facis publicament al bloc, potser no vols que la gent ho sàpiga) només algúns detalls que només sàpiga jo, gràcies.
xacal

thoti ha dit...

.. violeta: mis colinas te dan permiso para que linkes lo que quieras, es un honor para mi andar por tu blog.. y te doy las gracias.. lo que siento es que no entiendo todas las palabras ni giros en catalán, pero algo pillo.. jeje..
.. un beso..

Violeta ha dit...

Thoti, no te preocupes, entiendo que no entiendas demasiado, pero no importa. Lo importante es que yo a tí sí te entiendo. Y por supuesto que el honor es mío.
Besitos.

Xacal, si t´hi fixes més, hi ha moltes pistes al meu blog i perfil que hauríes de reconèixer. Però com tots sabem que ets un perfecte despistat et diré que avui a les 22:15 hauràs d´anar a obrir la porta. Jajajaja...!!! Petons.

nomesploraria ha dit...

Bufa! Violeta. No entenc massa què ha passat però s'han de poder reconduir les discussions, no? encara que reconec que a mi em costa molt fer-ho

Selenita ha dit...

Buenooo, jolines, que greu em sap tot això. Reconec que sóc una cafre, que dic les coses sense pensar i de qualsevol manera, i potser, no, segur, m’he ficat on no em demanaven... però Vio... saps que m’ho van demanar, i jo, com sempre, de cap i sense pensar, apa, lo suelto y tan ancha. Ho sento. Intentaré que no torni a passar, i, sobretot sobretot em pensaré molt bé com et dic les coses... saps que rés més lluny de la meva intenció ferir-te o fer-te plorar, tot el contrari, i em sembla que a aquestes alçades no cal que t’ho digui (però si et cal, t’ho dic, eh?).

I no, Inuit, no li tinc enveja, sinó que l’admiro per moltíssimes coses (més de les que ella es pensa) i me l’estimo per com és i per el cor tan enoooooorme que té, cosa que t’asseguro és molt difícil de trobar. Una amistat així està per sobre de enveges, t’ho ben asseguro. Va ser un comentari sense cap malícia (entre altres coses perquè no en tinc, i qui ho ha de saber ja ho sap) dit en un mal moment. I que consti en acta que el meu cabell quedaria horrible si el portés tan llarg com ella ho porta, però a ella li queda perfecte. Cada una el estilo que mejor le quede, i ja no em tornaré a ficar. Que siiiii! Que el tens preciós, boba!

I que et quedi clar que no ets cap merda ni res per l’estil, sinó un encant de persona que vaig tenir la sort de trobar.

Ara si, ja he llegit el blog. Em perdones?

Violeta ha dit...

Albert, ja ho veus, ja està reconduida, la situació, però abans n´hem estat parlant molta estona, cara a cara, davant d´un bon cafè. Només quedava un "petit" detall: la Sele no havia llegit encara el meu darrer post "berrinche". Per això jo no sabia si em tornaria a preguntar si la perdonava. La nostra amistat em recorda una poesia: "No es que nos queramos, es que nos lo perdonamos todo" És broma, poma...
Petons violacis.

Selenita, boba del meu cor, no veus que jo ja t´havia perdonat molt abans que tu m´ho preguntessis? Yo seré "ceniza" i "cenutria" però tu ets la meva garrula preferida. PETONS DEL BONS, COM ELS BOMBONS.

coco ha dit...

Em feu plorar. Que sigui la última vegada que m'ho feu passar tant malament. ¿Vale? Malvadas!
Estoooooo:
¿Nos montamos un trio?

Violeta ha dit...

Cocoooooooooo, no empecemos,eeehh???

Selenita ha dit...

Garrula? Yo? Me ha llamdo GARRULA? Uyyy lo que me ha dichooooooo!!!!!!!!!

Coco... no desaprofites una, eh? :-)

thoti ha dit...

.. que no, que no, que es mío.. :-)

.. bss..

Violeta ha dit...

Thoti, guapo, un beso!