.
Ha passat, gelat, un aire de tardor en l'espai tan buit de la teva inesperada absència.
.
No hi ha consol possible entre veure't i no poder fer-ho. Entre beure't i deixar de fer-ho.
.
He mesurat pacient els minuts de la tarda, amb la inquietud de trobar-te de nou, immens i generós. No ha pogut ser i el cor se m'ha encongit en la certesa d'assumir una renúncia obligada, imposada per esdeveniments no previstos.
.
La menja més desitjada, en la vostra valuosa companyia...
Tot en orris, quan ja ho tenia ben coll avall...
.
.
.
.
.
.
Fulles seques voleien en remolins, al carreró en la vesprada.
.
M'abraça la teva veu, des de l'altra banda del telèfon. M'acompanyen i em consolen les teves paraules acollidores.
.
.
.
.
.
.
.
.
No hi fa res. Tan se val.
Una altra vegada serà. De ben segur.
.
.
4 comentaris:
Avui sí que voleien les fulles, abriga't bé que fa fred.
Bon dia
Tens raó, Macondo. I més que en farà...
Petons.
Fred al cor...
El pitjor de tots.
Vinga, una altra vegada serà.
Petons.
Ja ha passat, Toro. Sortosament.
Ara només tinc fred als peus....
Publica un comentari a l'entrada