Em bressola el crepuscle de les hores baixes. Cansada, adolorida, m'estiro damunt teu. M'abraces, m'acarones, em respires a prop de l'orella.
.
M'acullen els teus braços. Els teus dits dibuixen pausadament un vers deliciós sobre la meva pell...
.
T'adorms uns breus instants. El poema del tacte s'atura, mandrós i distret.
.
Des del cantó dret del teu pit, se senten batecs.
.
Cor immens en la nit jove...
.
.
2 comentaris:
Mes dolça impossible.
Sembla el paradís.
Petons.
Ho és Xavi.
Petons per tu també.
Publica un comentari a l'entrada