Baila, baila, morena...

.

............................. . Imatge extreta d'internet.

Sí, ja sé que fa molt de temps que no publico res. Però és que vaig molt malament de temps i el cansament que porto al damunt necessito alleujar-lo, sigui com sigui, dormint. Es tracta bàsicament d'un tema de prioritats vitals. Però ara, durant els dies següents, gaudiré de certa tranquilitat i de més temps lliure. No sé si aconseguiré però escriure alguna cosa més que el post d'avui. El dilluns vaig a buscar la baixa... ajudada de crosses. I és que ja tinc una edat, i això es comença a notar...

Tots els divendres anem a celebrar que acabem la setmana i dinem a un restaurant que està a prop de la feina. Com que sóm un munt de companyes, quan anem a pagar hem de fer cua. Aquest divendres, tot esperant que ens toqués, anàvem escoltant la música que posen. Tot d'una, comença a sonar un merengue. La companya del meu costat i jo, en un desig irresistible d'amenitzar l'espera, comencem a marcar amb els peus, de la manera més tonta i tranquila possible, el pas de merengue. De mica en mica ens engresquem, veient que les dues sabem ballar-lo, i iniciem l'acompanyament amb els braços i amb moviments més suggerents de cadera. Les companyes ens miren, somrients, i van obrint rotllana...

De sobte sento un cop molt fort i sec a l'extrem superior del fèmur esquerre, com si m'haguessin picat amb una maça de pes considerable. I em quedo com clavada al terre, amb un dolor intens que em deixa paralitzada. Miro la meva companya i li pregunto sobre el motiu del cop que m'acaba de donar. Ella es queda perplexa, tot dient que no m'ha donat cap cop. Les altres companyes li donen la raó a ella i tothom es queda estranyadíssim perquè ningú no sap res de cap cop ni de res semblant. Pago com puc, i anem cap a la feina. Coixa i amb un dolor terrible a la cadera, la distància fins a la feina se'm fa interminable. I les dues hores que em resten per acabar la jornada laboral se'm fan tan immensament doloroses que no deixen de brollar-me les llàgrimes als ulls.

Vaig d'urgències. Em fan tres radiografies. Ruptura fibrilar del gluti mitjà esquerre. Antiinflamatoris potents a dojo, acompanyats d'un protector de l'estómac. Crosses per ajudar els meus desplaçaments i la previsió que el dolor que sentia llavors no seria res amb el que quedava per venir en els dies següents. Demanar la baixa, com a mínim, durant tres setmanes. I molta calma i paciència.

I el cop que havia sentit no era res més que la sensació física que jo vaig experimentar en el moment de produir-se la ruptura. De vegades el cervell transmet informacions sensorials ben curioses. Quines coses...