.
Et cride Nemorós, des del telèfon
d´un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon,
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I em recorde
d'aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, pel que ja no sóc,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l'alegria
com un ca juganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M'agradaria asseure'm a la llosa
d'un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d'aquell peu
que em besaves ahir, ahir només;
m'agradaria asseure'm i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementiri,
d'aqueixes lloses soles. Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t'ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
-al cos nu- rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel.lida obscurament
per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l'aire,
feta un núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col.legi,
al cel del pati del col.legi, aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me'n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.
(No sigues animal i no m'empentes!)
Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.
d´un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon,
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I em recorde
d'aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, pel que ja no sóc,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l'alegria
com un ca juganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M'agradaria asseure'm a la llosa
d'un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d'aquell peu
que em besaves ahir, ahir només;
m'agradaria asseure'm i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementiri,
d'aqueixes lloses soles. Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t'ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
-al cos nu- rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel.lida obscurament
per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l'aire,
feta un núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col.legi,
al cel del pati del col.legi, aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me'n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.
(No sigues animal i no m'empentes!)
Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.
.
Èglogues.
Vicent Andrés Estellés.
.
.
34 comentaris:
Que guapa, Violeta!!
Violette, no sóc jo, és la Bel.lisa...
:)
Em fas dubta no se si decidir qyue es mes bonica la noia de la foto ho el poema.
M'agrada molt també aquest.
Petons.
Striper, el poema, està clar...
Petons.
Són xules les dues, Xavi.
Petons.
Les corfes de paraules... aquestes sí que fan sorroll, sobre tot quan estan seques...
ptons
Lluís, ...una bona escombrada i llestos.
Petons.
em porten molts bons records aquestes èglogues...
A mi també, Nimue...
:)
Ostres... sembles tu! Sou bessones?
:)
Jajaja..., Violette.
Petonets.
oh! el gran Estelles quins versos mes bonics ( la foto..preciosa)
Estellés¡¡¡¡
Grandísimo. Me encanta.
besos
Mon, el gran Estellés.
:)
Pez, grande, grandísimo...
A mi también me encanta.
Más besos.
quin perfil més fashion !!! ... salut
Mossèn... :)
Tot preciós.
Enhorabona.
Una forta abraçada.
Gràcies, Felipe. Vaig a veure el fum del tabac.
Una altra abraçada per tu.
Vaja, ja sé d'on ve això de Violeta... el vestit, el cobrellit, la lletra del poema...i el tatuatge a l'espatlla!!!
Jo, com l'Estellés, tampoc sé escreiure Églogues.
Bel.lisa? Juàs!
Veí, de debò no saps "escreiure" Èglogues...?
Juasjuasjuas...!!!
Ep, el vestit no és violeta, és granat. I el tatoo és negre.
.. que pena no entender todas tus palabras.. algunas que entiendo me gustan mucho y las saboreo..
.. besos, Violeta..
mmmm... veig que s'ha fet de dia al blog...! :)
ha esclatat la primavera?
petons primaverals!
Sí, Gatot, la primavera ha portat la llum de tots els colors, i, amb ella, tots els somriures.
Petons de platja estrenada...
Ui, Thoti, que para eso puse los traductores. Los has visto?
Besos para tí también.
[b]hola holaaa!
per què em costa tant trobar l'etiqueta que diu: deixa un comentari... ???
no saps l'estona que m'he passat buscant-laa..!!!
aix mare mevaaa xD
bueno violeta no et cansis avui a vilafrancaa.. i vigila on poses el peeeu!!!
un petoneeeet!
Bertaaaaa.... filla meva ( :) ), no hi ha cap etiqueta que posi "deixar un comentari"! Has de clicar a sobre d'on posa el nombre de comentaris que hi ha a cada post. És que mira que n'ets...
Em fa molta il.lu que m'hagis deixat un comentari.
Ja vigilo on i com poso el peu...a Vilafranca, no fos cas.
Vinga, petonets, princesa. I felicitats, que avui és el teu sant.
Gracias por tu visita Violeta y me alegro de que te haya gustado el poema.
Siento no entender tu idioma y me voy con la pena de no poder leer tus poemas.
Saludos
Vicent Andrés Estellés es meravellós. Les seves Horacianes són també una passada.
Trini, me recomendó el poema un buen amigo que lee todos los tuyos.
Para entender lo que escribo, tienes a tu disposición el traductor. Espero que vuelvas por aquí, pero no con pena, sinó con una sonrisa.
Besos.
Pura, tens raó, és una meravella. Tot el que ell ha escrit és una passada.
Una abraçada.
De com un home es pot posar dintre la pell d'una dona com si fos una ma dintre d'un guant fi de làtex...
V. Andrés Estellés ho fa amb una fragilitat, delicadesa i sensualitat absolutament femenines. Com seria a l'inrevés?
Tx..., jo sempre buscant raons... :)
Ai, Trini, Trini, ara no em ve ningú al cap...
L'Estellés ho broda, per suposat.
Molts petons, bonica.
Publica un comentari a l'entrada