..
Ressona el record de tantes veus en la memòria, d'escridassades, de rialles, en el camí de casa a escola, d'escola a casa, de la teva mà, mare, que apretava tant, en travessar el carrer. Hi ha un sedàs que vol garbellar la vida real de les mancances, també reals, i feridores, com cops de puny sobre la taula, al bellmig d'un somni. Tants desitjos de serenitat, de felicitat, que s'han anat fonent, amb els anys, amb la resignació, l'oblit i el silenci mortal.
...
El temps ha marcat els límits d'aquest silenci i ha acollit un odi no resolt, no resoluble. El temps m'ha fet créixer a mi i t'ha regalat, a canvi dels teus grans esforços, cínicament, aquesta vellesa que t'acosta a la mort. Com més temps ha passat, més mutisme hi ha hagut, més odi acumulat. Reprenc diàriament una vida que no és vida, un compte enrere sense aturada possible, com el riu cap a la mar.
...
Només em resta la certesa que la teva vida i la meva ara ja són com la mort. Vesteixo un dol que em lleva el somriure, perquè m'explica, aspre, que el destí ens ho ha dit tot. Que no hi ha solució possible. El dolor és tan punyent que ja no es pot aguantar.
...
Demà tornarà a sortir el sol i la vida ens omplirà de nou d'alenades de mort.
...
Els ocells seguiran cantant.
.....
...
14 comentaris:
Deia Cioràn que la vellesa es l'autocrítica de la naturalesa, jo crec que més aviat és tracte d'una venjança. Un text trist i desencisat, però molt bonic.
Gràcies, Francesc, per les teves paraules. I per la visita.
Petons.
El odio, o el resentimiento, son sentimientos autodestructivos porque el que odia recibe todo el perjuicio, y además alivia la conciencia de quien lo ha provocado.
Siempre hay atenuantes que pueden convertir ese odio en compasión.
Sí, como decía Juan Ramón, "yo me iré y se quedarán los pájaros cantando"
ptons balsàmics.
Gràcies pels petons, Ulises. Són un bon bàlsam enmig de la tristesa.
Ulises, me´ls dónes en persona?
;-))).
Vio, deixa l'odi de banda, saps que no és tracta d'això, i menys amb la teva mare. Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen, no? Ja saps el que opino de tot aquest tema.
Molts petonets i abraçades
Sele, no és cap a la mare que sento odi, ja saps qui me´l provoca...La situació ha quedat enquistada i no hi ha solució possible. Haurem d´anar prenent til.les i tisanes.
Petons.
Una abraçada, guapa. De desenquistar.
Nimue, moltes gràcies, bonica.
Un petó molt gros.
Sempre queda un llamp d'esperança. Abraçades mil, maca.
Felipe, malauradament, després d´aquest llamp, sempre sona un tro, i tot seguit la tempesta.
Moltes gràcies. Petons mil.
.. "demà tornarà a sortir el sol"..
.. besos, Violeta..
Gracias, Tothi. Pero de momento está lloviendo.
Mil besos para tí también.
Publica un comentari a l'entrada