Trens

..

.........Fotografia: Robert Avellaneda Menino.

Trens cap a un destí concret,
trens cap a la vida,
trens cap als teus ulls,
trens que passen, no s'aturen,
mercaderies fantàstics, trenta-cinc vagons,
tremola el terre, ensordeixen, tan pesants.

Trens cap a la feina,
trens cap a la llum,
trens cap a la vila, sota la pluja,
trens que van amb retard i ploren,
velles locomotores aturades,
rovellades cap al silenci.

(El silenci i l'oblit de nou...)

Trens veloços i llampants,
trens de finestres brillants,
trens que passen, no s'aturen,
collons, trens que no arriben mai!
Trens de viatjar pausadament,
sents com xiulen, en passar?

Trens que descarrilen i esveren vides,
trens que volen en mil bocins,
trens d'aliments cap a la fam,
trens cap a trinxeres ensorrades,
trens que passen, no s'aturen,
trens que topen i s'esclafen.

Cap a la mort hi ha sempre un tren
que s'anomena vida. No el sentim ni el veiem.
Hi hem pujat sense triar-ho.

Quin és el final del recorregut?


..

Silenci

..

......................Fotografia: Pantà de Sau. Hivern del 2008.

Fa molt temps que el camí no reviu les teves petjades, ni les paraules, ni aquella rialla. No se sent, en la quietud d'aquesta penombra, el caliu de la teva companyia. La porta sovint colpeja, com encallada en un vent d'oblit. El cel tan blau atura un record congelat, i el fa cada vegada més present, més agut. El teu retorn és desitjat, però una certesa d'absència em rebota dins el cap sense pausa. Gel al cor, fred dins les venes. Em pregunto per què i no hi ha resposta.

M'alço cada dia i el desencís m'acompanya en aquest silenci brutal de girar el cap, mirar enrere i no trobar-te.

.....

Mare

..

Ressona el record de tantes veus en la memòria, d'escridassades, de rialles, en el camí de casa a escola, d'escola a casa, de la teva mà, mare, que apretava tant, en travessar el carrer. Hi ha un sedàs que vol garbellar la vida real de les mancances, també reals, i feridores, com cops de puny sobre la taula, al bellmig d'un somni. Tants desitjos de serenitat, de felicitat, que s'han anat fonent, amb els anys, amb la resignació, l'oblit i el silenci mortal.

...

El temps ha marcat els límits d'aquest silenci i ha acollit un odi no resolt, no resoluble. El temps m'ha fet créixer a mi i t'ha regalat, a canvi dels teus grans esforços, cínicament, aquesta vellesa que t'acosta a la mort. Com més temps ha passat, més mutisme hi ha hagut, més odi acumulat. Reprenc diàriament una vida que no és vida, un compte enrere sense aturada possible, com el riu cap a la mar.

...

Només em resta la certesa que la teva vida i la meva ara ja són com la mort. Vesteixo un dol que em lleva el somriure, perquè m'explica, aspre, que el destí ens ho ha dit tot. Que no hi ha solució possible. El dolor és tan punyent que ja no es pot aguantar.

...

Demà tornarà a sortir el sol i la vida ens omplirà de nou d'alenades de mort.

...

Els ocells seguiran cantant.

.....

...

Visitant número 100

.
.
Comunico als lectors d'aquest blog que el visitant número 100 és del sexe masculí, viu a Sabadell (Catalunya, Espanya), i ha fet la seva visita, sempre silenciosa, a les 19:38 hores, d'avui dimecres dia 2 de juliol, del 2008.

Senyor Francesc Puigcarbó, et mereixes la meva sincera i cordial felicitació! Espero gaudir de les teves visites força sovint. Sempre ets benvingut a casa meva.

Una abraçada.

..