D'això fa molts anys; jo només en tenia 14 quan vam començar la nostra relació. El problema era que ell en tenia 21. Jo rebia aquesta carta, de la qual només selecciono dos fragments, als 16 anys. La nostra relació va esdevenir, al llarg dels mesos, només epistolar.
Molt dolor silenciat, acumulat per sempre...
Abans d'ahir potser
potser ja fa una setmana
et vaig veure, per les Rambles.
No anaves sola -m'agradaria pensar que sí-.
Anaves agafada d´un xicot -o ell de tu-.
potser ja fa una setmana
et vaig veure, per les Rambles.
No anaves sola -m'agradaria pensar que sí-.
Anaves agafada d´un xicot -o ell de tu-.
No sé pas.
Sé que vaig pensar:
és com una nina, així de petita.
Que ràpid m'ha oblidat. ( Ni em vares veure...).
T'he vist a les Rambles, agafada a un xicot,
fins i tot amb un "altre" estàs bonica.
*
Andreu.
Octubre del 1980.
*
Tu ets jove i oblides.
Jo sóc molt vell i no penso oblidar mai, no podria.
*
L´Andreu.
Octubre del 1980.
...
8 comentaris:
:)...una manyega al cor...:)
Mar, al cor de quin dels dos...?
Petons bonica.
No estic tan segura que els joves oblidin, per mostra aquestes cartes.Crec que hi ha quelcom amb el pas del temps que ens fa recordar en qualsevol moment, quan no te m'adones, t'assalta un pensament,un sentiment.
Petons salseros a ritme del poc a poc.
Inuit, jajaja...!!! pels petonets salseros. Anima´t dona. Una abraçada calorosa a ritme de son.
Què grans ens sentim quan som joves! Com fan patir aquestes coses, aleshores!
Sí que fan patir molt, i més quan hi ha aquesta diferència d´edat. Els pares van patir encara més... Un honor per mi el la teva visita. Una abraçada.
Voldria dir-te que la foto m'encanta, l'altre dia ja la vaig veure però no vaig gosar posar res. Està molt be fer el blog amb material gràfic teu, crec que et permet expresar-te molt millor.
Jo als 14 anys era un nen, potser encara ho soc. Al seient del davant s'asentava una dona dreta i feta. M'ignorava de tal manera que encara ara s'em fa difícil perdonar-la. No es que jo li anés al darrere, però dir-me bon dia i aquesta mena de coses m'haurien fet la vida més agradable. L'altre dia la vaig veure, em va preguntar si haviem fet el BUP junts, li vaig dir que més o menys.
Res d'oblidar, un dia d'adolescència pot pesar molt al record.
Frico, moltes gràcies per apreciar la "qualitat" de la meva fotografia. Era un matí d´hivern, prop de Sant Guim de Freixenet. Va haver-hi boira baixa durant uns quants dies...I els ànims anaven apagadets, diguem-ne.
Als nois ja us passa això, d´adolescents. Encara sou nens i les noies de la mateixa edat, res a veure...No s´oblida, és clar que no s´oblida. Es creix, es culturalitza un, se n´aprèn, poc o molt, però el record crema sempre al cor.
Una abraçada BEN forta!
Publica un comentari a l'entrada