...
Et miro a la nit.
Respires al meu costat, llunyà, absent i llunyà alhora. Regales escalfor, generositat, sense demanar res a canvi. Tal i com ets, tal i com sobrevius, al meu costat sempre. M'atanses la mà, en un gest inconscient, per oferir-me aquest ajut incondicional, sempre i quan el necessito.
Et miro a les palpentes.
Ja no hi ha dubtes, ni angoixes, ni res que ens distregui d'aquest silenci que és la teva absència, la meva llunyania, el nostre recer imaginari...Res ja no ens pot separar mai, ni l'oblit, ni la mort, ni el desesper.
Dorms, com viatjant en el temps, en la distància infinita, però sento el teu cor dins el meu per sempre.
Et miro en la fosca.
Gràcies per tant.
T'admiro sempre.
...
5 comentaris:
Ningú ha escrit mai res tant bonic.
Un petó, carinyo.
Bé, ja m'agrada que t'hagis llençat "al ruedo", pero... aquest primer blog està dedicat a qui jo crec? Te mato!
Un petonàs
Coco, això notelucreus ni tu mateix.
Un altre per tu, carinyo.
Selenita, no és qui tu et penses, és per al monstre de les galetes d´aquí dalt(Jijijiji...).
Un altre molt fort per tu, guapa.
he arribat al principi, sense saltar-me res...
petons i llepades...
Mmmm, doncs quin empatx, no?
Gràcies.
Petons i llepadetes per tu també.
;)
Publica un comentari a l'entrada