Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dissabte, 16 d’octubre del 2010

Primera carta


Va obrir les seves portes l'any 1964. El mateix que vaig néixer jo. Va ser el darrer que quedava al país poc abans del seu tancament, fa menys d'una dècada, degut a un gran deute que tenia amb la Generalitat i a la creixent pressió ecologista que carregava contra el maltractament que rebien els gossos llebrers. Situat al barri del Congrés de Barcelona, entre els carrers Ignasi de Ros i la Riera d'Horta, el recinte tancat restava fora de la vista dels vianants i es mostrava com a la fotografia de Shaun Pilgrem.

Per anar a la nova feina, passo caminant cada dia dues vegades pel costat del Canòdrom. Actualment l'espai ha estat obert al barri i el seu recinte interior ha estat reconvertit en parc. Bancs per seure, aparells per a fer gimnàstica, espai per a passejar amb tranquil.litat...L'antic edifici ha estat conservat però no es permet l'accés des de l'exterior. La pista per on es feien les curses ha seguit al seu lloc i els murs del recinte han estat enderrocats. Tot convida als vianants a entrar per gaudir d'uns moments de pau.

Quan passo pel costat, m'arriba sempre el record. A tu t'agradava portar-m'hi. Jo deuria tenir 7 anys potser. Però ho recordo bé. La concurrència era majoritàriament masculina. Hi havia alguns homes amb barret que feien cua per a fer les seves apostes al millor llebrer o a aquell que tenia possibilitats de guanyar. Tu no apostaves mai. Només llegies atent als panells lluminosos el llistat dels gossos participants i el nombre d'apostes que s'anava fent en cadascun d'ells. Recordo bé que hi havia molta gent fumant a l'interior del recinte. L'olor de fum s'acumulava com si res. En aquells temps era un fet no perseguit ni criminalitzat. Esperàvem donant voltes i tafanejaves sense parlar. M'agafaves la mà.

Arribaven els gossos que feien la cursa agafats amb la corretja del seu amo que els conduïa a la "gàbia" de sortida. Se sentien els lladrucs esverats dels animals quan eren tancats en aquell reducte. Llavors pujàvem a les grades i vèiem l'ampli espai de la pista ovalada. La cridòria dels gossos es feia cada vegada més desesperada. La llebre mecànica apareixia embalada en un carril que transitava per l'esquerra de les gàbies. Un mecanisme alçava les portes i els llebrers sortien esperitats al darrera d'aquella maleida andròmina que sempre corria més que ells i que feia un brunzit metàl.lic que m'eriçava la pell. Els homes seguien fumant i cridaven animant el "seu" gos. Quan acabava la cursa les grades es buidaven i tothom sortia llençant la seva butlleta al terra o anant al mostrador a cobrar uns diners que no feien milionari ningú.

Si jo tenia 7 anys, tu en tenies 44. Eres justament dos anys més jove que jo ara. I jo et mirava i em semblaves tan gran...I en canvi estaves a la plenitud de la teva vida. Tots aquests anys han passat com han volgut, però tan depressa... Fins ara no n'he sigut una mica conscient. El teu silenci del canòdrom s'ha anat repetint al llarg dels anys i ara mateix es fa fonedís. Cou com una cremada.

.

.

Ara te'n vas i l'agonia és lentíssima, dolorosa. La malaltia et desfà les venes, t'infla la cara, les extremitats, et fon la mirada en un pou de glaç, et rebenta per dins. I no es pot fer res. Marxaràs sense haver-me dit que m'estimes i jo seguiré pensant que no ho he fet mai. Tant dolor no pot seguir aquí tancat i no sé com sortirà.

La teràpia és concreta: escriure't, durant 7 dies, una carta cada dia. Adreçar-la a tu, escrivint tot allò que m'agradaria dir-te en persona, que no he estat capaç de fer-ho mai. Aquesta pot ser la primera.


28 comentaris:

Albanta ha dit...

Escriu-li, encara ets a temps de dir-li tot el que et bull per dintre.
Una abraçada

Violeta ha dit...

Gràcies, Albanta, però ja no hi sóc a temps. Ell no sabria mai respondre'm.

Striper ha dit...

Potser no li cal la veu per dir un t' estimo.

Tempus fugit ha dit...

Malauradament tinc força experiència en aquest tema… i t’ho dic molt seriosament: diga-li tot el que penses i sents, encara que no et senti o no et contesti... escriure al blog es un succedani que et pot servir un petit temps, però després serà una creu tota la teva vida perquè no hi haurà solució. Tot el que queda dintre.... es podreix i produeix infecció. Treu-lo fora... si Ell et sent, t’ho agrairà encara que no ho digui... perquè encara que mai t’ho hagi dit, t’estima... i tu a Ell.

Una abraçada.

PSYCOMORO ha dit...

Quina bellesa, Violeta. Suposo que el dolor és una injustícia inevitable que també ens fa el que som. Saps una cosa? El meu avi també em portava al Canòdrom del Congrès; ell va marxar no fa molt, a una edat pràcticament impossible. M'has portat molt bons records. Gràcies, petons i una abraçada plena d'ànims.

Violeta ha dit...

Striper, moltes gràcies per la teva observació. Potser tinguis raó.

Petons.

Violeta ha dit...

Gràcies, Lluís. Però ara sento aquest dolor tan gran que ni tan sols em surt la veu.

Petons.

Violeta ha dit...

De res, Psycomoro. Potser vam coincidir en alguna ocasió mirant alguna cursa. El que són les coses... M'alegra una mica haver-te portat bons records.

Moltes gràcies pels teus ànims.

Molts petons.

gatot ha dit...

algunes vegades tot pot ser molt més senzill del que pensem; però només nosaltres decidim què i quan ho fem, , i res ni ningú podrà jutjar-nos per les nostres decisions emocionals... només nosaltres.

Penso en tu i penso en la meva història; el que vaig fer i dir i en el que no. Potser em dol que en aquell moment no n'hagués sabut més... però segueixo pensant que no ens podem fer culpables del que no ens surt de dins de fer.

No et facis mala sang d'allò que diuen o "es diu" que hauries de fer si no et surt.

Una abraçada en aquests moments.

Violeta ha dit...

Gatot, gràcies per les teves paraules en aquests moments difícils.

Però malauradament no em lliuro mai de ser jutjada per altres persones d'allò que decideixo fer o no fer, d'allò que em surt o no em surt.

Una altra abraçada per tu. I gràcies pels bons moments compartits.

zel ha dit...

Et faig companyia des del silenci i des de les paraules, t'entenc i només podem dir endavant amb la pena a coll.

Petons!

Violeta ha dit...

Moltes gràcies, Zel. Certament, hem de seguir endavant.

Una forta abraçada.

TORO SALVAJE ha dit...

Ho sento molt.
No sé que dir, ja t'han aconsellat bé en altres comentaris.

Però això ho has de decidir tú.

Una abraçada ben forta.

Violeta ha dit...

Gràcies, Toro.

Una altra abraçada per tu.

El veí de dalt ha dit...

Si et serveix com a pròpia teràpia, i creus que et desofega, endavant. Seria millor dir-ho de paraula, però si no et sortia o no podies, res a dir. Hom fa el que pot i el que creu que ha de fer en el moment que es troba. Força i ànims en aquest moments de dolor.

Violeta ha dit...

Veí, ara el trencadís és tan gran que qualsevol intent mínimament constructiu pot servir. Però és massa tard ja per adreçar els errors comesos en tants anys.

Gràcies per la força i els ànims que em fas arribar.

Molts petons.

Mon ha dit...

Anims Violeta, la vida ens posa a l'abast aquestes injusticies. Marxen persones estimades sense poder dir-nos adeu i el comiat es fa eterna com a voltes curta. Es veritat també que el que en molts anys no em pogut o sabut dir ara en hores minuts o potser segons, ens voldriem omplir d'aquelles paraules que ens han mancat. Trobo delicios aquest exercici teu d'escriure aquestes cartes. No tinguis cap dubte que aquestes cartes no seran en va.

Mart de Garriga ha dit...

Violeta, sempre hi ha temps per dir les coses. Segur que et sentiràs més bé si ho fas.
Una besada.

Violeta ha dit...

Gràcies pels ànims i pels teus consells, Mon. Tens raó que la vida és així d'injusta. Cal prendre forces d'on aparentment no n'hi ha. I seguir endavant.

Violeta ha dit...

Mart, gràcies per la teva visita. De vegades, però, sembla que el temps s'aturi i ens allunyi dels nostres desitjos, d'allò que realment volem fer, dir...

Probablement em sentiré millor.

Una abraçada i una besada per tu també.

mar ha dit...

Violeta... em sembla que sé com et sents... jo ni tan sols sóc tan valenta com tu d'escriure-ho... és a dins i va coent... però no em veig capaç... no em surt de dins... i dol... molt... i ell tot i que no em pot respondre sí que em sentiria...
t'admiro... potser hauré de prendre exemple...
molts ànims !
escriure és terapèutic també!
un petó bonica!

Violeta ha dit...

Mar, si l'exemple et sembla bo, estaria bé seguir-lo. Però no sempre es pot dir allò que un té ben amagat a dins. Molt sovint no hi ha manera que surti. Suposo que ens hi hem de resignar d'alguna manera.

Aquesta nit l'he passada amb ell. Ell ha dormit tota la nit. Jo no podia. Només el mirava, l'escoltava. Hi havia molts moments en els que deixava de respirar. Després hi tornava...Vaig a dormir. A veure si recupero forces.

Gràcies pels ànims, Mar. Un petó.

La sonrisa de Hiperion ha dit...

Un placer como siempre pasar por aquí y echar un raito de lectura...

Saludos y un abrazo.

iruna ha dit...

violeta,

em sembla que tant si li parles com si no, d'alguna manera ja li estàs transmetent el que tens a dins (ho fem fins i tot sense voler). a vegades, quan hi ha tantes emocions a dins, és molt difícil poder expressar-les, perquè ja ho és viure-les. diuen que és bo poder buidar les emocions, poder compartir-les... també sense dir res podem fer-ho. t'imagines si poguéssem dixar oberta l'aixeta de les emocions i que anessen sortint tranquil·lament, sense l'angoixa de voler dir-les, escriure-les, donar-los una forma concreta? i tenir la sensació que tots vivim un poc amb esta aixeta mig oberta, també quan sembla que no en surt ni gota...

espero que pugues descansar, violeta... i ell també.

ànims i una abraçada

Violeta ha dit...

La sonrisa, gracias por tu visita. El placer es mío.

Un beso.

Violeta ha dit...

Iruna, m'emociona la teva visita... M'agrada tant la teva manera d'escriure, d'explicar les coses. M'encanta quan fas servir la metàfora de l'aixeta per explicar la dificultat d'expressar les emocions. Això que em dius no m'ho havia plantejat mai d'aquesta manera. Aquests tres dies és cert que m'han servit per sentir-me més a prop d'ell. I, tens raó, no és que hàgim parlat gaire... Aquesta matinada, a les 4 li ha agafat un ofec i semblava a punt de morir. Però avui fins i tot s'ha aixecat del llit i ha fet una passejada pel passadís.

Espero que aquesta nit podrem descansar els dos.

Una abraçada a tu i als nens, preciosa. Moltes gràcies pel teu interès i per les teves paraules.

Felipe Sérvulo ha dit...

Te dejo un abrazo.

Violeta ha dit...

Moltes gràcies, Felipe. Jo a tu també.