SI NACISTE PA MARTILLO...

"Boig per tu"

2012-01-18T22:06:00.000+01:00

.
.

Amb el permís del Jordi (Pastor), que no el tinc, i amb el de la Berta (Santamaria) que ja me l'ha donat, us deixo aquesta gravació que em ve molt de gust compartir amb tots vosaltres, acompanyament de carolines (dues) inclòs.

Per cert, un dels dos és la meva filla.

Espero que us agradi.

..http://www.youtube.com/watch?feature=player_popout&v=o1W5b8r2X3c

Dos nadals ja...

2011-12-29T12:00:00.000+01:00

.
.

Tenies hortènsies, rosades i blaves. Les regaves, les podaves, les acaronaves. Gairebé hi parlaves. En prenies cura, sota els teus pins, sota les alzines, emmig de tants arbossos i matolls de carolines. Entre tantes esparregueres... En aquell troç de bosc que senties tan viu i teu. Al capdamunt d'aquelles pedres enormes, folrades de molsa, entre les escletxes, en minses betes de terra empobrida, s'alçaven, elegants i brillants, les boles de les seves flors compostes. Entre blaus i rosats, el teu esguard reposava tranquil, satisfet. Les estimaves tant...
.

Cada any florien, ufanes i alegres. Pel gener, ja seques, les podaves. La brotada retornava puntual per primavera i el verd viu et tornava a saludar. Cíclicament, la natura refeia els seus moments. El groc de la flor dels pins, les fulles seques i les cireres d'arboç amb els bolets.

Aquell any de març, de nevades generoses, va omplir les branques amb un pes excessiu. Es trencaven i queien, els troncs es partien. Els boscos van cruixir en un crit d'immens dolor. Tu ja no hi eres per veure-ho. La teva malaltia avançava lenta però incurable. L'estat del teu bosc reflectia la teva agonia. Tot esdevenia esquinçat, aixafat, destruit. Abandonat. Desolat.

Les hortènsies volien anunciar la teva mort. Aquella primavera ja no van brotar. Es van quedar les seves branques mirant enlaire, com paraigües esparracats després de la tempesta.
.

Tu seguies lluitant ingènuament en la idea que la teva malaltia es podia curar. Però tots sabíem que t'estaves morint. Com semblava morir el teu troç de bosc. El teu espai de vida, la teva llar.

Vas deixar de respirar el 28. Et vam dir adéu aquell 29 d'octubre, després de la teva llarga i dolorosa agonia. Havies decidit ser cremat i així va ser. Entre les quatre, vam decidir que el lloc definitiu per al teu repòs havia de ser entre les teves pedres estimades, sota les estimades hortènsies.
.

Han anat passant els mesos de dolor profund i sentit. Els dies de tristesa infinita... De mica en mica, hem anat recollint les branques trencades, els troncs partits. Hem seguit refent les teulades esbotzades, les tanques ensorrades. Hem anat arrencant les males herbes i enretirant la brossa. Hem picat la teva terra. Ara no hi ha carolines, ni esparregueres, ni cúmuls interminables de pinassa. Ara en prenem cura nosaltres. I ens sentim contents de poder fer-ho.
.

Reguem i netegem. Podem i acaronem amb la vista els colors que en resulten. Però les teves hortènsies ja no hi són. El seu esquelet sec, clamant al cel, em partia el cor i m'explicava, sempre que el veia en nits fredes de pluja, que tu et mullaves, que senties el fred i la intempèrie com si fossis viu. La nena petita que viu en el meu subconscient, em parlava i em deia: "El papa té fred, el papa es mulla..." I plorava desconsolada, sense poder-me refer.

La mare va comprar dos calanchoes a principis d'aquest novembre passat. Els vam plantar al teu costat. Després jo vaig trobar un ciclamen violeta. Vaig pensar que a tu també t'agradaria i ara et fa companyia.

Les dues són plantes sofertes que aguanten bé la sequera. Només les puc regar els caps de setmana i les flors et regalen els colors que tu voldries admirar. Segueixen vives en silenci, delicadament pacients.

Després d'un any, en aquest segon nadal sense tu, sento com la terra respira viva sota els meus peus. I celebro, tan agraïda, poder fer-me càrrec de la casa, de la parcel.la plena de bosc i dels petits detalls de la teva memòria.
.

El sol m'abraça i m'escalfa en aquests matins de dissabte i diumenge en els que esmorzo a la terrassa del menjador. I penso que he tingut molta sort d'haver estat al teu costat tots els anys de la meva vida, malgrat les discussions i les grans desavinences, la manca de comunicació i les enrabiades constants. El sol m'abraça i m'escalfa mentre esmorzo. No tinc fred en dies molt freds. Sento com si fos el teu caliu, la teva presència o la teva abraçada qui m'acompanyen.
.

Vindré tots els divendres a passar el cap de setmana amb tu. I voldré sentir que ets tu qui m'acompanya i m'empara des del silenci.

Gràcies per continuar essent-hi.

.....

El món seria molt millor

2010-12-18T15:22:00.004+01:00

.....
.........................
... ...

.

Les mestres d'educació infantil cantem juntes.

Unim el pas. Ens agafem les mans.

Alcem els braços.

Apropem les espatlles.

Fem de tots els esguards una sola mirada.

Ens escolten els nens.

Ens escolten els pares.

Tant de bo ens sentís més gent.

Tant de bo el món fos molt millor...

Essència

2010-12-05T22:43:00.009+01:00

Travessem pel carrer fosc. La nit és freda i venteja. M'abraces pel darrera envoltant-me el cos amb els teus braços acollidors i forts. Encaixes el teu coll en el meu i caminem plegats. Em dius a l'orella paraules fluixetes, carinyoses, que m'estremeixen. Tanco els ulls. Em deixo portar. Les teves mans, grans, m'abasten tota la cintura. Això t'encanta. Això m'encanta... "Petitona, preciosa, xicarrona meva..." Repeteixes l'acció, estrenyent-me una i altra vegada. Somrius. "Rinxolets..." El teu silenci m'acarona, delicat, amb paraules no dites, amb mots endevinats que em transporten a l'altra banda d'una realitat imaginada, desitjada. Finalment assolida.

Ara tot és possible, encara que s'acabi en uns instants. El gaudi és immens i me l'enduc posat, com una segona pell, com formant part de la meva essència indiscutible.

Gràcies per ser-hi.

Palamós

2010-11-01T21:43:00.007+01:00

Fotografia de Joan Biarnés.

Vas acollir precioses passes d'infantesa en estius que resten entranyables al meu record. Amb el pas del temps la nena que era va anar creixent i es va convertir en una adolescent. També et trepitjaven els meus peus insolents entre agosarades experiències que em feien anar coneixent el món, la vida. Els records s'anaven gravant ja per sempre més en la meva memòria. Creixia i madurava i la vida m'anava engolint amb el pas dels anys.

La maduresa em dugué els dos millors regals: les meves filles. Elles van néixer també sobre el teu llit generós i pacient. En dos estius estrellats de bonança.
.

Entorn d'infantesa, de creixença, de joventud. Carrers que menen al mar. Abraçades delicioses de l'aigua salada, onades que anaven, venien, sota una llum daurada. Cel esgarrapat pel crit de les gavines...Tardors fresques, gelats hiverns de tramuntana...Palamós, bategant a l'extrem d'una distància a voltes insalvable.
.
Els darrers dies han passat feixucs, incerts, demolidors. Tocaves fons, pare. Eren els darrers despertars, les darreres hores. Però ningú imaginava que fos tan ràpid.
.
La primera nit que vaig passar amb tu a l'hospital, a la planta de malalts terminals, vas dormir sense despertar-te sota l'efecte dels sedants. A les sis va entrar la infermera i et va posar una lavativa. Feia tres dies que no anaves de ventre. Va dir que havies d'esperar una estona i que tornaria després. Però no ho va fer. No volies que jo t'ajudés a anar al lavabo. T'estimaves més que jo no passés per aquell tràngol i vas aguantar més de mitja hora. Estaves molt nerviós, neguitós i et movies amb nerviosisme estirat al llit. A la fi vas accedir a que jo t'ajudés a llevar-te i et portés fins al vàter. No podies aguantar més. Et vaig voler donar la intimitat que en aquell moment desitjaves i vaig tancar la porta. Sabia que en aquell moment et senties morir, però també entenia que et sabia molt de greu que jo hagués presenciat l'escena
i que ningú m'hagués ajudat. Quan ja havia passat tot, aparegué la infermera preguntant si necessitava alguna cosa...
.

La nit següent es va quedar amb tu la meva germana mitjana. L'altra es va quedar la meva germana gran. El diumenge vàrem venir amb les nenes i vas fer una revifada. Et va canviar el color de la cara. No tenies el coll tan inflat. Se't veia animat i vas demanar de posar-te el barnús blanc perquè volies fer un passeig pel passadís de la planta. Estaves animat i somreies. Vam baixar a berenar i, quan tornàvem, en obrir-se les portes de l'ascensor de la tercera planta, la mare i tu estàveu asseguts en un sofà petit que hi ha just davant. Agafats pel braç. Com en els millors temps. Vam estar parlant amb vosaltres una bona estona i us vau aixecar per tornar a l'habitació. Nosaltres caminàvem darrera vostre i vosaltres seguíeu agafats pel braç. La mare, a la teva esquerra, es veia delicada, menuda, poca cosa. Feble a la fi. Tu comunicaves fermesa i donaves a entendre que havies millorat.

La segona nit amb tu prometia certa calma. Però no va ser així. Després de posar-te els tranquil.litzants vas agafar un son profund. Però quan havia apagat el llum i intentava dormir et vas destapar i volies passar els peus per sobre la barana. Et vaig preguntar què et passava i em vas dir que volies fer pipi. Et vaig ajudar a sortir del llit i et vaig portar fins davant del vàter. Allà vas estar més de 15 minuts dret, però el pipi no sortia. Vas tornar al llit. Al cap d'una hora, més o menys, vas demanar-me d'aixecar-te de nou. Vam repetir el mateix protocol. Però llavors no van ser 15 minuts. Llavors va ser gairebé mitja hora. I no hi havia manera. La tercera vegada sospiraves i anaves dient que ai senyor i que quina pena haver-me de veure així. Cada vegada estaves més nerviós alhora que més desanimat i no ho aconseguies. Vaig obrir l'aixeta una mica per si l'estímul del soroll t'ajudava. Però tampoc va servir de res. Després del quart intent vaig començar a témer que caiguessis ja que amb la medicació estaves molt sedat. Quan et vaig tornar al llit vaig demanar a les infermeres si et podien sondar. Vas omplir la bossa fins a 500 cc. Al cap de mitja hora vas arribar fins als 850. Però a partir de llavors ja et marxava el cap també. Em seguies demanant d'anar a fer pipi...

La nit del dimarts ja no demanaves d'aixecar-te per fer pipi. A la meva germana gran li demanaves de sortir al passadís i deies que no sabies què volies fer ni on volies anar. Només deies que t'ofegaves i obries la boca aixecant el cap en un intent desesperat de rebre molt més aire del que t'arribava als pulmons. Senties que no podies respirar i sorties de l'habitació perquè fugies de la mort. El teu patiment va precipitar la darrera decisió. Ja no es podia esperar més. Calia sedar-te i deixar-te inconscient les 24 hores del dia. Era la darrera maniobra per evitar-te més sofriment. En plena crisi d'ofec, les infermeres tampoc es van presentar físicament per ajudar. La meva germana va anar a buscar directament la metge responsable.

El dimecres a tres quarts de nou del matí la meva germana gran em va trucar i plorant em va dir que ja estaves sedat del tot. Va afegir sanglotant que ara ella ja estava tranquil.la perque ja havies deixat de patir. A mi se'm va esmicolar l'ànima, el cor. Ja no podria parlar mai més amb tu...

La nit del dimecres la va passar amb tu la meva germana mitjana. A les onze del matí del dijous va sonar el mòbil. Em deia que acabaves de morir...

Palamós, has estat de nou l'escenari recurrent de fets importants a la nostra vida. En els teus carrers he crescut, he somiat, he gaudit, he estimat, sovint he plorat. Tu has vist néixer les meves filles, tu has acompanyat la llarga agonia i la mort del pare...Ets com un vel transparent que ens acarona, que ens cobreix, que ens dóna vida. Que ens la treu.

No puc deixar d'estimar.

No puc parar de plorar.

Primera carta

2010-10-16T21:51:00.012+02:00

Va obrir les seves portes l'any 1964. El mateix que vaig néixer jo. Va ser el darrer que quedava al país poc abans del seu tancament, fa menys d'una dècada, degut a un gran deute que tenia amb la Generalitat i a la creixent pressió ecologista que carregava contra el maltractament que rebien els gossos llebrers. Situat al barri del Congrés de Barcelona, entre els carrers Ignasi de Ros i la Riera d'Horta, el recinte tancat restava fora de la vista dels vianants i es mostrava com a la fotografia de Shaun Pilgrem.

Per anar a la nova feina, passo caminant cada dia dues vegades pel costat del Canòdrom. Actualment l'espai ha estat obert al barri i el seu recinte interior ha estat reconvertit en parc. Bancs per seure, aparells per a fer gimnàstica, espai per a passejar amb tranquil.litat...L'antic edifici ha estat conservat però no es permet l'accés des de l'exterior. La pista per on es feien les curses ha seguit al seu lloc i els murs del recinte han estat enderrocats. Tot convida als vianants a entrar per gaudir d'uns moments de pau.

Quan passo pel costat, m'arriba sempre el record. A tu t'agradava portar-m'hi. Jo deuria tenir 7 anys potser. Però ho recordo bé. La concurrència era majoritàriament masculina. Hi havia alguns homes amb barret que feien cua per a fer les seves apostes al millor llebrer o a aquell que tenia possibilitats de guanyar. Tu no apostaves mai. Només llegies atent als panells lluminosos el llistat dels gossos participants i el nombre d'apostes que s'anava fent en cadascun d'ells. Recordo bé que hi havia molta gent fumant a l'interior del recinte. L'olor de fum s'acumulava com si res. En aquells temps era un fet no perseguit ni criminalitzat. Esperàvem donant voltes i tafanejaves sense parlar. M'agafaves la mà.

Arribaven els gossos que feien la cursa agafats amb la corretja del seu amo que els conduïa a la "gàbia" de sortida. Se sentien els lladrucs esverats dels animals quan eren tancats en aquell reducte. Llavors pujàvem a les grades i vèiem l'ampli espai de la pista ovalada. La cridòria dels gossos es feia cada vegada més desesperada. La llebre mecànica apareixia embalada en un carril que transitava per l'esquerra de les gàbies. Un mecanisme alçava les portes i els llebrers sortien esperitats al darrera d'aquella maleida andròmina que sempre corria més que ells i que feia un brunzit metàl.lic que m'eriçava la pell. Els homes seguien fumant i cridaven animant el "seu" gos. Quan acabava la cursa les grades es buidaven i tothom sortia llençant la seva butlleta al terra o anant al mostrador a cobrar uns diners que no feien milionari ningú.

Si jo tenia 7 anys, tu en tenies 44. Eres justament dos anys més jove que jo ara. I jo et mirava i em semblaves tan gran...I en canvi estaves a la plenitud de la teva vida. Tots aquests anys han passat com han volgut, però tan depressa... Fins ara no n'he sigut una mica conscient. El teu silenci del canòdrom s'ha anat repetint al llarg dels anys i ara mateix es fa fonedís. Cou com una cremada.

Ara te'n vas i l'agonia és lentíssima, dolorosa. La malaltia et desfà les venes, t'infla la cara, les extremitats, et fon la mirada en un pou de glaç, et rebenta per dins. I no es pot fer res. Marxaràs sense haver-me dit que m'estimes i jo seguiré pensant que no ho he fet mai. Tant dolor no pot seguir aquí tancat i no sé com sortirà.

La teràpia és concreta: escriure't, durant 7 dies, una carta cada dia. Adreçar-la a tu, escrivint tot allò que m'agradaria dir-te en persona, que no he estat capaç de fer-ho mai. Aquesta pot ser la primera.

Llum als ulls

2010-09-02T01:04:00.004+02:00

.
.

Et beso en la distància

per sentir-te tan a prop

per poder assaborir-ne el record.

Manyaga de besos enjogassats

carícies a flor de pell

ulls a vessar de llum.

Els llavis tremolen

la pell crema i un desig encès

en dibuixa el somriure.

Passes i et miro.

M'hi emmirallo

sense voler.

.
.

Irreverent

2010-03-30T16:09:00.012+02:00

............................................. Imatge agafada d'internet.

Història explicada-escrita, història escoltada-llegida. Història regalada. Història trobada.
. .
Digueu-li com volgueu. Jo tan sols li he donat forma, he trenat les frases amb les paraules que s'esqueien. He corregit faltes i hi he posat accents. Però el relat no és meu. Jo només li he donat forma i matís, color...El relat és d'un bon amic, que parla en primera persona. Digueu-li masclista, si voleu, però un bon amic.
.
Relat irreverent, però divertit. Espero que us agradi.

. .

EL BANC DELS MEUS SOMNIS.

.. .

Estava sol i avorrit.

Vaig sortir al carrer a fer una cigarreta (ho faig moltes vegades) al banc de davant el bar. Però hi havia dues noies assegudes. Al principi vaig pensar que eren una parella. Però després les vaig veure: una amb el cabell curt, rossa, l'altra amb el cabell llarg i morena..

Vaig encendre la cigarreta a la porta del bar, per no molestar. Estaven molt enfeinades. Una anava amb faldilleta curta i l'altra portava pantalons. La de la faldilla tenia la brusa mig descordada. La dels texans portava una samarreta. No m'atrevia a acostar-me però no em faltaven ganes de convidar-les a entrar, ja que a dins estarien més tranquil.les. La dels pantalons es mostrava molt activa..

En un moment de calma, quan van fer una cigarreta, em vaig acostar. Vaig dir bona nit. Es van quedar una mica parades. En aquestes que els dic:

-Tranquil.les, sóc del bar d'aquí darrera i surto a prendre l'aire.

Van somriure. Vaig afegir:

-Vosaltres aneu al vostre rotllo, que jo vaig al meu....

La de la faldilla tenia el tanga mig baixat. La dels texans els portava descordats. Com ja vaig dir que jo anava al meu rotllo, em vaig posar la mà per dintre la bragueta. Em van mirar i van somriure, però no em feien ni cas. Així és que vaig treure la polla i, mentre la movia tímidament amb moviments suaus, elles anaven fent la seva. Seguien donant-se petons i tocant-se. Això m'excitava d'allò més...La morena li va treure el tanga a la rossa i aquesta em mirava, mentre cargolava la seva llengua amb la de la seva amiga. També observava com jo movia la mà sobre la meva tranca. Semblava tan interessada...

Aleshores, la dels texans es va obrir més el botó. Representava que ella era la mascle. La noia rossa no deixava de mirar-me, mentre gaudia amb la seva amiga. Aquesta ja posava la mà entre les cuixes de la rossa. I ella tenia la brusa mig oberta i mostrava els pits sota un delicat sostenidor de blonda morada, molt transparent, a joc amb el tanga.

Ja era l'una de la matinada. La nit era tranquil.la i, per sort, no passaven gaires cotxes. Només algun veí caminava per allà a prop, passejant el gos per la Diagonal. Però seguia, sense mirar, més per vergonya pròpia que per la nostra..

Amb la meva cama esquerra vaig tocar la cuixa de la morena, prement-la amb moviments suaus, a ritme de la meva masturbació. La rossa seguia mirant-me fixament mentre aixecava amb calma la samarreta de la seva amiga i deixava els pits fora, visibles als meus ulls: mugronets suaus, deliciosament rosats...Mentretant, elles seguien donant-se petons i més petons, amb besades sonores que, cada cop més, feien que la meva trempera anés en augment. Realment la tenia ben dura, mirant al cel, i començava a treure gotes, destinades a lubricar allò que encara no havia vist.

La morena va acabar de descordar la brusa, per començar a jugar amb els mugrons de la rossa; jo encara no els havia pogut veure, i el meu interès creixia per moments. Tot i no mostrar cap mena de nerviosisme, sabia que tard o d'hora me'ls oferirien. La rossa gemegava de plaer, o era de dolor...? Vaig deduir que li estava mossegant els mugrons. Però no deixava de mirar-me: només de vegades alçava els ulls, deixant-los en blanc, demostrant un plaer que seguia creixent. En un moment, la rossa es va obrir de cames, deixant el sexe al descobert. Era un conyet blanc, molt arreglat; només una línia de vellut rasurat sobre el pubis, des del clítoris fins no sé on, no vaig poder esbrinar-ho. Semblava oferir-me'l clarament. Però, tot seguit, la seva amiga va començar a acaronar-lo suaument, i vaig veure com hi introduïa un dit, sense cap esforç, ja que estava perfectament lubricat. I seguia mossegant-li els pits amb insistència.

El meu penis assenyalava sense pausa els estels més llunyans al cel de la Diagonal, desafiant la gravetat en aquella nit clara. Sentia els ous plens i pesats. Començava a desitjar participar activament en el joc.

La noia morena em feia de barrera. Semblava demostrar que la seva amiga era només seva. Però amb les mirades que em feia estava clar que JA em convidava a participar.

Un noi i una noia, tot passejant, van passar davant nostre. Necessitaven foc, però, en veure la situació, es van fer enrere, per no molestar. Vaig treure el meu encenedor de la butxaca i els hi vaig oferir amablement, però sense aixecar-me del banc. La noia, després d'un instant d'indecisió, no va poder dir-me que no, i va posar la seva mà sobre la meva, amb l'excusa de tapar el vent. Jo tenia la mà esquerra agafant el penis...El noi mirava l'escena amb perplexitat, sense saber reaccionar ni entendre tampoc quin era el seu paper en tot allò. Els vaig fer lloc al meu costat, tot dient que una cigarreta s'assaboreix millor assegut que caminant. La noia va mirar el noi, com demanant permís per seure.

Ja érem cinc al banc. Això ens va ajudar a estar tots molt més junts.

Les dues noies feien com si els nouvinguts no existissin. Simplement els les vaig presentar com dues noies que ja estaven assegudes al banc quan jo havia vingut a fer una cigarreta.

Mirant-me el penis, li vaig preguntar a la noia si li molestava el què estava fent. Amb un somriure de complicitat, em va dir que tenia un penis molt agradable. Vaig veure que el noi es mostrava incòmode, nerviós. Però, tot d'una, tocant-se la part de davant dels pantalons, va posicionar bé el seu penis que ja s'endevinava sota la roba...

La meva cama esquerra empenyia la noia morena i la dreta la noia que fumava. Com per començar una conversa que no sabia per on tirar, la noia em va preguntar si portava molta estona allà (quina pregunta més tonta...!). Li vaig dir que tan sols esperava que l'estona no passés. Però llavors li vaig explicar que en aquell moment tenia un problema: necessitava les dues mans per encendre'm una cigarreta...Així que, disculpant-me amb el noi i mirant-lo a ell fixament als ulls, li vaig demanar si ella podia continuar amb la meva masturbació, mentre jo encenia una cigarreta. Ella va fer amb el gest cap al seu noi, i ell no va dir que no, sinó que somrigué, concessiu. Per fi tenia les mans lliures i la meva cigala seguia en moviment sense interrupcions...!

Li vaig dir a la noia que tenia unes mans precioses i molt ben acurades. Em va donar les gràcies i va afegir que estudiava piano, i que les mimava molt. Li vaig recordar que era una llàstima que tenint dues mans tan maques, només en veiés una. Es va quedar molt sorpresa i, mirant el seu company, primer als ulls, després a la seva bragueta, va començar a descordar-la. Ell, tot tímid, va preguntar què passaria si ens veia la policia. Vaig contestar que cap problema. Que quants més seríem, més riuríem. A més a més, que l'uniforme posa molt a les dones. Quan vaig acabar de dir això, la noia ja tenia...una polla a cada mà.

...

La rossa es començava a posar neguitosa, veient que jo repartia les meves mirades amb les dues noies.

La noia portava una faldilla llarga i negra que li esqueia molt bé, però no era la peça adequada per l'ocasió. Així que, amb l'excusa que se l'embrutaria perquè la vora li tocava a terra, vaig remangar-la acuradament. Les cames estaven cobertes per unes mitges molt suaus de seda negra. Les vaig començar a acaronar...Quan vaig arribar a la cuixa, vaig esperar que el seu noi fes el mateix, fins que ens vàrem trobar les mans (la del noi i la meva). Just on acabava la mitja, ens vàrem parar tots dos. Amb una mirada submissa, vaig permetre que fos ell qui continués pujant (s'ha de ser educat i vaig entendre que ell tenia preferència). Jo em sentia una mica a les seves "ordres" tot i que sempre era el primer en prendre la iniciativa.

No vaig veure quin tipus de calcetes portava. I això és una cosa que m'excita molt, però vaig deixar que la imaginació i tots els estímuls que rebia seguissin mantenint el meu penis en la posició que més m'agrada: sempre amunt, apuntant cap al cel estrellat de Barcelona, al bellmig de la Diagonal, sota el llum d'un fanal...La situació era ben surrealista, però cada vegada més excitant...

La noia rossa seguia obrint les cames. Es veia el seu sexe obert, demanant alguna cosa més que els dits de la seva amiga.

El noi al.lucinava amb la situació però se'l veia molt interessat en seguir participant en la baralla: tres noies i dos nois. Dues noies, una bisexual, l'altra lesbiana. Jo, un bisexual light i curiós. Una parella: una noia indefinida i un noi descol.locat. La situació era prou morbosa. Com qui no diu res.

Vaig oferir canviar les posicions amb l'excusa (prou ximpleta) que si els dels extrems tenien por de caure del banc, així podien anar combinant. La noia rossa no va trigar ni dos segons en seure al meu costat; la morena es va posar a la punta i la parella no va canviar la seva posició. Així jo ja estava com pretenia, amb la noia i la rossa, una a cada costat. La rossa, en veure la nova posició, va demanar que la parella també canviés. Ella volia la meva polla per ella sola. I el noi, amb cara de sorprès, va accedir.

Aquesta vegada vaig demanar-li permís a ella amb la mirada. Jo volia agafar-li el matràs al seu noi. Aleshores ell no tenia vot ni veu, ja que vaig demanar-li permís a ella. I ella, amb la mateixa mirada i somriure que havia fet el noi abans, va mostrar-se generosa i va accedir. Tanmateix, vaig agafar suaument la vara del noi, però acompanyant la mà d'ella, per tal que no se sentís massa incòmode. Era evident que la situació resultava del tot novedosa per al noi. Però, malgrat el seu esverament, no va trigar gaire en relaxar-se i començar a pair allò que li estava passant.

L'escena era sucosa, acolorida, prou interessant: la noia masturbava el seu noi, juntament amb la meva mà que marcava el ritme; la rossa em tocava la polla a mi; el noi seguia ficant la mà sota la cuixa de la seva noia; la morena, tot d'una, sentint-se una mica descol.locada, va començar a masturbar-se...I, a tot això, els cotxes no deixaven de passar. Alguns havien d'aturar-se al semàfor de l'altra banda de l'Avinguda.

La situació anava prenent nous matisos: curiosament, la rossa es va girar sobre el meu penis, i el va començar a succionar amb força amb la seva boca juganera. Jo, en veure tal rampell, em vaig engrescar més i vaig ajupir-me sobre el noi, obrint maliciosament la boca sobre el seu membre, que feia molta estona que palpava fortament embrancat. La punta de la meva llengua va enjogassar-se descaradament damunt el gland. La noia s'havia encarregat de deixar-me'l prou al descobert, rogenc i encès de desig. En veure que no feia cap moviment de rebuig amb les cames, vaig seguir succionant de mica en mica el seu penis, amb moviments suaus, fins tenir-lo tot sencer dins la meva boca. La llengua no parava d'assaborir-lo i jo rebia, extasiat, tota la suavitat de la seva pell. Ell, entusiasmat i excitat alhora, empenyia fins al fons, amb embranzides que feien encaixar a la perfecció tot el seu gland dins la meva gola, fins deixar-me sense respiració...La noia no es podia creure allò que veien els seus ulls. Però em mirava i somreia en silenci...Ella va voler viure de més a prop l'escena. Es va ajupir davant meu i va començar a llepar-li al noi els collons. La seva boca i la meva topaven de tant en tant, atzar que aprofitàvem encantats per fer coincidir les nostres llengües. Sentia com ella gemegava de gust, sentia també com el noi esbufegava excitadíssim, i jo em moria de plaer, regalant carícies i besades amb la llengua i rebent la gran excitació que em venia de l'extraordinària mamada que m'estava fent la noia rossa.

La morena cada cop es masturbava amb més força. Tancava els ulls i remugava, com emprenyada, mentre articulava frases incomprensibles per a mi...La noia, que cada cop es mostrava més excitada, va començar a jugar amb el parrús de la rossa, però no es va oblidar d'obrir bé les cames amb la finalitat que tant el seu noi com jo disposéssim de suficient espai per maniobrar amb les mans. Després d'haver jugat una bona estona amb la petxina de la rossa, va ser ella qui va introduir-hi els dits. Quan vaig anar per posar-hi un dit, ja no hi havia espai. Ella li havia posat quatre dits dintre...! Estava clar, doncs...Si aquell espai estava ocupat, vaig pensar que era més fàcil penetrar-la, molt suaument, per l'anus. L'excitació era immensa, brutal...

La morena seguia amb la seva masturbació, però ara ja udolava i es movia gairebé convulsivament, fet que demostrava que estava a punt d'arribar a l'orgasme. Jo, no sé si estava més excitat per la boca juganera de la rossa, per la penetració anal, o per la mamada que li estava fent al noi, amb la col.laboració de la noia. Tot es feia amb absoluta calma, com si el que fèiem fos el més natural del món, com si ho féssim cada dia i, el més curiós de tot, com si ens coneguéssim de sempre.

I els cotxes seguien passant...

De sobte, va sonar el meu mòbil. Però...qui podia ser? Eren les quatre de la matinada. Una veu coneguda va preguntar:.

-Trigaràs molt en arribar a casa???

Jo, mig estabornit, no sabia on era...Sentia la part dreta de la cara molt freda...Estava espès, no sabia què em passava...Amb un gran esforç, obrint els ulls, vaig veure que m'havia quedat adormit, amb els braços creuats, damunt la barra del bar...!

Tot havia estat un somni...! Sí, però un somni meravellós...

Vaig sortir al carrer, per veure si veia la noia, la parella de lesbianes,...però no hi havia ningú. Només el camió de les escombreries que acabava de recollir els trastos vells com toca tots els dijous a la nit...El carrer estava solitari...La meva desil.lusió va ser immensa i es barrejava amb una gran frustració...

Desencantat, vaig seure al banc dels somnis per fer una cigarreta. Només un borratxo va venir a seure al meu costat. Em demanava una cigarreta.

Vaig pensar:

-No, Joan, no. Aquest no. Només una cigarreta...però res més!

Baila, baila, morena...

2010-03-21T13:22:00.013+01:00

.

............................. . Imatge extreta d'internet.

Sí, ja sé que fa molt de temps que no publico res. Però és que vaig molt malament de temps i el cansament que porto al damunt necessito alleujar-lo, sigui com sigui, dormint. Es tracta bàsicament d'un tema de prioritats vitals. Però ara, durant els dies següents, gaudiré de certa tranquilitat i de més temps lliure. No sé si aconseguiré però escriure alguna cosa més que el post d'avui. El dilluns vaig a buscar la baixa... ajudada de crosses. I és que ja tinc una edat, i això es comença a notar...

Tots els divendres anem a celebrar que acabem la setmana i dinem a un restaurant que està a prop de la feina. Com que sóm un munt de companyes, quan anem a pagar hem de fer cua. Aquest divendres, tot esperant que ens toqués, anàvem escoltant la música que posen. Tot d'una, comença a sonar un merengue. La companya del meu costat i jo, en un desig irresistible d'amenitzar l'espera, comencem a marcar amb els peus, de la manera més tonta i tranquila possible, el pas de merengue. De mica en mica ens engresquem, veient que les dues sabem ballar-lo, i iniciem l'acompanyament amb els braços i amb moviments més suggerents de cadera. Les companyes ens miren, somrients, i van obrint rotllana...

De sobte sento un cop molt fort i sec a l'extrem superior del fèmur esquerre, com si m'haguessin picat amb una maça de pes considerable. I em quedo com clavada al terre, amb un dolor intens que em deixa paralitzada. Miro la meva companya i li pregunto sobre el motiu del cop que m'acaba de donar. Ella es queda perplexa, tot dient que no m'ha donat cap cop. Les altres companyes li donen la raó a ella i tothom es queda estranyadíssim perquè ningú no sap res de cap cop ni de res semblant. Pago com puc, i anem cap a la feina. Coixa i amb un dolor terrible a la cadera, la distància fins a la feina se'm fa interminable. I les dues hores que em resten per acabar la jornada laboral se'm fan tan immensament doloroses que no deixen de brollar-me les llàgrimes als ulls.

Vaig d'urgències. Em fan tres radiografies. Ruptura fibrilar del gluti mitjà esquerre. Antiinflamatoris potents a dojo, acompanyats d'un protector de l'estómac. Crosses per ajudar els meus desplaçaments i la previsió que el dolor que sentia llavors no seria res amb el que quedava per venir en els dies següents. Demanar la baixa, com a mínim, durant tres setmanes. I molta calma i paciència.

I el cop que havia sentit no era res més que la sensació física que jo vaig experimentar en el moment de produir-se la ruptura. De vegades el cervell transmet informacions sensorials ben curioses. Quines coses...

4 de setembre

2009-09-04T19:55:00.007+02:00

Vaig a bufar les espelmes...

(45)

Espero no quedar-me sense aire.

Molts petonets a tots.

Fer vacances em senta bé...

2009-08-27T00:31:00.009+02:00

Dormir les hores que toquen, esmorzar frugalment ( ep, vull dir frugalment ), caminar aquest bé de natura que és Menorca per arribar a platges paradisíaques del nord, o a platges concorregudes del sud, sentir el sol i l'aigua cristal.lina a la pell, seguir dormint sota l'ombra dels pins, sentint la remor de les ones, respirar d'un aire net, mirar un cel blavíssim...i tantes altres coses. Quina tranquil.litat. Quina bona vida. Decididament, tot plegat m'ha refet.

Llàstima que s'hagi acabat.

TANCAT PER VACANCES

2009-08-03T02:17:00.005+02:00

Marxo demà dimarts,

a les cinc de la tarda.

Lluny i sense ordinador.

Bones vacances a tothom.

Fins la tornada.

Petons mil!

Concerts a la fresca

2009-07-31T01:23:00.014+02:00

.
.

Parc Central de Nou Barris. 22.00 de la nit. Acollidor escenari de l'Aqüeducte sobre les aigües de l'estany, envoltat de gespa i d'escalinates que remunten cap a l'exterior, com si es tractés d'un amfiteatre. Nit calorosa, serena. L'aigua remuga sense pausa, a l'extrem dret de l'escenari, en caure i lliscar per la paret que la guia. El cant dels grills s'afegeix al so de fons.

Concerts organitzats per l'Escola Municipal de Música de Nou Barris, tots els dijous del mes de juliol. Aquest és el darrer. Formació musical generosa en art, en domini instrumental i en magistralitat de la veu: Las Migas. De Calella de Palafrugell, Sílvia Pérez Cruz, veu i caixa; berlinesa, Lisa Bause, violí; de la bretanya francesa, Isabelle Laudenbach, guitarra espanyola; sevillana, Marta Robles Crespo, guitarra espanyola. La seva música s'expressa en allò que ve a anomenar-se Flamenc. Però la veu privilegiada de la Sílvia Pérez també ha jugat amb registres de jazz, word music o rock alternatiu.

La caixa empaqueta el ritme en batecs que fan viure el so. Les guitarres broden el discurs musical, puntejant, apuntalant i acolorint les notes del sentiment. El violí cantusseja i voleia com un ocell, com una sanefa a l'extrem de les paraules o al voltant dels compassos. Silencis que es repeteixen i que parlen amb pinzellades contundents. La veu ens explica històries d'amors i desamors, d'alegries, de dolor sentit, poesia que s'expandeix clara i sensible, directa al cor. Veu magnífica. Absoluta.

La gent assisteix en silenci a l'espectacle. L'espectacle ofert arriba com un magnífic regal. Tothom aplaudeix.

Avui vaig a dormir amb un somriure als llavis. Una pàgina web: http://www.lasmigas.com/ i una adreça de contacte/management: gisela@lulagara.jazztel.es

No m'agraden els espàrrecs

2009-07-17T18:31:00.009+02:00

.
.

Tanco els ulls.

La llum del dia em dóna una imatge ataronjada a les parpelles. El cant dels ocells pinta el silenci de colors musicals. Pardals, merles, orenetes, coloms, tòrtores, gavians... trenen les seves veus i m'asserenen els sentits. El sol s'escola per les corbes del meu cos, les acarona càlidament. M'estiro sobre la gespa de maduixeres. Sento la frescor i la humitat de la terra que m'acull i em gronxa els pensaments. Serenament venen records joganers a les acaballes dels sentits...

L'olfacte inspira l'olor del préssec sucós, tou, suau. Vermell, vellutada pell de carícies, el pelo lentament. Regalima generós...el llepo golafra, el vaig tallant i el xarrupo, omplint-me la boca del seu suc saborós, barreja de dolçor i d'un punt d'acidesa. La polpa, gairebé desfeta, s'escola per la meva gola. El gust gaudeix i somriu. Ai, aquests presseguers, amb aquests préssecs que creixen al sol...!

L'albercoc, més petit, modestament suau i d'un groc no escandalós. No en recordo l'olor, però sí la suavitat de la pell, també vellutada. Em rodola per la panxa, per l'escot, per l'espatlla, discret i amorós...puja pel coll i acarona els llavis. La llengua el toca i les dents el mosseguen. Una altra carícia de dolçor m'omple la boca. Torno a somriure...L'albercoquer, com el presseguer, fa les flors abans que les fulles, quan la primavera desperta.

L'olor de la vella figuera em torna un intens record d'infantesa. A Parets hi havia moltes figueres de coll de dama, blanques i negres. L'olor de l'arbre era penetrant. Convidava a la frescor en la calor de l'estiu. M'enfilava a les branques on hi creixien les figues més grosses. Abans de baixar les pelava i les menjava, assaborint-les, delerosa. M'encantava sentir a la meva boca el cruixir de les llavors en mastegar-les. Em segueix encantant. Figa oberta, vermell obscur, com cap altra fruita...

Els maduixots recorden vagament el cruixir de llavors a la boca, però més discretament. El suc de la maduixa és com el de la pell dels llavis, els de la boca i els púbics. Un altre regal de plaer, desfent-se a la boca, jugant amb la llengua, convidant a barreges que contrasten acidesa amb dolçor: la nata ensucrada, el bany de xocolata...

La boca resulta estimulada amb el record de sabors, l'olfacte segueix el camí de diverses i variades olors. El tacte, a la punta dels dits, als porus de la pell, reviu textures suggerents, suavitats electritzants. Mentretant, el sol bronzeja la pell del cos, que nu estant, afegeix tots els estímuls a la seva geografia...

Agafo el plàtan, li trec la pell. Obro la boca i toco, amb la punta de la llengua, l'extrem superior. En recordar aquesta imatge, m'arriba una excitació intensa i el meu entrecuix es mulla. Sento la seva duresa que apunta cap amunt. El llepo pels costats, de dalt a baix...L'excitació augmenta per moments. L'engoleixo aplicada i la seva punta toca la meva gola. S'hi atura uns segons...El plaer comença a donar batzegades i el sol m'escalfa, la pell em crema a la panxa, a les cuixes, als pits...

Les cireres, roges, gairebé negres, acaronen els llavis, pell fina i estirada. Cau una sobre la llengua, rodona, turgent...Les dents la foraden. Suc fosc, dolcíssim, polpa suau, em regalima una gota que s'escola de la boca fins al coll. La succiono amb ànsia. La devoro. Torno a somriure, aquesta vegada maliciosa. L'èxtasi s'apropa. Una altra cirera cau sobre el melic. La respiració la belluga, amunt, avall. Una altra a la boca. Llengua àvida de baralla. Dolçors escolant-se coll avall.

Raïm de gotims amplis, moscatell redolç, el vent remuga entre els pàmpols i diu la seva cançó. Raïm de mugrons eixerits, endurits pel fred, per les paraules, pels records...

Suc de taronja, fa calor, molta calor. La pell crema besada de sol. Degoteja amb suavitat al palmell obert. Acarona dolç el braç. S'empassa el polze i el mossega, submergint-lo en el seu interior...Juga com imperceptible amb els altres dits de la mà. Em cau per la cara, s'escola pel coll, em mulla els cabells. Cobreix les espatlles i regalima pel ventre. Taronja, dolç i àcid alhora, s'escola pels llavis i la llengua el beu a grans glopades. Segueix regalimant i cobreix l'esquena, les cames, els peus. Refresca tot el cos en una besada vegetal. El sexe esclata curull d'estímuls plaents, com si algú, en aquell instant, l'estigués succionant, devorant a cor què vols. Onades d'intens plaer arriben fins el darrer plec del meu cos. Crido i em recargolo de gust.

Quedo estesa damunt les maduixeres, relaxada, feliç i sento com si algú en aquell moment m'abracés pel darrera i em respirés a l'orella. Besada dolcíssima, silenciosament còmplice.

Com donar-te'n les gràcies?

Abraçada

2009-06-24T14:33:00.002+02:00

.
.

Flama no lleu sinó poderosa,

persistent, brava

davant la tempesta

i càlida de tendresa.

A vessar de carícies,

somriure de tristeses.

Flama que il.lumina sempre

la drecera del desig.

Relat a dues mans: Veí de dalt / Violeta

2009-06-18T00:09:00.006+02:00

.
.
Ara us adjunto el relat a dues mans proposat pel Veí de dalt. He de confessar que em va costar força anar trobant el temps i les energies necessàries per escriure la meva rèplica. Però finalment ho vaig aconseguir.

La part del Veí, llarga i detallada, amb un estil acurat, descarat però elegant alhora, em desafiava. Aquí la teniu.

REENCONTRE

Ell

«La nostra és una història feta de miratges. Com un tren de llarga distància que no saps quan s’aturarà. En aquell comiat sabíem que hi anava un “fins aviat” implícit. El que no podíem imaginar és que fos fins cinc anys més tard. I ara, en retrobar-nos de nou, cara a cara, ens ha agafat amb un pes feixuc a les espatlles que hem volgut alleugerir. Tot això i molt més em ve a la memòria mentre et tinc aquí, al meu davant, de genolls, mentre acarono un bosc ombrívol on s’amunteguen els records...»

.
Vaig anar a la festa a contracor. Ara penso què hauria estat de nosaltres si no m’hagués deixat convèncer a darrera hora pel Manel. “Vine, home; hi seran les germanes Canals. Ja saps que amb una o altra sucarem segur”. No pensava sucar amb cap de les dues perquè això implicava que l’endemà al matí, amb els llençols rebregats als peus, em vindria aquella sensació de fàstic terrible. De desassossec irrespirable. I un buit immens als palmells. Vaig ser insolent amb elles quan van venir a rebre’m, contentes de retrobar-me després de tants dies sense veure’ns. No em veia amb forces per tenir més aventures després de la Joana. Encara tenia la ferida oberta. Em vaig desempallegar secament d’elles i vaig decidir fer un tomb abans de girar cua cap a casa. Per això, veure’t al fons del jardí, mentre vagarejava amb un gintonic a la mà, mirant de gairell els rostres de la colla de cretins que havien convidat les amfitriones, em vaig dur la sorpresa de la nit. La primera de les que vindrien més tard.

.
“Sílvia! Déu-meu! Quina alegria! Si farà...!” Dos petons de rigor, un a cada galta; mentre ens abracem, tímidament al principi; d’una manera vigorosa i sincera, tot seguit. “Deixa’m que et miri... Si fa que no et veia... cinc anys, oi?” Cinc anys! Hosti...! “Sí estàs igual... d’esplèndida. Coi! Millor que mai!” I era ben cert. El teu no era un cos voluptuós, però irradiaves una àuria que encegaves a qui s’apropés. La lluïssor dels teus ulls, d’un virolat encens, palplantats damunt un somriure amplíssim et definien tothora. La morenor de la teva pell i la foscor d’eben del teu cabells feien creure a més d’un que eres d’origen caribeny. El carallot que estava al teu costat feia gestos inequívocs per voler ser presentat. Me’l miro de reüll i encaixo la mà que m’ofereix, sol·lícit. Donant la mà a una persona m’adono de seguida de quin peu calça. M’ofereix tan sols els dits, somorts, caiguts, mentre deixa anar un “Encantat” aflautat que sona més fals que un duro sevillano. Aquest paio és fet de peix bullit, concloc. No treu la vista de la mà de la Sílvia que em té agafat el braç, acaronant-me’l, com si fos un illot emmig una tempesta. La miro i li llegeixo el neguit als ulls. Hi ha complicitats que no s’obliden. “He vingut amb el Manel. T’agradaria saludar-lo...?” És l’excusa perfecta. “Ara te la torno, no passis ànsia...” menteixo, en girar-me. El noi sembla fer el gest de seguir-nos però la meva mirada gèlida l’atura en sec. Potser no és tan beneit com imagino.

.
Mentre la Sílvia avança amb tot el cos repenjat al meu braç em diu que el paio estava a punt de declarar-se-li... “I això ja ho va fer algú una altra vegada, oi?” deixo anar, de cop. S’atura en sec. I em fita d’aquella manera que traspua l’ànima. Amb aquells ulls oceànics on t’hi negaries sense recança. I afegeixo: “Segurament no et convenia... Érem massa joves...”, abaixo el cap.

.
Busquem un racó prop les escales. “M’han passat moltes coses en aquest temps, saps? Sabies que vaig estar vivint a Itàlia dos anys?” Xerrem animosament de les nostres ocupacions actuals; de les amistats comunes, dels vells projectes mai acomplerts... “Sortim d’aquí?”, faig. “Sí. Però m’hauràs de fer de xofer de nou...”. “El darrer cop que et vaig veure, algú altre conduïa el vehicle...”., deixo anar. Sempre parlo a destemps. Un mur de pedra seca s’alça entre nosaltres, de cop. Em deixa anar el braç. I em mira airada, amb gest esquerp. És evident que no vols parlar del passat, ara. Ells ulls... No puc amb aquests ulls.

.
La tinc massa a prop com per no desitjar-la. Les dones mai m’han fet por i amb elles acostumo a iniciar el joc de la seducció sense gaire giragonses, com un paó desvergonyit. Si responen a la meva crida, doncs bé, seguim. Si no, a una altra cosa. No m’agrada esforçar-me més del necessari. Però amb la Sílvia és diferent. Ho era abans i ho és ara. El seu ulls em reten. M’electritzen. Acoto el cap i em fixo en els seus pits. Duu un escot generós. Intueixo el seu panteix sota els sostenidors. M’hi abocaria a ulls clucs ara mateix. Vesteix amb un gust exquisit. Sempre ho ha fet. Una faldilla fúcsia, llarga, a joc amb una brusa de doble caiguda que combina negre i gris. Unes sabates sense gaire taló. Em poso davant seu i aturo el pas. Li prenc les dues mans mentre abaixo la mirada. “No em vas trucar mai més...”. La nit ens embolcalla els records. No hi ha lluna i el carrer és mig fosc. Passa un cotxe a prop nostre amb la música estrident. Es gira un aire fresc que li alça els cabells rinxolats. Se’ls aguanta fent-se una cua damunt l’espatlla. Observo les arracades d’argent que destaquen a tocar del coll. M’excita aquest simple gest. Giro el rostre.

.
“Fa fred. Anem a fer una copa? Conec un bar a prop...” Hipòcritament, en la pregunta va implícita la intenció. Però em respon que prefereix escoltar música a un lloc tranquil. No deixo passar l’oportunitat: “Encara tinc el disc de la Williams, recordes? Ara fa temps que no l’escolto...”

.
És el senyal inequívoc. Ja no calen més subterfugis ni dreceres. M’atanso i li beso els llavis. Una simfonia d’olors em traspua el cap. Hi ha aromes que resten inalterables al moll de l’os. Aquella sentor humida, de fruits de bosc em trasmuda molt temps enrere; als escenaris de la felicitat perduda. “No has canviat el perfum. Jo en canvi...”. D’acord, no parlarem del passat. La llengua torna a buscar-me la boca. Melosa i tèbia. Ara ja no és tendresa. És una ànsia afamada la que ens devora els llavis. Les dents topen entre si, ansioses, goloses. Les llengües s’entortolliguen en un combat d’iguals. Les mans febroses s’entrecreuen sota les jaquetes. Ens busquem el cos a la recerca d’un temps perdut que sabem que no retornarà. Xoc de trens sense topalls. Un fred que ve de lluny ens embolcalla i acceptem una rendició llargament ajornada.

.
Al cotxe, hem fet tot el trajecte muts. La mirada fixa al davant. Li acaricio les cames i els genolls amb una mà, la mà lliure. Al semàfors, besos rampelluts, breus, tranquils. Juga amb els meus blens de cabells. Em diu que tinc canes. “Una per cada ferida de guerra...” Riu. I em ressegueix el perfil de la barbeta. No me’n puc estar. “Com està en Claudi?”, indago, sense més espera. “En Claudi...? Claudicat!”. Podria dir-li que ho sento, però callo per resposta. En els fons, seria hipòcrita dir que no me n’alegro. Arribem a casa. Deixo el cotxe al garatge.
La pujada a l’ascensor torna a ser un combat de llavis encesos, Li refrego els pits. Li alço la faldilla, cercant les natges. Entrem a casa. Abans, la pregunta que intuïa. “No —responc. Fa temps que vaig deixar d’esperar... Fins avui mateix”. Sembla que els ulls se’t posen vidriosos. Jo, fa temps que faig esgotar totes les llàgrimes. T’acompanyo cap al menjador. Els teus ulls violetes encenen la cambra.

.
Vaig a l’aparell de música. No em costa trobar el disc. Premo el play i em deixo caure al teu costat. “Vols prendre res?” T’abraço i et juro que en aquest gest hi poso tot el pes d’una fúria continguda. No sé perquè, però imagino que la nostra trobada em farà mal, ho sé. T’ho dic. “No, no ho dic per riure. Demà quan no hi siguis..., què faré?” Em fas callar de nou.

.
Ens traiem les peces de vestir de forma apressada. No has perdut destresa en descordar botons. Jo t’alço la brusa pel cap. Una arracada s’hi queda presa. “Ja la recollirem després.” T’estiro sobre el sofà. Et trec els sostenidors, per sota, sense desfer els gafets. I dos pits amplíssims vénen a omplir-me l’horitzó. “Déu-meu, com els enyorava”. Són besos de fill pròdig els que diposito sobre els teus mugrons. T’alço la faldilla. Els meus dits toquen el teu sexe per sobre la roba interior. El blanc t’hi escau. Una humitat m’acull i em fa abocar-m’hi de cop. Separo la vora del tanga amb un dit i et llepo la petxina mística. Aquesta és també una olor que sempre associes a algú. I el teu és un gust de tarongina salpebrada. Tremoles tota i noto com se t’inflen els llavis. Els majors. La meva llengua és un sanefa encesa que va deixant meandres de foc pels plecs del teu cos. Els meus dits, llapis de colors on signar una treva. Ressegueixo a cegues una escultura que ja havia dibuixat en mil combats. Reconec velles juntures a la pell i l’escalfor dels racons obscurs m’acullen de bell nou. Són escenaris coneguts, velles trinxeres. Ets una bruixa que opera sortilegis als meus designis. Te’m desfàs als dits mentre gemegues uns mots que no sé si em pertanyen. Sóc feliç de veure’t morir als meus braços i sota el pes de la meva saliva. El meu cap entre les teves cames. I ja no és en tu, sinó en mi, que et justifiques.

.
Després d’aquest primer orgasme et deixes caure, retuda, lliscant avall, fins caure de genollons, davant per davant. Em treus mitjons i pantalons. Em separes les cames. Em mossegues el fal·lus erecte per sobre els calçotets. Me’ls abaixes tot seguit. Hores d’ara el meu sexe és una far que busca vaixells a la deriva. Imagino el que m’espera i tanco els ulls. Noto com em beses i m’engoleixes tot. D’una manera estudiada. Dolcíssima. Imagino les moltes fel·lacions que hauràs fet aquests anys. I em maleeixo a mi mateix per pensar-ho. Amb quin dret ho faig? Em dic. “Sílvia...” Em fas callar de nou. Toques amb la llengua la punta del prepuci. I la seva humitat et fa lliscar els llavis sexe avall. Sóc un hostatge que no demanarà rescat. Et duus un dit als llavis. Te l’humiteges a pleret. I me’l duus a l’anus. Vols endinsar-te al forat fosc. Sense permís ni recances. I mentre em pressiones suament la cova; suament també vas engolint-me el sexe. “Sílviammm....” Amb la mà lliure t’ajudes a mantenir erecte el penis mentre amb l’altre barrines dins la meva cavitat. Ja és un pal de paller on podria recolzar tot el meu passat, tots els meus temors. Tires el cap enrere mentre em masturbes sense contemplacions. Amunt i avall. Em fites delerosa. Mous la mà sense presses. Intento desfer-me del teu fermall però m’atures en sec. Véns i tornes. Treus el dit del cul, mitja ungla tan sols i me’l beses. M’eixarranco, sol·lícit, benevolent. La música m’embolcalla l’ànima. Potser sí que encara em queden llàgrimes en algun lloc recòndit de l’oblit.

.
“Deixa que jo també...” Em talles. I hi tornes. Tornes a besar-me el sexe, l’engonal, les cuixes. D’aquella manera que tant em plaïa. Del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Llepes i xarrupes. Tot és un reguitzell de besades. Engoleixes ara un, ara l’altre. El meu sexe és un caramel als teus llavis. El teu cap no para quiet. Ni les teves mans al meu cos. Vas i vens de la planta baixa al terrat. Jo et prenc el cap i t’acompanyo com un gos pigall en el trajecte. Tanco el ulls. És aleshores quan penso que la nostra és una història feta de miratges. Vull desfer-me en tu i per tu. Sóc cavall desbocat, sense estreps, a l’estampida. Tu ets el meu genet i jo no duc les regnes. “Sílvia. Sílvia...”.

.
Em fas incorporar. Et poses el sexe entre els teus pits marítims. I deixes caure un fil de saliva que des dels teus llavis es va esfilagarsant fins topar amb el cap del meu ceptre altiu. Pinyol tot salivat. Dolça metzina. Lubricat, te’l refregues amunt i avall entre els teus càntirs. El veig desaparèixer entre el teu clot. Com un espeleòleg caient dins l’avenc infernal. Són uns pits durs, tornejats, els teus. Fibrosos. Et prenc els mugrons i els vaig girant en sentit contrari un de l’altre. Et ressents. I gemegues dòcilment. Amb els palmells, et premo més fort les mamelles contra el meu sexe endurit. I tu no pares d’engolir-me’l al mateix temps. Ara sí que diria que ets una autèntica caribenya. “Sílvia..., em mataràs si segueixes així.”

.
Noto com m’arriba. Un fuet elèctric que em fa posar de puntetes. M’ajaus de cop. Em prems fort. Em correré dins la teva gola. Ho preveig. Et faig el gest d’alçar-te el rostre. Tu t’adones del motiu i em somrius. Fas que no amb el cap. Segueixes refregant-te el fal·lus entre els pits. I tornes a engolir-me’l. Estic a punt de morir de plaer. Serà possible que em donis avui el que sempre em negares abans? “Sílviammm..., me’n vaig.” No dius res. No pots dir res. Tot el meu sexe és una fera encerclada pels teus llavis. Ferit de mort. I jo no puc esperar més. Ja no vull aguantar més. Ja no puc cedir més. I em desfaig en un reguitzell d’espasmes, que procuro allargar fins l’extenuació... Noto com la llet topa amb el vel del paladar, mentre tens el sexe encara presoner dins els teus llavis i el teus pits. I em moro de gust, quedament.

.
Obres la boca i un suc lletós et regalima per la comissura dels llavis. Et beso àvidament, assaborint coll avall el que abans era meu. Un gust agredolç i una olor que em reconec es mesclen amb un sentiment d’agraïment infinit... Ets la guspira que ha encès un mecanisme que creia apagat. I em demano per quant de temps. Potser el destí ha volgut mostrar-nos un nou meandre, per encegar-nos de nou. I una llàgrima ha vingut a trobar-me al fons dels ulls.

.
Aquests ulls de color violeta.

.
Els teus ulls.

I aquesta és la meva rèplica del relat. La reedito avui junt al relat del Veí per tal que estiguin juntes, com a unitat que formen. Vagi de gust.

El programa Calents i contents va escurçar ambdues introduccions per aconseguir que els relats es fessin més "llegidors". Però la resta dels textos va quedar igual. El relat del Veí va ser llegit al programa el 14 de maig i el d'una servidora el 21 de maig.

Ella

“La nostra és una història feta de miratges. Com un silenci cridaner que no ha deixat de bategar al llarg dels anys i que ha insistit en confirmar que hi sóm els dos. El nostre comiat va sentenciar una separació inevitable, una situació insostenible. Però no imaginàvem que no seria definitiva i que, al cap de cinc anys, el destí ens retrobaria de nou. Tot plegat em sembla estrany, però no fa més que confirmar la sensació de provisionalitat que m’envaia des que ens vam acomiadar…”

.
Tenia ganes d’anar a la festa. Després de dutxar-me i depilar-me les cames, les aixelles i el pubis, vaig empastifar-me tot el cos amb crema hidratant de cogombre i tarongina. Després de posar-me el desodorant, vaig triar aquella faldilla fúcsia i vaig pensar que quedaria ben combinada amb la brusa de doble caiguda negra i gris. Mentre em cordava els gafets dels sostenidors, vaig somriure maliciosament davant el mirall. Em vaig acabar de vestir i em vaig perfumar amb la meva olor predilecta; me’n vaig posar una mica al melic…Quan acabava de maquillar-me els ulls amb l’ombra violeta, va sonar el mòbil. Era en Jaume, que ja havia arribat i m’esperava al carrer amb el seu cotxe. Anàvem plegats a la festa. Ell estava entusiasmat amb la idea d’anar-hi amb mi. Jo no tant…No tenia cap intenció d’embolicar-me amb ell aquella nit. Però vaig deixar fer, interessadament, sense buscar una alternativa millor. En Jaume, servicial, s’havia ofert encantat a acompanyar-me. I a la mirada se li notava una expressió immensa de felicitat…

.
Vam arribar en el moment oportú. Les germanes Canals ens donaren la benvinguda i ens convidaren a passar al jardí, on hi havia un munt de gent parlant i rient. En Jaume em va conduir cap al fons. Em mirava fixament amb un somriure fossilitzat a la cara, mentre m’oferia, molt amable ell, una copa. El meu esguard frisava dissimuladament per evitar el seu i tafanejar la gent que hi havia darrera. De sobte, d’entre la colla de cretins allà presents, el meu esguard s’il.luminà en veure’t tot vagarejant amb un gintònic a la mà i amb expressió expectant.

.
“Ricard!” Vaig cridar, absolutament sorpresa. “Sílvia!” Em respongueres, obrint els ulls com plats. “Déu meu! Quina alegria! Si farà…!” Ens vàrem abraçar tímidament al principi, després de donar-nos els dos petons de rigor. Tot seguit, però, jo et vaig abraçar vigorosament. Et vaig mirar encantada d’haver-te retrobat després de… “Cinc, cinc anys”, vas respondre ràpid i segur del que deies. “Cinc anys! Hosti…! Et veig igual que sempre. Sembla que fos ahir…” Era cert. Aquests darrers anys t’havien regalat un encant afegit. Havies madurat, tenies més canes, però el teu esguard seguia comunicant una lluïssor que et delatava. Ràpidament et vaig agafar pel braç i vaig començar a acaronar-te’l, com si fossis un iot salvavides emmig d’una tempesta. La nostra mirada i la nostra expressió van quedar com il.luminats per la sorpresa del retrobament. En Jaume, que estava al meu costat, va anar canviant de cara i se’l començà a notar força incòmode. No deixava de mirar com la meva mà t’acaronava el braç… Per educació li vaig dir: “Jaume, és en Ricard, un amic que feia molt de temps que no veia”. Tu te’l vas mirar de reüll i li vas donar la mà sense gaire entusiasme. En Jaume et digué: “Encantat”. Però a la mirada jo et reconeixia una complicitat que s’oferia a salvar-me de la situació indesitjable. M’endevinaves el neguit a la cara. I, tot seguit, em preguntares si havia vist en Manel. Davant la meva negativa, em convidares d’anar a trobar-lo per a saludar-lo. Li vas dir al Jaume que tot seguit em tornaves…

.
Sortírem apressats del jardí i et vaig dir, a cau d’orella: “Ostres, noi! Has vingut en el moment precís…Crec que estava a punt de declarar-se’m…” Tot d’una, m’ arribava amargament el record de quan tu m’ho demanares, ara fa uns quants anys. Llavors jo t’havia dit que no, que no podia comprometre’m d’aquella manera, per molts motius, a part del de l’edat. Llavors tu també vas sintonitzar amb el meu pensament i vas deixar anar, secament: “I això ja ho van fer una vegada…” Et vaig respondre, desagradable: “I vaig dir que no. Ho recordo”. En silenci abaixares el cap… Mica en mica, però, vam tornar a reprendre la conversa i anàvem acostant-nos a les escales.

.
De cop em vas proposar de sortir de la festa. A mi em va semblar que ja havies trigat massa en proposar-ho. Les expectatives van canviar de sobte i la idea de marxar amb tu m’alegrà d’allò més. A més a més, sentia que no em calia donar explicacions a ningú. Et vaig mirar el cul, sense poder-ho evitar. El feies lluir tan bé, sota els texans…Portaves una camisa negra que t’esqueia. Sempre havia tingut una debilitat especial per tu. Eres alt i prim. Elegant. Ara tenies el cabell platejat, els ulls grans i foscos, amb pestanyes llargues,…les mans, llargues i esveltes, em parlaven de nou des de l’altra banda, refrescant un munt de records que havien quedat gravats a la memòria…Una relació la nostra, que havia arribat a trencar-se a causa de dues coses importants: per una banda, la teva insistència inesgotable, que tot sovint demanava explicacions quan no calia o que imaginava fantasmes i traicions sense cap fonament. Per una altra, l’esgotament físic i emocional que tot això em provocava. Sí, tu te’m vas declarar, però jo era massa jove llavors, i no podia acceptar. Necessitava acabar de fer-me a mi mateixa, tot volant en llibertat. Malgrat tot, em seguia unint a tu una debilitat inexplicable. El to greu de la teva veu em removia l’ànima (i l’entrecuix!). El tacte de la teva pell, del teu cos, bru i esvelt, em fonia ràpidament tots els sentits. Aquells cinc anys sense tu em duien, repetidament, el record de la teva abraçada, de la teva olor, de la teva veu seduint-me a cau d’orella,de la teva rialla, escandalosa i franca…

.
Sortírem de la casa i caminàrem cap al teu cotxe. La nit ens embolcallava els records. No hi havia lluna i el carrer era mig fosc. Va passar un cotxe a prop nostre, amb la música estrident. La teva proximitat em duia la teva olor, que tan bé havia recordat al llarg d’aquells cinc anys. Em reconeixia excitada per la situació. Em vares proposar d’anar a fer una copa. Jo et vaig preguntar: “De debò ho vols?” Com que em digueres si tenia alguna alternativa millor, vaig sentir com se m’accelerava el cor quan em vaig atrevir a preguntar-te si encara tenies aquell disc de la Williams. En respondre’m que sí i que feia temps que no l’escoltaves, vaig sentenciar que avui podria ser un bon dia.

.
Aquest era per tu el senyal de sortida. T’acostares i em besares els llavis. Així va començar a venir el teu sabor a glopades intenses, la teva olor guardada al record, el gust de la teva llengua juganera…Amb les mans et vaig agafar el cap, ensorrant els dits als teus cabells. Et vaig palpar el clatell i vaig anar baixant pel coll, arribant lentament a les espatlles, mentre tu em deies, després d’inspirar profundament: “No has canviat el perfum…” I jo et responia que era fidel als meus principis. Però per un moment et vas entossudir en furgar en el passat i vas dir: “Jo, en canvi…” Vaig protestar dient que havíem decidit no parlar del passat i, com a mesura de silenci, et vaig tornar a buscar la boca. L’ànsia havia esdevingut, després de la tendresa, afamada en devorar-nos els llavis. Es produí un estrèpit d’intercanvi de llengües i saliva, les dents topaven entre sí…Les mans començaven a entrecreuar-se sota les jaquetes. Ens buscàvem el cos en un intent febril de recuperar el temps perdut. Xoc de trens sense topalls.

.
Dins el cotxe, el trajecte l’hem fet en silenci, la mirada fixa al davant. Jo t’he anat acaronant els cabells amb el braç estès, sentint aquella suavitat que tant m’agradava...Tu, m’acaronaves les cames i els genolls amb la mà lliure. Aquest contacte em regalava de nou una excitació que em posava a to, preparant-me per la baralla que ens esperava. Cada vegada que el cotxe s’aturava ens besàvem escuetament, amb tranquilitat. Jo jugava amb els teus cabells i et resseguia el perfil de la barbeta. De sobte em preguntes: “Com està en Claudi?”. Et responc, expeditiva, tancant el tema: “Claudicat!”. Arribem a casa teva i aparques el cotxe.

.
A l’ascensor s’inicia una lluita de llavis encesos. Em grapeges els pits. Jo, animada per la situació, t’engrapo el sexe. M’alces la faldilla i em tanteges les natges. Entretallats en la guerra de besos i fregaments, obres la porta i entrem. Et pregunto decidida: “No hi ha ningú que t’esperi?” Em respons que no, que fa temps que vas deixar d’esperar. Et dic: “Fins ara...?” I m’enllaces amb l’afirmació: “Fins ja mateix”. Sento que em brollen algunes llàgrimes als ulls, m’emociono... Ens anem apropant al menjador. “Encara tens les cortines liles!”, et dic, sorpresa. Em contestes: “Sí, liles, com els teus ulls”.

.
T’acostes a l’aparell de música. Poses el disc, prems el play. T’estires al meu costat. “Vols prendre res?” “Sí, a tu. Tot sencer”. M’abraces amb una força que expressa tota una fúria continguda des de fa temps. “Em faràs mal, ho sé”. “Sí. Seré dolenta”, et responc amb un mig somriure als llavis. “No, no ho dic per riure. Demà, quan no hi siguis...”.”Ssssssht! Ara és demà”, et faig callar, posant-te un dit als llavis. Vinyoli torna, amb la seva poesia, i ens abraça de nou...

En un deliri d’afany, ens treiem la roba. Destrament em descordes els botons. M’alces la camisa pel cap. S’hi enganxa una arracada. Cau al terra. “Ja la recollirem després”. De sobte, ens fueteja tot el temps perdut... M’estires sobre el sofà. M’arrenques els sostenidors sense desfer els gafets. Els meus pits es mostren generosament davant el teu esguard, sense deixar-te veure res més. Remugues fluixet, sospirant: “Déu meu, com els enyorava...” Em beses i em xucles els mugrons amb desfici, primer un, després l’altre. M’alces la faldilla i passeges els teus dits pel meu sexe, sobre les calcetes de blonda blanca. La humitat de la vulva mulla la roba i et sents convidat a amorrar-t’hi. Separes la vora del tanga amb un dit i em llepes delicadament la petxina. Començo a tremolar i el plaer se’m concentra als llavis majors i els infla com si anessin a rebentar... La teva llengua es passeja, juganera, deliciosament càlida i humida per tots els plecs. Primer pel sexe, pel melic, pel ventre, pels engonals..., pel sexe de tornada. Els teus dits acompanyen aquest recorregut lúbric, pintant tot de camins electritzants, sensuals... Tanques els ulls, mentre et representes, receptiu, un mapa de sensacions diverses sobre aquesta geografia tantes vegades solcada. Resseguint un contorn escolpit en mil combats anteriors, d’escenaris coneguts en antigues trinxeres, domines els secrets més amagats del meu plaer, coneixent l’indret precís, la manera justa de llepar i l’estona necessària per desencadenar en mi una mort momentània. Els teus obscurs designis s’acompleixen i la bruixa que sóc es desfà a les teves mans. El plaer arriba fins al racó més amagat, en espasmes que viatgen des del clítoris cap al ventre... Finalment crido i les meves cames t’empresonen el cap amb una gran força. Em sento morir sota el pes dels teus llavis i la teva saliva...

.
L’orgasme em relaxa de tal manera que em deixo caure, extasiada, de genolls, davant teu... Et torno a grapejar el sexe, pel damunt dels pantalons; m’extasio momentàniament, sentint-ne la duresa. Et mossego suament sobre la roba. Noto el creixement del teu membre i l’estímul em segueix excitant. Em noto el sexe deliciosament lubricat. El joc comença, tot just, per a mi... Et descordo amb parsimònia. Et baixo els pantalons i te’ls prenc. Et torno a mossegar el fal.lus, aquesta vegada pel damunt els calçotets... Te’ls trec. Veig llavors el teu far encès, a la recerca d’algun vaixell a la deriva. Tanques els ulls, assaborint d’avançada allò que saps que t’espera. Et passo els llavis maliciosos pel voltant de la fava; te la premo amb una força progressiva. T’engoleixo lentament i premeditada la tranca que assenyala obscena cap a mi. T’assaboreixo amb tota la dolçor que m’inspira el seu record dins la boca... “Sílvia...” em dius, gemegant de plaer. “Sssssht, no parlis, Ricard”, et dic fluixet, fent-te callar. El teu gland s’amotlla a la cavitat del meu paladar, encaixant-m’hi, com fet a mida. Succiono, golafra, la llaminadura que tan generosament m’ofereixes. Reconec que d’entre totes les fel.lacions que he fet aquests anys, el teu membre m’inspira sensacions úniques i em transmet una connexió brutal amb el plaer . La meva llengua et mulla el prepuci, fet que provoca que els llavis llisquin avall, fins al final del teu sexe, fermament arbrat. T’engoleixo, amunt i avall i insisteixo, aturant-me més estona a la base, per encaixar el gland a la meva gola, fins al fons de tot, quedant-me momentàniament sense respiració.

.
L’excitació em torna perversa i vull oferir-te més plaer. Em porto un dit als llavis. Me’l llepo. Te l’acosto a l’anus. Em vull endinsar al teu forat fosc...Ni tan sols te’n demano permís. Ja conec la resposta... A la vegada que et menjo el cogombre, pressiono suament la cova; “Sílviammmm...” remugues com morint en l’agonia...Amb una mà et segueixo treballant el penis mentre que amb l’altra barrino dins la teva cavitat. La teva erecció és immensa. Et masturbo sense contemplacions, com posseïda per un desig obscur. Amunt i avall. Et contemplo amb deler. Et dic: “Deixa’m recordar els vells temps”. Amunt i avall, vinc i torno...Trec una mica el dit del cul i te’l beso. T’eixarranques, embolcallat per la música...

.
De sobte em dius: “Deixa que jo també...” Però et contesto que no, que ara que t’he trobat no et deixaré tan fàcilment. Et beso de nou el sexe, l’engonal, les cuixes que tant m’agraden. Et beso del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Et llepo, t’oloro i et xarrupo. M’esplaio en un seguit de besades inacabables i plaents. Engoleixo ara un, després l’altre. El meu cap no s’està quiet i les meves mans tampoc. Pujo i baixo, vaig i vinc de la planta baixa al terrat del teu gratacels. M’acompanyes el cap amb les mans. Et veig tancar els ulls i assaborir amb fruició el moment de plaer. “Sílvia. Sílvia...”, gemegues...”Vine”, et dic, fent-te incorporar. Poso el teu sexe entre els meus pits i obro la boca maliciosament a fi que un fil de saliva caigui al damunt del teu membre. Una vegada lubricat, començo a refregar-lo amunt i avall entre les meves sines. Em vols ajudar en la tasca i em pessigues els mugrons, que ara estan més durs que una pedra. Els gires en sentit contrari, l’un de l’altre. Em ressenteixo, gemego dòcilment. Llavors, amb els palmells, prems els meus i aixafes més fort les mamelles contra el teu sexe endurit. Quan baixa, desapareix en el meu escot juganer. Quan puja, l’engoleixo tant com puc, i te’l colpejo al mateix temps amb la llengua. Remugues com des d’una altra realitat: “Sílvia... em mataràs, si segueixes així.”

.
La teva respiració s’accelera, anunciant la imminent explosió. Et premo fortament amb els llavis. “Em correré dins teu...”Preveus. Amb les mans fas el gest d’alçar el meu rostre. Però jo, adonant-me del motiu, et somric...No et faig ni cas, i segueixo refregant-te el penis amb els pits. L’engoleixo de nou, com posseïda per una gran excitació que no em deixa parar ni posar distància. Sempre t’havia negat que poguessis ejacular-me a la boca, però avui...avui era diferent, després dels anys passats. “Sílviammmm..., que me’n vaig...” Crides silenciosament... No puc contestar, perquè el teu penis ocupa tota la meva boca, omplint-la generosament. És com una fera encerclada pels meus llavis i assedegada per la meva saliva...Ferida de mort, sense retorn possible, els espasmes, breus, un darrere l’altre, fan brollar violentament la llet contra el meu paladar, mentre encara et tinc presoner entre les sines i la meva boca. Sé que has mort de gust. Somrius, en silenci... Mentre et miro, obro la boca. El suc lletós em regalima per la barbeta. Em beses i reculls, àvidament, la llet que era teva.

.
Et somric per la jugada del destí, que ens ha retrobat de nou. Serà aquest un retrobament definitiu? O tal vegada s’esvanirà de nou en un futur no llunyà? La incertesa de no saber-ho, ens aferra en una dolça abraçada, en una forta abraçada.

.
I una llàgrima ve a trobar-te al fons dels ulls.

.
T’agafo les mans primes, de llargs i esvelts dits. Les oloro i les beso.

Les teves mans...

“Ricard...”
.

De Calents i Contents: Reencontre ( Ella )

2009-06-09T23:34:00.009+02:00

.-
..
Aquí teniu la solució a l'endevinalla plantejada pel Veí de dalt la setmana passada. Es tractava de saber qui era la veina replicant del seu relat a dues mans titolat "Reencontre".

El programa Calents i contents va escurçar ambdues introduccions per aconseguir que els relats es fessin més "llegidors". Però la resta dels textos va quedar igual. El relat del Veí va ser llegit al programa el 14 de maig i el d'una servidora el 21 de maig.

No es tractava de la Violette, com bé indicaven l'Emily o la Joana. La Khalina dubtava entre la Violette o la Violeta. Helena, el Veí diu que tinc el cabell rinxolat, com tu. Però el tinc ben llis...

Albanta, aquí tens el mateix relat del Veí explicat des del punt de vista d'Ella.

Aquí teniu el relat enregistrat:

Apa, espero que us agradi.

Retrobament

2009-05-25T00:53:00.006+02:00

Velles ombres,

velles corbes...

goig deliciós

d'antigues tempestes,

goig superb

de la teva presència.

T'abraço sempre.

Yutube

2009-05-24T14:43:00.003+02:00

..
.
Algú em pot explicar com ho puc fer perquè la gravació de la cançó del Pedro Navaja que he posat aquí al costadet, no em quedi tallada per la meitat i surti tota sencera, encara que més petita?

Agrairia instruccions.

MOLTES GRÀCIES.
.
.

Bel.lisa

2009-05-05T23:54:00.006+02:00

.
.

Et cride Nemorós, des del telèfon
d´un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon,
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I em recorde
d'aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, pel que ja no sóc,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l'alegria
com un ca juganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M'agradaria asseure'm a la llosa
d'un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d'aquell peu
que em besaves ahir, ahir només;
m'agradaria asseure'm i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementiri,
d'aqueixes lloses soles. Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t'ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
-al cos nu- rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel.lida obscurament
per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l'aire,
feta un núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col.legi,
al cel del pati del col.legi, aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me'n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.

(No sigues animal i no m'empentes!)

Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.

Nemorós

2009-05-04T00:11:00.013+02:00

.
Et rebia com l'aigua de la sínia,
em pujaves com l'aigua de la sínia
al crepuscle, Bel.lisa, a l'ascensor,
des del subsòl de l'àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teva tendresa vegetal.
Recorde la sanefa de la teua
camisa tremolant com una escuma
contra la roca bruna del genoll.
La sanefa sabia fer-se un càntic
sortint, alegre, per damunt dels pits.
M'allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te'n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l'aire,
entrant i eixint per les pupil.les buides,
per les pupil.les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.
Una corbata em resta solament
d'aquells crepuscles que recorde tant.
Dels crepuscles m'he fet una corbata
que em creua el pit com altre ocell llarguíssim.
Tendra corbata a ratlles verdes, grogues,
retall d'aquelles èglogues, Bel.lisa.
Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: "Bel.lisa corre!"
Llança't per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel.lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l'aixeta corre l'aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa,
si no vens promptament, si no vinguesses...
Oh, no em deixes que muira d'una angina
de pit, d'un refredat, d'una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açó
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
S'obrin els sexes com si fossen ostres
per la porta de la virginitat.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
Dits bruts de nicotina de tabac
ros, separen les cuixes de Friné.

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"A mi em sembla que és verge, aquesta noia.
Vostè què hi diu, doctor?", pregunta el nuvi.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"Home, la veritat...Jo crec, en canvi...
Més val que ho deixe estar..."Com vostè diga".
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!

Tinc por aquesta tarda en el despatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!
Em posaré al telèfon, marcaré
un nombre qualsevol: "Vine, Bel.lisa!"
Plore, Bel.lisa, entre l'HAVER i el DEBE.
Plore, Bel.lisa, en l'àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.

Vine!

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.

Virtual

2009-04-24T21:00:00.006+02:00

.
.
Vam coincidir casualment a la xarxa. No recordo exactament on. A través d'alguns comentaris creuats, vam acabar parlant pel messenger. Després d'una llarga conversa, vam opinar sobre el fet d'escriure. Escriure? A mi m'agrada molt escriure. I ho faig molt. Em va explicar. I sobre què t'agrada escriure? La literatura eròtica em sedueix força. A mi també, li vaig confessar. Ja veuràs. Vols que comenci un conte? Ai, no sé...,vaig dubtar. Envia'm una foto que em comenci a provocar. Li vaig enviar primer la del Sol solet i després la foto de l'escot. En tercer lloc, una de la meva cara, somrient.
.
Bon exercici de creació. I excel.lent mestratge d'escriptura. Espero que us agradi. Almenys tant com em va agradar a mi...
.
.
LAS FOTOS

Uno
La primera de sus fotos, siempre hay una primera, era una invitación a tocar la guitarra española. Ella estaba tumbada de espaldas en la playa, sus caderas torneadas, su espalda tostada y su cabello negro y lacio. No veía su cara, no necesitaba verla, casi podía olerla, tumbarme a su espalda y acoplarme a aquella guitarra. La segunda foto era de su escote, sus pechos luchando por no salirse de la prisión de su ropa, quizás luchando por salir, cómodos en su prisión, definitivamente. No sabía nada más de ella. Después de ver sus fotos sentí que tampoco quería saberlo, sólo deseaba abrazarla, hacerle el amor, hundir mi rostro en aquellos pechos, besar las curvas de la guitarra, una y otra vez. La última de las fotos me desveló su rostro. Realmente atractiva, nunca he podido resistirme a una mujer con las cejas pobladas y el pelo negro, el mejor anuncio de lo que podré encontrarme en mis viajes al sur de aquellos hermosos ojos. Sólo había visto tres fotos y ya deseaba follarla, después hacerle el amor, después volver a follarla. La visión de aquellos trozos de feminidad hacían crecer en mi algo más que la simple curiosidad. ¿Cuál sería el siguiente paso? Vivirlo para escribirlo, quizás. Me moría de ganas de pedirle una foto suya desnuda, pero no lo hice, me limité a imaginarla. ¿El siguiente paso?

Dos
El siguiente paso fue quedar en un céntrico bar, el mejor lugar, rodeados de otros anónimos como nosotros. El mejor lugar para pasar desapercibidos. Llegué con diez minutos de adelanto, como siempre. Me gusta el nerviosismo de la espera, lo alargo innecesariamente hasta lo indecible. Poco después llegó ella. No era como había imaginado pero eso no importaba, la diferencia continuaba atrayéndome. Iba vestida con una faldita negra con motas blancas que dejaba a la vista unos muslos y unas rodillas apeteciblemente enfundadas en unas medias de rejilla. Llevaba botas y unas cuantas capas de camisas o jerseys o ambas cosas. ¿Qué más me daba? Era atractiva y sólo verla me di cuenta que daba igual cuanta ropa llevaba encima, estaba dispuesto a quitársela toda. La conversación fue agradable aunque ella estaba nerviosa, tocándose el pelo, moviendo los dedos rítmicamente, quizás era así. No me importó…Hablé y hablé y hablé y entre tantas palabras le sugerí que quería continuar este relato de la manera más evidente posible. Acostándome con ella. Nos veríamos otros días y veríamos qué sucedía. Curiosamente nunca llegamos a pronunciar la palabra “acostarnos”. Pero me habría acostado con ella allí mismo, más bien la habría recostado encima de la mesa y....

Tres
...y al día siguiente recibí en mi teléfono móvil una fotografía suya. Intentaré describirla, mejor dicho: voy a describirla. La foto de su cuerpo (que no su cuerpo, ese deseaba conocerlo pronto) era la foto de un cuerpo hermoso, apetecible, curvas perfectas para mis manos, para mi boca, le sobraba la ropa, claro. A una mujer como esa siempre le sobra la ropa. Un corpiño rojo y negro. Los colores de la pasión, de lo prohibido también. Una braguitas rojas con un ribete transparente. Mostrándome un estómago perfecto, con un ombligo divertidamente provocador. Provócame, eso, eso. Sus muslos torneados y morenos, una de sus manos haciendo ademán de sostener uno de sus pechos. La otra mano fuera del encuadre, posiblemente sosteniendo una cámara de fotos frente al espejo. Un cuerpo perfecto en unas ropas perfectas. Hundir mi cara entre esos pechos. Perfecto para despojarle de esas ropas, tumbarla en la cama y descubrir hasta el último centímetro de su placer. ¿El próximo paso? Esperar a ver si el próximo miércoles conseguiría despojarla del corpiño rojo...

R.R.
.
.
CONTINUARÁ...?
.
.

MARE, SI FOS UNA ONA

2009-04-19T00:47:00.009+02:00

.
.
La meva filla Mireia, que ara té 11 anys, ha escrit aquesta poesia per a presentar-la a la darrera edició dels Jocs florals de la seva escola. Que consti que jo no hi he intervingut en cap moment. Me la va ensenyar quan ja l'havia escrita i entregada.
.
Espero que us agradi.
.
.

MARE, SI FOS UNA ONA

Mare, si fos una ona,

una ona molt gran,

portaria flotant alguna persona

tant se me'n dóna, petita o gegant.

El vent fóra un joc pels meus amics,

els coralls coloms ben blancs,

l'aigua com d'un blau d'encís,

i tot això seria un paradís.

Arrossegaria la sorra,

portaria escuma blanca,

aniria cap a la vora

i seria molt maca.

Mireia

Primavera

2009-03-21T23:13:00.020+01:00

. .

El groc d'una mimosa (que no ho és) saluda les visites amb un somriure de llum, de sol, anunciant un recer de calma, una mirada dolça i una abraçada plena de tendresa.
.

El groc de la mimosa (que no és mimosa) tremola tímida al racó del jardí, creixent petita sobre la gespa.

.
El seu groc vegetal (de mimosa, que no és tal) convida al tacte de les teves mans. Dits que miren, que parlen i escolten alhora, que acaronen les geografies dels sentits i trenen silencis de grans soledats.
.

Aquest groc intens floreix cap al cel i clama, amb una dança lleu, imperceptible, la bellesa acollidora del teu gran somriure.

Hi ha impactes visuals i sensorials que es fonen en la memòria.

Aquest restarà, per sempre més, clavat al meu cor.
.

(Fotografies extretes del Banco de Imágenes y sonidos.isftic).

Escac

2009-03-07T22:17:00.009+01:00

.

.
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.
Comprendre cansa. Però mai no tant
perquè no pugui ser l'últim refugi.
Som el rei i la reina en un final
difícil a un tauler ja amb poques peces.

.
Joan Margarit, de Casa de misericòrdia.
.
Fotografia agafada d'internet.
.

Camino lenta

2009-03-04T00:02:00.009+01:00

Pel voral del camí vell se'm passegen pensaments

d'enyor ofegats en anys i panys de silencis.

Sentiments confusos en lluita dins del roig de la sang.

Tristesa sentida, viscuda, tan odiada...

Atanso la mà, palmell obert cap a tu.

Desig d'abraçar-te tan fort, de parlar-te a cau d'orella,

tot dient-te: vine, tanca els ulls al meu costat, somnia.

El parany acull un silenci que et crida en la nit.

Vetllo el teu son.

Fins i tot sota la pluja.

Traductors

2009-02-25T00:38:00.005+01:00

.
Ho he fet. I no sé perquè.
.
He afegit al meu blog tres traductors del Google. No és la meva intenció guanyar lectors amb això. No és aquesta la meva política. Només he pensat que estaria bé posar una eina d'aquestes característiques a l'abast de qui no sigui catalanoparlant, i tingui interès en saber de què parlo.
.
Un és al castellà, l'altre al francès i el tercer a l'anglès.
.
Ho he fet. I no sé perquè.
.
La veritat és que les traduccions al castellà i al francès són prou curioses. De l'anglès no puc opinar ja que no conec la llengua.Vaja, que, si no saps català, penses que qui ha escrit allò és més ximple que un melindro. Però si en saps i veus l'equivalent que ha buscat el traductor, et fas un fart de riure. Bé, com a mínim, que els traductors serveixin per això, per alegrar-nos el dia.
.
Adaptació surrealista del text, diguem-ne. No està malament. Caldrà invertir més hores i fer les traduccions un mateix.
.
Què us sembla el tema?
.

La realitat supera la ficció

2009-02-15T22:10:00.013+01:00

.

Després d'un sopar íntim amb la Berta i el Carles a casa, l'acompanyem a ell a Castelldefels en cotxe, perquè aquella nit dorm a casa dels avis. Tornem. Pugem a casa. La Berta es dutxa i se'n va a dormir. Jo em canvio de roba i m'arreglo. No anem a celebrar la diada de San Valentí. Anem a celebrar que és dissabte i que fa mesos que no sortim. Tenim moltes ganes de ballar salsa.
.
Matinada del dissabte 14 de febrer; 2:15 hores.
.
Arribem a la discoteca llatina Mil Pasos, situada al centre comercial Heron City de Barcelona. Paguem 12 € cadascun. L'entrada inclou una consumició. Anem fins al fons del local on hi ha el guardaroba. Deixem els abrics. Paguem 3€ pel servei. En el moment de recollir el tiquet del penjador, deixa de sonar la música i s'encenen els llums. Tothom es mira estranyat preguntant-se què passa. En qüestió de segons i amb un estil pur de cinema americà d'acció, entren uns vint mossos d'esquadra i es distribueixen tot al llarg d'una de les parets fins al fons del local. Per la paret oposada entren uns altres vint mossos i fan el mateix. La realitat increible és la següent: s'han desplegat, ens han acordonat i ens pensen retenir allà contra la nostra voluntat durant no se sap quantes hores.
.
L'equip que vesteixen impressiona d'entrada: la majoria porta la cara coberta amb una braga negra. Tots porten casc, la visera abaixada, armilla antibales, guants protectors, colzeres reforçades, botes protectores amb genolleres incloses, escut rodó i transparent, porra i pistola. El color de l'uniforme: negre estricte. A tot això cal afegir un aire de superioritat de qui domina la situació per la força.
.
La gent es queda allà dreta, en silenci. No queda espai per a moure's. El local, en el moment que passa això, és ple a vessar. No és fins al cap de mitja hora d'aguantar aquesta situació (les 2:45 hores) que des del micro del disc joquei se'ns "informa" que els agents estan fent un control i que es demana calma i la col.laboració de tots amb la policia. No hi torna a haver cap altra informació en cap altre moment de la desafortunada jornada. I passen els minuts.
I les hores.
.
Una noia que tinc al costat va al servei. Quan torna, indignada, explica que quan volia orinar no li han deixat tancar la porta i que, mentre ho feia, hi havia una agent plantada davant, mirant-la.
.
Seguim allà, de peu i sense poder-nos bellugar. En un moment donat, a algú se li acut la idea de posar música de salsa amb el seu mòbil. Quan fa uns 10 minuts que sona, un dels policies (un dels més alts) s'apropa i, cridant, i amb un to de veu dèspota diu:
.
- A ver, hace mucho rato que estoy oyendo esa musiquilla, y la vais a apagar inmediatamente!!!
.
Al cap d'una mitja hora més, a tot això ja són les 3:15, la gent comença a estar cansada. Indignada. Un noi que tinc a prop meu s'avança per agafar una cadira i oferir-la a la seva companya. Ella accepta de bon grat i seu. Tot seguit, el noi del costat fa el mateix i li ofereix també a la seva dona. Passen uns 5 minuts i el meu marit va cap a una cadira que ha quedat mig tombada als tres graons que separen els dos nivells. Quan va per agafar-la, el mosso que hi ha al costat li diu, també cridant:
.
- No la cojas!!!
- A veure, vull la cadira perquè la meva dona està cansada...
- Que no l'agafis t'he dit!!!
El meu marit no s'ho pot creure i li repeteix, educadament:
- La meva dona està cansada i li vull donar la cadira perquè segui. Quin problema hi ha en això?
- T'estic dient que no l'agafis...!!! És que no m'entens...???
.
Ell, és clar, torna cap al seu lloc, amb la cara encesa de ràbia i amb ganes d'haver agafat la cadira per trencar-la damunt del casc. El sentiment d'indefensió i impotència és immens i compartit en silenci per tothom que està allà.
.
Els ànims es van carregant i la gent es comença a posar nerviosa. L'estona va passant sense cap indicació clara ni cap explicació sobre el que succeeix . Hi ha també personal del 061, amb casc blanc, protecció antibales i una armilla a sobre groc florescent que entra alguna vegada per a retirar gent que no es troba bé.
.
Cap a les 3:30, comencen a enviar persones a fer cua al guardaroba per a recollir abrics. La gent que no hem rebut intruccions d'anar-hi ens trobem com fora de la moguda i no entenem res. Si algú s'atreveix a preguntar, els policies contesten, sempre en castellà, de manera desagradable i cridant, que el que toca fer llavors és esperar noves ordres. A les 3:45 el meu marit pregunta si podem anar a la cua i un policia li diu que sí. Ens hi posem. Cap a les 4:00 tenim ja els abrics i anem en direcció a l'escala que ens ha de conduir al pis de dalt. Però, és clar, tothom es troba en la mateixa situació i, en pocs segons, es crea allà una aglomeració de gent nerviosa, cremada i impacient per sortir.
.
Por. Molta por. Allà és tan fàcil provocar una massacre humana... Hi ha tots els ingredients necessaris. Només falta una darrera guspira que encengui la flama. I els policies només fan que cridar i donar ordres a la gent. Ens fan pujar de 5 en 5 cap a l'escala i tota l'estona increpen la gent perquè ens tirem enrere. I nosaltres no podem perquè estem literalment aglomerats. Literalment encallats.
.
Por. Una por immensa.
.
I així estem fins les 4:20.
.
Quan ens toca el torn, compten fins a cinc persones i ens envien cap a l'escala. Al pis de dalt tornem a trobar el mateix desplegament policial: cordó de mossos al llarg de la paret amb la mateixa actitud de superioritat i despotisme. Però organitzen la gent en una filera d'un en un al llarg de la paret oposada. Com que la filera ja arriba fins la paret del fons, la gent que anem pujant ens hem de posar en filera darrera d'una columna. El policia que ens ho indica, en lloc de parlar amb correcció i respecte li diu al noi del meu davant, agafant-lo pel braç i amb un to molt passat de voltes:
.
- Mira, ves esta columna? Pues tú no te vas a mover de aquí hasta que yo te lo diga. Me has entendido??? Hasta que yo te lo diga, de acuerdo???
.
Hi ha una noia jove que no para de rondinar i li contesta al mosso que aquella no és manera de tractar la gent. I el mateix policia li deixa ben clar que aquella situació durarà el que sigui necessari i que ELL ja sap quin és el protocol a seguir. La noia, que no pot estar-se calladeta, li diu que ella no ho sap el que està passant i que el mínim que poden fer és donar alguna explicació. I el policia, en un to de veu diguem-ne ja infernal, li crida que torni al seu lloc de la filera i que calli. La noia segueix remugant fluixet.
.
A les 5:10, la filera, en el punt en que ens trobem nosaltres arriba a l'altre extrem del local, uns metres abans de la porta que dóna a la terrassa. Un policia molt alt, encaputxat i vestit de groc brut ens revisa el DNI i, sense mirar butxaques ni res, ens indica que podem sortir. Quan eixim a la terrassa, un altre desplegament policial a banda i banda, i un d'ells ens crida que passem lleugers, amb les mans fora de la butxaca.
.
Sortim finalment d'aquella pesadilla i no ens ho podem creure.
.
Com que no hem pogut fer cap consumició, no tenim el tiquet per al pàrquing amb el qual les dues primeres hores ens surten gratuïtes. I, com que sóm dos bons ciutadans, a més a més de pagar tots els impostos, anem a la màquina i paguem les 3 hores de pàrquing. Això és, 6 € més. Però, com que sempre plou sobre mullat, quan anem per sortir, les valles del pàrquing estan aixecades.
.
Resum de la jugada:
-2 entrades a la disco: 12 x 2 = 24.
-guardaroba:..............................3.
-pàrquing:..................................6.
-sense consumició.

TOTAL: _________________ 33 €uros..

Senyors i senyores, pacients lectors d'aquesta "epopèia", nosaltres sóm pitjor que massoquistes. Paguem 33 €uros per viure, en primera persona i en primera línia de foc, una redada dels mossos d'esquadra que, se suposa, són la nostra policia i vetllen per la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Qui ens defensarà de la "nostra" policia, quan en realitat és ella la que posa en perill la vida de ciutadans civilitzats que assumeixen les seves obligacions i responsabilitats i que, en un moment donat, només volen anar a passar unes bones estones amb calma i serenitat?

Si es descuiden ens morim tots allà mateix. Tot plegat em va recordar l'estil dels grisos en els millors temps del franquisme. I estem vivint una democràcia. La Constitució no serveix per a res, en moments com aquest?

Si és que jo ja ho deia que no es podia anar a celebrar Sant Valentí, no.

Matí d'hivern

2009-02-04T20:55:00.017+01:00

.
.

.

Havia dormit malament, aquella nit. S'havia despertat sovint, sobressaltat per pensaments angoixants i no havia fet més que donar voltes i voltes d'un cantó a l'altre del llit. Quan el despertador sonava, amb el seu zum-zum repetitiu, el parava amb un cop de mà, en un gest decidit de retrobar un descans inabastable, d'última hora. Quan, al cap de cinc minuts, tornava a sonar, el seu so li rebotava dins el cap de manera desagradable i li provocava un dolor profund a l'interior. Els ulls se li enganxaven, tenia la certesa que no havia reposat prou. S'alçava amb les mans al cap, intentant que parés de giravoltar... En posar els peus al terra, la fredor li pujava per les cames, i els calfreds l'avisaven que fora, el mal temps feia de les seves. Un altre dia per davant i les parets de la cambra no l'acollien com ell hagués volgut. Aquella nit el somnífer li havia jugat una mala passada i l'angoixa se l'havia menjat per dins. Es trobava tan cansat i adolorit que se sentia morir dins una nebulosa de pensaments obsessius que no li permetien aclarir les idees. S'incorporava i, anant cap al bany, caminava arrossegant els peus. Li feia mal el cap. Li costava respirar.

.
. .
Entrava a la cuina. S'escalfava la llet i engegava la cafetera. Després de prendre el primer antidepressiu del dia, de mica en mica, començava a ordenar les ideees. Intentava organitzar l'agenda amb una certa coherència a fi que no se li perdés cap entrevista, cap classe ni cap consultoria. Sentia el pensament lent, la capacitat de raonament espessa, l'agilitat mental encallada. S'esforçava per obtenir una serenitat que no arribava. Aquell matí havia de donar la talla: un alumne el visitava a primera hora per entregar-li una tesi i havia de fer-ne una primera lectura; més tard, tenia cita amb el Regidor del Districte per tal d'iniciar els tràmits del futur trasllat del Campus. El dinar no el tenia compromès, però volia portar la seva filla, la Gaelle, al pediatre. El dia anterior havia tingut tos i febre i pel matí no havia anat a l'escola. La senyora que els feia de minyona havia vingut d'hora per fer-se'n càrrec. Per la tarda tenia un parell de classes i després se sabia l'hora d'inici d'una reunió del Departament amb el Rectorat que es preveia interminable.
..
. .
Havia aconseguit tornar cap a la seva habitació. Quan caminava pel passadís, llençava una mirada desoladora cap al llit de matrimoni que la dona havia fet de mala manera abans de marxar a treballar. Feia més d'un any que, després d'una gran baralla, la Clàudia l'havia fet fora i s'havia hagut de traslladar a l'habitació petita. Al fons del passadís la porta de la cambra de les nenes estava ajustada. Des de fora es veien els llitets de la Gaelle i la Mar.
.
.
Cordant-se els botons de la camisa, contemplava la seva imatge al mirall. Els seus ulls petits comunicaven una tristesa infinita i la seva mirada estava enterbolida per un toc vermell. Aconseguia posar-se la corbata. Al damunt l'americana es posava l'abric i, sobre el cap, la gorra de llana.

.
Al poble hi feia molt de fred. Per la nit havia nevat i els carrers es despertaven amb un pam de neu...Quan l'aire glaçat li besava la cara, se sentia alleugerit. Caminava cap a l'estació. El Ferrocaril se l'enduia cap a la ciutat. L'ofec que sentia a casa, l'angoixa i la gran pressió, anaven cedint a mida que el convoi feia el seu recorregut. Els vidres regalimaven humitat. La llum s'escolava en grocs i vermells a través dels núvols. El traqueteig del vagó el bressolava. Per les cames li pujava l'escalfor acollidora de la cal.lefacció. El termòmetre marcava 2 graus sota zero.

..
Tancava els ulls i els pensaments se li anaven recollint, però pressentia que oblidava alguna cosa important...

.
.

Nemorós

2009-01-17T16:21:00.012+01:00

...

Passen els anys com passen els records. Tot en el temps s'allunya, sovint es magnifica. Hi ha records cruents que provoquen tristesa, altres que fan somriure. Records que no es retroben perquè s'han perdut pel camí. Tot amb el temps s'allarga, es transfigura. Hi ha qui camina per l'avinguda cordant-se bé la cremallera. D'altres, però, van amb els peus mullats, sense paraigua, sota la pluja. I no hi poden fer més.
.
El record ha caminat amb mi de la mà de la nostàlgia. Hi ha records que han passat desapercebuts, com si no haguessin estat reals. Altres que s'han clavat en la memòria, per sempre més, i als quals no penso renunciar. Encara que ho volgués, no podria... El teu record ha cavalcat al meu costat al compàs del silenci. La soledat m'ha empresonat a la gàbia del desconsol. I m'ha confirmat, una vegada i una altra, que necessito allunyar-me, oblidar-me de tu.

..
Però no puc. Com tampoc puc cridar-te perquè vinguis de nou. I tot d'una, un altre vol de coloms emmascara la teva covardia, el teu joc brut de tenir sempre una carta amagada a la màniga. Ningú no em pot recriminar que et digui que et recordo. Només faltaria que, després de tot, no ho pogués fer. I, sobre tot, tenint en compte la teva resposta, en la que em deies: "Saps que jo també...Sempre! Hi ha coses que el temps no pot esborrar."

.És clar que no em dono per vençuda. Fer-ho seria com morir. Tot i així no és just que quan jo respecto tothom i presento des de fa temps les meves renúncies, a mi no se'm respecti tal i com em mereixo. A casa meva només hi vull bones vibracions. I no se'n parli més.

.,Bel.lisa.

Vols una catània?

2008-12-29T22:27:00.009+01:00

Vas a la cuina a beure aigua. A la ràdio sona, fluixeta, una música que ens convida a la relaxació. Aprofitant que no em veus, vaig a buscar el regal. El poso damunt el llit, sense la bossa de paper.

Tornes al meu costat, amb un pas tranquil i pausat, segur. Quan veus el paquet al costat del coixí, primer et sorprens. Tot seguit, però, la teva mirada busca la meva. M'interrogues silenciós i esboces un somriure. Agafes la caixa amb els teus dits, llargs i prims, i em tornes a mirar. Allargues volgudament el moment d'incertesa per fer més interessant el misteri…

.
Obres l'embolcall de la caixa; ho fas lentament, per tal de no estripar el paper argentat, ni les cintes brillants. Estires poc a poc, la llaçada es desfà. No et sorprens amb el contingut, ja que el nom de la botiga t'ho ha anunciat a l'enganxina exterior: "Chocolat". Tanques els ulls, seriós, i t'apropes la caixa al nas. Inspires mantingudament, n'olores la sentor...
.
La mostra de xocolates és variada, tant en formes com en sabors. N'hi ha de xocolata amb llet, de xocolata negra i de xocolata blanca. Hi ha boletes petites, quadrats, rectangles i cilindres en format de bombons, hi ha també catànies de raïm i catànies de xocolata, entre d'altres...
.
Tries una xocolata amb forma de boleta petita, la beses. Me la poses dins la boca. Jo la mastego encantada. Saps que la xocolata em torna boja. N'agafes una altra. Me la passes pels llavis. Obres la boca, l'agafes amb la llengua i em mostres com la llepes, ensenyant-me com es va desfent...Et poses el dit índex a la boca i l'empastifes amb la xocolata. Em poses el dit a la boca, te'l netejo llepant-lo amb la llengua. El gust de la xocolata es multiplica barrejant-se amb el tacte i el moviment del teu dit que li afegeix certa temperatura a la dolçor... El meu esguard te'n demana més, sense paraules. El teu posat silenciós i seriós m'excita d'allò més...
.
Em giro i comences a descordar-me els botons del vestit que estan a l'esquena. Me l'acabes de treure i el llences al sofà. Em baixes els tirants dels sostenidors. Tot seguit me'ls descordes. Cauen al terra. T'agenolles al meu davant, em vas arrencant les calces, primer d'una cama, després de l'altra. Quan les tens a les mans, les poses contra la teva cara i les olores mentre tanques els ulls, llargament…

.
Observes les xocolates sense pressa, i em fas morir en l'espera. Silenciós i seriós, agafes una cinta de seda, em tapes els ulls i fas un nus al darrera. Decidint el tempo d'escena, prens una catània de raïm, l'acostes al meu nas i jo l'oloro; saps que tal suggestió deslliga ressorts específics. M'acarones molt suaument el rostre, i el polsim blanc se m'hi adhereix, com un maquillatge. Fas el mateix amb el coll i, amb tota la parsimònia del món, vas baixant per l'escot fins que la catània arriba a un dels mugrons. Allà la fas envoltar l'aureola i, en aquest joc sensual, el mugró es va posant erecte. D'un mugró a l'altre, a la fi els tens els dos com ferro. Obres la boca i dins d'ella s'ajunten mugró i catània, catània i mugró, fins que es fon la dolçor coll enllà i només en resta l'ametlla. Me la dónes i jo me la menjo sense pronunciar cap paraula, seriosa, silenciosa...
.
Tornes a mirar la caixa i el teu silenci decideix per tu: ara agafes una catània de xocolata, de les grans. Amb la mà l'acostes al meu pubis i en provoques un contacte molt suau al començament. La fas rodolar pel damunt del parrús, rasurat i perfilat, molt lentament, amb una lentitud que desespera, que em desespera. De mica en mica s'acosta a la punteta del clítoris, i, quan hi és al bell mig, l'apretes contra ell amb més força...i comences a donar-hi voltes. La meva vulva no resisteix l'excitació i ja fa molt que està amarada de suc. Això facilita que la catània desaparegui dins la meva vagina per un moment... Però només per un moment. Em llepes a consciència i em neteges la xocolata que ha quedat escampada pels plecs. Acuradament, la teva llengua explora el cau, a la recerca de la catània amagada, hi penetra, dóna voltes, finalment xucla, i la catània arriba a la teva boca.
.
Em mires. Ara somrius, perquè el teu bes, en aquest precís moment, m'alimenta de nou...

.

Equipatge

2008-12-08T18:08:00.014+01:00

Quan anem de viatge, la teva mare i jo

fem les maletes damunt del teu llit.

La roba ben plegada, els necessers,

els llibres, els bitllets, les medicines,

escampats però en ordre.

Tots els viatges comencen aquí,

en aquesta espaiosa cambra íntima

que vam pintar d'un fúcsia suau

en saber que mai més no tornaries.

La cambra ha tret arrels que, a poc a poc,

es fan profundes dins la teva absència.

Fem les maletes per a un tren nocturn.

.

Joan Margarit, de Casa de Misericòrdia.

( Dolor provocat per l'abisme de no poder retrobar-se "mai més" amb la seva filla Joana, morta l'any 2001, als 30 anys d'edat).

.

Enamorados

2008-11-29T20:25:00.018+01:00

Érase una vez Ernesto, un niño a quien le gustaba mucho (fastidiar a) una niña.

A Salomé.

Y érase Salomé, la niña que fue a contar a su mamá todo lo que Ernesto le había hecho.

Todo:

Le había tirado del pelo.

Le había quitado el sombrero.

Le había arrancado las gafas, a propósito.

Entonces su mamá le dijo que sin duda Ernesto era un poco bruto y que seguramente lo que le pasaba era que quería jugar con ella, pero que no sabía cómo decírselo.

Y la mamá le dijo también que Ernesto, sin duda, estaba enamorado de Salomé.

En el recreo, Candela dijo:

-¡Enamorado de Salomé!

Y ¿qué es estar enamorado?

Salomé tampoco sabía qué era aquella cosa morada.

Guillermo lo que sabía era que se cae, se cae rendido de amor.

Salomé se había caído muchas veces de la bicicleta, ¡pero de amor nunca!

-¡Los enamorados son cosas de los cuentos! -dijo Mateo.

-¡Ah, sí!

-Con príncipes y princesas.

-¿Con vestidos muy bonitos?

-¿Y con espadas?

-¿Y reyes?

-¿Y reinas?

-¡Y dragones!

-Entonces, ¿los enamorados son de mentira? -preguntó Salomé.

Nicolás creía que cuando alguien está enamorado se pone triste, le da como vergüenza y se le pone la cara roja.

-¡Es estar hipnotizado! -dijo Lucas.

Salomé comprendió, entonces, que estar enamorado es volverse un poco loco.

La pequeña Micaela había oído algo de un rayo que te atraviesa.

-¡Es de fuego!

-¿Y quema?

-¡Es un relámpago!

-¡Es una tormenta!

-¿Entonces llueve?

-preguntó Lorena.

Y Salomé llegó a la conclusión de que ¡hay que llevar paraguas para estar enamorado!

Pero Tomás dijo que estar enamorado es una cosa del corazón.

-¿Quieres decir que te duele el corazón?

-¿Y te da fiebre también?

-¿Y no puedes hablar?

-¿Entonces te pones enfermo?

-¡Qué cansado debe ser estar enamorado! -suspiró Salomé.

-¡Hay que ser dos para estar enamorados! -aseguró Lucas.

-¿Y uno solo no se puede?

-¿Y tres?

-¿Y cuatro?

-¡Ah, ahhh, todos enamorados!

-Pero por fin, ¿cuántos tienen que ser? -preguntó Salomé.

Ana sabía que estar enamorado es para casarse, sin duda.

-Es para los señores.

-¡Y para las señoras!

-¡Es para los papás y las mamás!

"Entonces, ¡hay que ser mayor para estar enamorado!", pensó Salomé.

-¡Puff! estar enamorado, eso no pasa nunca -suspiró Leonardo.

-¡Sí que pasa, cada día!

-¡Y es para siempre!

-¿Y para cinco minutos no?

-¡No!, ¡es para toda la vida!

-¡Oh!, pero eso es demasiado tiempo, ¿no? -dijo Salomé.

-¡Estar enamorado es algo muy importante! -decretó Manuela.

-¡Es para la profesora!

-¡Es para tu mejor amiga!

-Entonces, ¿es sólo para las chicas?

-¡Claro que no!

-¡No!, ¡es sólo para los chicos! -gritó Salomé.

Serena soltó una risita, porque los enamorados ¡se dan besos!

-¡Y se dan la mano!

-¡Estar enamorados es para hacer bebés!

-¡Uhh, uhhh!

-¿Por casualidad no habrá que ir desnudo para estar enamorado? -sugirió Salomé.

-¡Enamorados, es estar como en un sueño! -dijo Jacobo.

-¡Es como flotar en el cielo! -añadió Mauricio.

-Con flores.

-¡Y tener alas!

-Y Salomé concluyó que para estar enamorado hay que ser un ángel.

Entonces llegó Ernesto (el enamorado) para traquetear, una vez más, a Salomé, y tirarle la cartera y pisarle el abrigo, a propósito.

¡Y nadie dijo ni una palabra!

ENAMORADOS.
RÉBECCA DAUTREMER.
.

Somric

2008-11-23T13:35:00.011+01:00

T'espero en la soledat del viatge, envoltada de persones estranyes, sense nom ni rostre.

T'espero en el brogit de la ciutat, en la quietud de la vila.

T'espero mentre treballo, a la feina o a casa. M'acompanya en tot moment el teu record.

T'espero com qui espera un regal, impacient i nerviosa, sense saber si arribarà.

T'oblido com si t'hagués somniat i no en tingués la certesa.

Te'm representes de nou en el record i n'esdevens persistent, com si haguessis estat real...

T'espero, sempre t'espero i, de vegades, només de vegades, apareixes.

Llavors somric, et toco els llavis. I sóc feliç.

Tinc un record encès de tu

2008-11-19T01:36:00.006+01:00

.

Penso en tu tot el dia.

Em sembla que em moriré de no veure't, com d'una meningitis o a causa d'una vellesa excessiva.
M'agradaria fer-te mil petons.

Penso en tu tot el dia.

Vull sentir la teva pell, llepar la suavitat de la teva olor.
Vull abraçar-te.
T'estimo.

Et desitjo.

Serà llarga l'espera, fins que no et pugui abraçar, fort, molt fort...
Se'm farà llarga,......... l'espera.
Et desitjo.

Tinc un record encès de tu.

T'estimo.

.

No m'he mort, encara que gairebé...

2008-11-12T19:32:00.007+01:00

.
Tantes coses per dir
i tan poc temps per fer-ho...
.

La tardor als teus ulls

2008-09-28T18:03:00.011+02:00

..

Varada per fi la barcassa de les teves paraules, en una mar que la gronxa, amunt i avall, calmant el patiment de tanta tristesa... Ja no t'acarona la calidesa del sol, ni et somriu el sostre cristal.lí d'estrelles, en les dolces nits d'estiu. Ara, silent, esperes un retorn que potser no arribarà; hivernes un record preciós en l'escalfor del teu cor i batega emmig d'un fred que torna el cel gris i espès. Marxa l'alegria, en la serenor dels dies. La calima arriba, embolicant la llum i pintant l'aire d'humitat i llàgrimes.

Se sent, molt de lluny, el xiulet del tren...Tornes a tancar els ulls, la soledat t'acompanya.

....

Quina deducció!

2008-09-27T19:27:00.005+02:00

.
.
- Quan els xinesos, que parlen amb la "l", volen dir "porro", diuen "pollo"?
- Jijiji...!!!
- Sí, però llavors, arriben els policies amb la "porra" a la mà i...
.
.

Expeditiu ell...

2008-09-09T18:15:00.009+02:00

.

Avui, de nou, toca riure. I és que no hi ha res com les noves tecnologies...
.
.

Vol de coloms

2008-09-05T00:07:00.013+02:00

.
Pensa'm en la distància subtil de la memòria. Confegeix el meu record en la geografia del teu tacte. L'oblit el fas teu, com una mentida que no creus. Olora l'essència de la nit, perfumada de gessamí, en aquest setembre trencat. Se't fa teu un desig que confons sovint amb tristesa. Mira'm el cos i descobreix el vel. Afina tots els sentits i fes veure que no em coneixes. Somriu i respira, el silenci et gronxa.

Abraça'm, dolç i fort alhora, i fon-te amb la meva pell, com si no n'haguessis de sortir mai.

.

Tornada

2008-09-02T20:37:00.008+02:00

.
De nou aquí, a la gran ciutat: la casa desendreçada (i bruta), les obligacions, la feina; de nou els maleïts viatges en tren, les inhumanes matinades. Però tanmateix els retrobaments, les abraçades, els somriures d'alegria, l'explicar les vacances, les besades, les presentacions, l'empenta del començament, algunes absències inesperades també...

L'estiu, amb la seva claror, l'escalfor del sol, la salabror del mar m'han bronzejat la pell i m'han carregat el cos d'energia. Els dies passats m'han regalat el descans i la pau que necessitava. M'han reconstruit i m'han ajudat a assumir i relativitzar el dolor físic. També la por que sentia.

Com en els ceps el raïm madur espera la verema, els circells ben aferrats i cargolats per les branques, els pàmpols gronxant-se al vent, jo m'atanso a un nou recomençar, esperant recollir de mi mateixa una forta embranzida, per tal d'oferir el millor de la meva essència a tothom que m' envolti. Ajudar a somriure a qui més ho necessiti i portar de la mà, a través del llarg i trist hivern que ens espera, sense defallir, la companya que jo sé.

Certament, l'hivern ens assetja, sorneguer, anunciant una gran feina i un desgast considerable. No defalliré i la meva rialla no descansarà. Serà com desafiar-lo, perquè sé que la natura descansa, a l'espera de l'esclat d'una nova primavera.

Em submergeixo en el record de tanta vida per recomençar de nou.

.

Tancat per vacances

2008-08-03T20:06:00.012+02:00

-"Qué es una boa?
-Un cazamiento.

-Qué es un mudo?
-Una paded.

-Qué es una loca?
-Una piedla.

-Y un cazo?
-Un zucezo."

Me'n vaig de Barcelona tres setmanes (tres).

BONES VACANCES A TOTS
I MIL PETONS (DELS BONS)!!!

...

Trens

2008-07-23T23:18:00.014+02:00

..

.........Fotografia: Robert Avellaneda Menino.

Trens cap a un destí concret,
trens cap a la vida,
trens cap als teus ulls,
trens que passen, no s'aturen,
mercaderies fantàstics, trenta-cinc vagons,
tremola el terre, ensordeixen, tan pesants.

Trens cap a la feina,
trens cap a la llum,
trens cap a la vila, sota la pluja,
trens que van amb retard i ploren,
velles locomotores aturades,
rovellades cap al silenci.

(El silenci i l'oblit de nou...)

Trens veloços i llampants,
trens de finestres brillants,
trens que passen, no s'aturen,
collons, trens que no arriben mai!
Trens de viatjar pausadament,
sents com xiulen, en passar?

Trens que descarrilen i esveren vides,
trens que volen en mil bocins,
trens d'aliments cap a la fam,
trens cap a trinxeres ensorrades,
trens que passen, no s'aturen,
trens que topen i s'esclafen.

Cap a la mort hi ha sempre un tren
que s'anomena vida. No el sentim ni el veiem.
Hi hem pujat sense triar-ho.

Quin és el final del recorregut?

..

Silenci

2008-07-14T12:52:00.017+02:00

......................Fotografia: Pantà de Sau. Hivern del 2008.

Fa molt temps que el camí no reviu les teves petjades, ni les paraules, ni aquella rialla. No se sent, en la quietud d'aquesta penombra, el caliu de la teva companyia. La porta sovint colpeja, com encallada en un vent d'oblit. El cel tan blau atura un record congelat, i el fa cada vegada més present, més agut. El teu retorn és desitjat, però una certesa d'absència em rebota dins el cap sense pausa. Gel al cor, fred dins les venes. Em pregunto per què i no hi ha resposta.

M'alço cada dia i el desencís m'acompanya en aquest silenci brutal de girar el cap, mirar enrere i no trobar-te.

.....

Mare

2008-07-07T10:20:00.010+02:00

Ressona el record de tantes veus en la memòria, d'escridassades, de rialles, en el camí de casa a escola, d'escola a casa, de la teva mà, mare, que apretava tant, en travessar el carrer. Hi ha un sedàs que vol garbellar la vida real de les mancances, també reals, i feridores, com cops de puny sobre la taula, al bellmig d'un somni. Tants desitjos de serenitat, de felicitat, que s'han anat fonent, amb els anys, amb la resignació, l'oblit i el silenci mortal.

...

El temps ha marcat els límits d'aquest silenci i ha acollit un odi no resolt, no resoluble. El temps m'ha fet créixer a mi i t'ha regalat, a canvi dels teus grans esforços, cínicament, aquesta vellesa que t'acosta a la mort. Com més temps ha passat, més mutisme hi ha hagut, més odi acumulat. Reprenc diàriament una vida que no és vida, un compte enrere sense aturada possible, com el riu cap a la mar.

...

Només em resta la certesa que la teva vida i la meva ara ja són com la mort. Vesteixo un dol que em lleva el somriure, perquè m'explica, aspre, que el destí ens ho ha dit tot. Que no hi ha solució possible. El dolor és tan punyent que ja no es pot aguantar.

...

Demà tornarà a sortir el sol i la vida ens omplirà de nou d'alenades de mort.

...

Els ocells seguiran cantant.

.....

...

Visitant número 100

2008-07-03T01:44:00.006+02:00

.
.
Comunico als lectors d'aquest blog que el visitant número 100 és del sexe masculí, viu a Sabadell (Catalunya, Espanya), i ha fet la seva visita, sempre silenciosa, a les 19:38 hores, d'avui dimecres dia 2 de juliol, del 2008.

Senyor Francesc Puigcarbó, et mereixes la meva sincera i cordial felicitació! Espero gaudir de les teves visites força sovint. Sempre ets benvingut a casa meva.

Una abraçada.

..

Mardítorroedore...

2008-06-29T01:41:00.007+02:00

Va, riem una mica tots plegats, que ja ens toca, no?

...

L´estiu, de sobte

2008-06-25T00:26:00.014+02:00

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva escalfor i força possibles. Feixuga humitat als carrers de Barcelona, cauen les hores, lentament, avançant de la mà d'una parsimònia que em permet somriure. Ha estat de sobte, no hi ha hagut progressió que ens hagi deixat anar canviant de roba de mica en mica. L'altre dia anàvem amb jaqueta, l'endemà ens ofegàvem pel carrer, treient la llengua, esbufegant.

A mi m'agrada, de totes maneres, que hagi arribat ja, sigui com sigui que ho hagi fet. El fred em mata, em cansa, m'esclavitza, em torça l'esquena en un rictus permanent de gelor-que-cala-els-ossos, m'acaba adolorint l'ànima, si és que encara me'n queda.

Parsimònia xafogosa de l'estiu, que no m'afecta en absolut, que em treu el gel dels ossos i que em fa canviar la cara. Escolto els esgarips de les orenetes, el cel de la ciutat n'és ple, i respiro omplint el pit de satisfacció, pensant en la felicitat que em dóna haver acabat l'hivern (tan llarg i trist com m'ha semblat...).

Celebro poder anar a la platja, i assaborir amb tot el cos un càlid bany de sol. Sento reviscolar la pell, els músculs, tots els òrgans, en una carícia suau, en un bes insistent, semblant a...Tot d'una m'arriba el record de la carícia de les teves mans, de l'abraçada dels teus braços, de la teva olor a res, de la teva veu dolça, parlant fluixet, a cau d'orella..., convidant-me al joc dels sentits. Tanco els ulls, però la claror del sol m'il.lumina les parpelles, veig en taronja les teves paraules en una dansa harmònica de síl.labes. Em dius que sents la meva olor i pronuncies que has tingut molta sort de conèixer-me. Tanques els ulls també i et lliures al plaer...
...

Em crema la pell, m'he quedat adormida damunt la sorra, com damunt del temps. M'aixeco i m'espolso la que tinc enganxada al cos, les sines, la panxa, les cuixes...No ha estat res (malgrat em diguis que l'endemà encara senties la meva olor). Replego les coses i començo a caminar pel trencant de les ones, descalça, cap al cotxe.

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva força i escalfor possibles...
:::
:::

La música dels teus dits

2008-06-18T11:06:00.011+02:00

Per la meva Berta, adolescent, princesa, ulls que somriuen a la vida que tot just ara vola...I per al Carles (Charlypollo5), l'altre adolescent que camina de la mà del seu somriure.

L'amor brolla del teu cor, però ara no es tradueix en paraules, ni en dibuixos...Penses sempre que no ets el millor, que ho fas malament, que al món, segur, hi ha moltes altres persones que ho fan més bé que tu. La teva modèstia t'està matant, de mica en mica, t'està acompanyant d'una tristesa excessiva i permanent. No et mereixes sentir-te així, hauries de saber-te consolar amb les paraules que relligues prou bé, amb els dibuixos que surten del teu llapis i amb la música que fas, que no ve de cap partitura, que mana directa de les teves emocions. Només per això hauries d'estar orgullós de tu mateix. A més a més, la Berta és al teu costat, i plora quan tu plores.

Potser si ho veus des de fora, t'arribin millor les bones sensacions que comuniques. Ara són les meves paraules les que et descriuen...

Mans primes, esveltes i blanques... la suavitat dels teus dits acaronen les tecles, i fan ballar les notes, dolçament, en la lentitud d'una descripció de pensaments, de sentiments vius, encesos, que conten com és de fresc i net aquest amor que sentiu. Tremola la veu del so, i segueix volotejant, com la petita papallona blava, fràgil, subtil, pel damunt del teclat, pel damunt d'una abraçada, de la vostra abraçada que ara sembla com per sempre. Segueixes parlant dels teus sentiments amb la música que tan bé explica com vius aquest teu primer amor. El vostre primer amor...

I ho fas millor que ningú, ho has sentit? Millor que ningú...

Quin present...!

2008-06-13T11:36:00.010+02:00

La família La Via ocupa un lloc destacat en el patriciat urbà de la Girona dels segles XIV i XV, i els seus membres figuren amb freqüència en els càrrecs de govern de la ciutat. Es pot situar el seu naixement entre el 1377 i el 1380. Se'n tenen últimes notícies cap al 1443.

L'obra de Francesc de la Via va ser, en la seva època, discretament popular. Es poden trobar poemes seus en alguns dels cançoners importants en poesia catalana d'aquell segle i el Llibre de Fra Bernat encara circulava a principis del segle XVI. Francesc de la Via és autor de dos llargs poemes narratius, "Procés de Corona d'aur contra En Bertran Tudela" i "El Llibre de Fra Bernat", d'una composició lírico-narrativa, "A Bella Venus", de dues cançons i d´una cobla.

En la seva època, la seva obra aporta una notable agudesa, fins el moment inexistent i contribueix al desenvolupament d´una sensibilitat que permet la implantació de noves tendències en la literatura catalana del segle XV. La seva obra aporta una renovació i una crítica de les fòrmules i els temes heretats de la tradició trobadoresca. Introdueix un humor amb el qual fa burla alegre de les febleses d´una societat i els seus membres.

(Informació i transcripció extretes del volum:
"Obres", Francesc de la Via.
Edició i Estudi d´Arseni Pacheco.
Quaderns Crema, sèrie gran, volum 20).

En Fra Bernat arriba, impacient i fervorós, a la cel.la de la monja, esperant que ella el correspongui atorgant-li un favor. Però la monja diu que no vol saber res d'ell, que ja se n'ha cansat, ja que és un maleducat. Que el que ha de fer, cada vegada que va a veure-la, és portar-li un present. I si ell ho fa així, igual que ho fa el Canonge (que sempre li'n porta un), llavors sí, ella el complaurà en els seus desitjos d'amor. El frare, contrariat, li diu que li ha portat un present, que miri bé quin és, que, sobre tot, s'hi fixi, a veure què li sembla...

Ladonchs anech dir fra Bernats
tost a la monge:
- Senyora, lo mal de canonge,
aquell volets?
Car per ell apar me havets
tot oblidat.-
Dix la monja a fra Bernat:
- Sabets per què?
Tostemps me porta algun bé,
argent o drap;
e vós no valets sols un nap,
tant sóts avar;
jamés m'avets volgut res dar
sí co.l canonja.
ara fiat-vos en monja
ni en son parlar,
car tot ho fan per baratar,
açò podem dir;
car vós me solíets acullir
en temps passat,
mils que home que anch fos nat
en aquest món,
faent-me semblant jausion,
de tot bon cor.
- Frare, yo.us portava amor
e.us acullia
per ço com per dit me tenia
que, sens tardar,
vós me deguéssets aportar
algun present.
E prech-vos no.us doneu marriment
si no.us acull,
car d'ara avant yo no.us vull
res demanar,
car no.us vull bé menys amar.
Via.n mal guany!
Car a tal frayrot no pertany
que.l deg'amar.
Jamés m'avets volgut res dar
que portàs per vós.-
Fra Bernat, irat e fellós,
anech-li dir:
-Senyora, si tal acullir
me volets far,
jo meteix me vull degollar
e dar la mort.-
La monja dix sens gran acort,
estant en sus:
-Sicut nos visitas, sic te colimus,
per veritat;
car si m'haguéssets res portat,
bé.us acullira,
e graciosament vos servira
de mon poder.-
Dix fra Bernat: -E quin barber
per affaytar
vós volríets, segons que.m par,
que.us donàs paga?-
Ladonchs mès mans a la braga,
mostra-li son rava.
La monja.s mostrà fort brava
a fra Bernat,
quant viu son matràs ben format
e stech drets,
car n'ach un gran palm e tres dets,
ab gran squena,
sí que.l clarejava la vena
d'un tret de dart,
que no.y havia null embarch,
drap ni cortines.
-Han tal bech vostres gallines?-
dix fra Bernat;
lo qual li offer de bon grat
lo dit present,
que stech arborat fermament,
pus dur que ferra;
les palles levà de terra
per gran calor.
La monge.s mudà de color
quant viu la birla,
sí que parech fos asmirla
detràs copada;
fonch-se ab vel emborraçada
denant la vista,
e no.us pensets que fos trista,
ans la viu riure.
-Senyora-dix-, volets scriure
ab cesta ploma?

Apilant llenya

2008-06-09T17:02:00.009+02:00

L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

Joan Margarit, de "Casa de misericòrdia".

Sovint ell em dóna les paraules que el meu pare necessita per explicar allò que pensa i no diu. Allò que mai no ha dit. Allò que ha quedat per sempre fossilitzat en la memòria i el record dels sentiments. El dolor que torna sempre amb tanta força...colpidor, de la mà del silenci.

Parlant de "bitxos"...

2008-06-07T18:48:00.007+02:00

*
*
La meva Mireia, petita, morena i dolça... És que, el que no li passi a ella...

Campaments de setmana santa.

S'estan uns dies fora, a la muntanya, amb el cau. Dormen a l'exterior, amb tendes. Ella és tota una Escolta Catalana ("Tant com puc").

Quan tornen, l'anem a recollir, a ella i a la seva motxilla, que és més gran que ella. La senyoreta, no cal explicar com ve, de neta, polida i ben pentinada, és clar... La roba que porta, a més a més, està impecable, i els pantalons tampoc tenen forats, ni taques de fang, ni d'herba fregada a les genolleres...Vaja, que tot un gust fer-li una abraçadota, després de tants dies...!

Arribem a casa. Deixa la supermotxilla a la galeria. Es treu les botes de muntanya (que no estan totes plenes de fang, no), i les deixa al damunt de la repisa del safareig.
Preparem un bany d'aigua calenteta amb sabó BADEDAS (tot un plaer i un descans, un regal pels sentits). S'hi submergeix ràpidament, està morta de cansament...

El que surt de la motxilla (i com en surt, i la sorra i fang com a valors afegits), donaria per escriure ja un altre post. Però ara no toca insistir en això precisament...Mentre ella està en remull, em recordo de les botes, i vaig cap al safareig.

Curiosament, quan el miro, aprecio, amb perplexitat, que el safareig ha canviat de color...Ara ja no és blanc, ara és negre, però negre-en-moviment ("camí de sol-per les rutes amigues-unes formigues"/Joan Salvat-Papaseit)...M'aixeco les ulleres de veure de lluny, per descobrir el motiu d'aquesta negror en moviment, i veig centenars i centenars de formigues petites caminant, com perdudes, pel damunt de la repisa del safareig, al voltant de les botes! Estic sorpresa, i no entenc res de res...
Segueixo observant, i me n'adono que les formigues surten de l'interior de la bota dreta de la Mireia. M'estic esverant literalment... Agafo la bota, i les formigues s'espanten i comencen a córrer en totes direccions. Jo estic a punt d'agafar un atac d'incredulitat, i també de nervis, és clar. Elles no paren de sortir de la bota, i sembla que n'hi hagi d'haver mil milions...Trec, com puc, la plantilla (em queda la mà tota negra, evidentment, i comencen a pujar-me pel braç...). Com que no estic encara prou sorpresa, veig que sota la plantilla encara hi ha una negror de formigues que tenen cura d'un tou blanc de larves, i comencen a agafar-les amb les mandíbules i a dur-les cap a un altre lloc per salvar-les...

En aquest moment, està clar, necessito, molt a desgrat meu, l'ajut d'un insecticida.

La Mireia, pacíficament remullada i perfumada, segueix a la banyera. Li explico que aquests dies ha tingut un formiguer incorporat a la bota dreta. Li pregunto si no se n'havia adonat. Em respon que no. M'aclareix, però, que quan anaven a dormir, deixaven les botes fora de la tenda, protegides pel sobre-sostre.

Gràcies per tant

2008-06-04T21:40:00.011+02:00

...

Cada dia, quan em desperto, penso que m'alegro, perquè estic viva i perquè sempre he tingut tanta sort...

Agraida estic, per tot el que tinc i pel que no tinc; per tot el que he conegut, i, tanmateix, pel que m'he estalviat de tastar.

Per tothom que m'ha acompanyat i m'ha estimat, o, almenys, ho ha intentat. Per qui m'ho ha donat tot, desinteressadament, i m'ha permès créixer, m'ha fet anar endavant.

Per tu que m'aguantes i em suportes amb aquesta paciència infinita (encara no he entès mai per què ho fas...); per tu, que m'has obsequiat amb aquestes dues personetes, que cada dia aprenen més del teu somriure inesgotable.

Per totes les coses que sóc, tinc i represento (ara em seria poc modest esmentar-les).

Gràcies per tantes oportunitats que em són donades de gaudir i aprendre, a nivell personal i íntim. Gràcies, però també, per les que tinc opció a presentar renúncia.

Gràcies per la llibertat de la qual gaudeixo (ben o mal aprofitada, és clar).

Ara mateix agraeixo la llum, la carícia del sol, la pluja, l'alegria dels colors, el cant de la merla al capvespre, els bolets que ara arriben, després de tanta aigua, el vent, que tant em molesta, i tantes i tantes altres coses que em descuido perquè no hi caben aquí, però que són ben juntes dins el meu cor...

Perquè cada dia que desperto és un bondia ben trobat i una besada més que em regala la vida.

Al meu costadet...

2008-06-01T16:59:00.010+02:00

..
Estàvem asseguts a la barra del bar de sempre. Jo portava la camiseta famosa, del post famós, en la que sembla que vagi a perdre alguna cosa...Ell estava molt a prop de mi i jo li passava el braç dret pel damunt de l'espatlla... Ens besàvem, públicament i sense vergonya, i ens dèiem coses dolces a cau d'orella. Tot d'una, molt romàntic ell, em diu:

Sento l'escalfor de la teva sina nua a l'aixella...

M'estàs fent pujar de l'entresol a l'àtic...

(Continuarà... ;-)))

Papallona

2008-05-25T22:48:00.025+02:00

Breus tocs de verd suavíssim,
sobre un llit de blau tot just insinuat,
empolsinat per reflexos argentats.

Sota la fulla, verda i gruixuda,
ben quieta, que la llum arriba.

Escrit inspirat en una fotografia de http://frikosal.blogspot.com/ del dia 23/5/08, Noche y día.

Moltes gràcies, per cert.

...

Flors, pedres i altres irreverències

2008-05-23T00:29:00.044+02:00

Cinc regals et faig avui:
dues roses blanques,
suaus i delicades,
oloroses i turgents...

**
**
**

El meu test de violetes,
verdes fulles, fortes, peludes,
flors menudes però exigents,
d'aigua i llum suficients...

**
**
Dues roses del desert,
fetes dins la cremor de les dunes,
asprament capricioses,
duradores en el temps...
**
**
**
Un parell de sines madures,
sempre impacients de besades,
pessigades i xuclades,
per tal que les assaboreixis follament...
**
**
**
I, finalment, per començar,
un petó humit, calentó, allà on més t'agradi.
...

Ballo amb el cos i amb el cor

2008-05-20T02:57:00.008+02:00

Sento la música que comença a marcar el ritme..., les mans s'avancen per demanar altres mans que marquin el recorregut a seguir. Mans sàvies, em conviden al seu compàs i em condueixen amb suavitat, dolçor, però claredat, i el meu cos no pot negar el moviment de les caderes: el pes va canviant de lloc, de banda, la cadera mana i els peus, que són com babaus, obeeixen el ritme que circula per tot el cos, no erren mai, perquè claven tot el pes quan toquen el terre... Segueix la música; el discurs insistent de la clau m'empresona, m'allibera alhora, no em deixa parar, ni adormir el moviment, cal marcar cada pas al moment just, cal esperar també en el segon estricte, precís...

La salsa comença a afegir més instruments al damunt de les grans percussions: saxos, trompetes, trombó,...l'energia augmenta paulatinament, la intensitat esdevé creixent; la veu solista es barreja amb les veus que acompanyen; la història segueix explicant, al seu curs, els esdeveniments...

El cos ha anat augmentant, de manera progressiva i frenètica, la seva expressió, el seu moviment i els girs es disparen, s'encadenen, s'entrecreuen les cames i els braços; el moviment circular esdevé constant, un ocupa el lloc que ha deixat l'altre, vels, girs, ordres i contraordres, moviment frenètic que travessa tot el cos, els músculs i l'essència del que balla sentint la música entrant pel cor i sortint per l'ànima.

Espectacular. Diví. Especialment sublim, ho juro.

Vuit cartes.

2008-05-19T01:10:00.027+02:00

...

D'això fa molts anys; jo només en tenia 14 quan vam començar la nostra relació. El problema era que ell en tenia 21. Jo rebia aquesta carta, de la qual només selecciono dos fragments, als 16 anys. La nostra relació va esdevenir, al llarg dels mesos, només epistolar.

Molt dolor silenciat, acumulat per sempre...

Abans d'ahir potser
potser ja fa una setmana
et vaig veure, per les Rambles.
No anaves sola -m'agradaria pensar que sí-.
Anaves agafada d´un xicot -o ell de tu-.

No sé pas.

Sé que vaig pensar:

és com una nina, així de petita.

Que ràpid m'ha oblidat. ( Ni em vares veure...).

T'he vist a les Rambles, agafada a un xicot,

fins i tot amb un "altre" estàs bonica.

Andreu.

Octubre del 1980.

Tu ets jove i oblides.

Jo sóc molt vell i no penso oblidar mai, no podria.

L´Andreu.

Octubre del 1980.

...

Ploro

2008-05-15T01:05:00.010+02:00

...

El meu cap m'ha jugat una altra mala passada. He intentat ser educada i prudent, com sempre, evitant dir les coses que sé que fereixen, i tot d'una, per telèfon, se m'ha començat a parlar malament, sense respecte i amb un to de veu pujat. A més a més s'ha opinat de nou sobre personetes que són competència meva, i que, en el seu moment no s'han fet determinades accions perquè un especialista ha demanat que, sobretot, no es fessin. Serà que alguns llicenciats universitaris saben molt més que perruquers i dermatòlegs? Doncs sembla ser que sí. Però llavors s'ha girat la truita, i jo, en el moment de donar les meves explicacions de perquè no s'ha fet això o allò altre, i sense donar crèdit a allò que se m'acabava de dir, automàticament se m'ha considerat a mi una maleducada, una barroera i una histèrica. La discussió telefònica ha acabat de mala manera i llavors ha seguit a nivell familiar. La pitjor de totes, perquè després de dir unes quantes barbaritats davant de la meva filla, un altre personatge que corre normalment per casa m'ha dit que el meu principal defecte era que no reconeixia mai els meus errors. I encara que jo explicava allò que m'acabaven de dir i de quina manera m'ho havien dit, la meva filla em deia que quan aquesta persona del telèfon li deia que s'havia de tallar el cabell i posar-se mascarilla a les puntes (cosa que -oh, miracle!- era el motiu pel qual a ella no se li obrien les puntes, i no perquè se'l tallava cada mes uns dits) llavors ella es victimitzava, silenciava els consells del dermatòleg i em culpabilitzava a mi perquè no li posava mascarilla. I l'energumen seguia repetint que el meu problema era que no reconeixia els meus errors. La meva filla ha marxat del menjador plorant rere un cop de porta; jo, malgrat l'Esertia i el Diazepán, he començat a omplir una piscina de llàgrimes, i no podia parar. El meu sopar s'ha quedat a la taula, no podia menjar res.

I pensar que tot ha començat perquè jo li he fet una broma a la meva amiga, dient-li que em presentaré al proper càsting de "xica Pantèn", perquè si d'una cosa estic veritablement orgullosa és del meu cabell. Però no, segons ella ara resulta que ella el té MOLT més bonic que jo, i acaba de decidir també que allò que he de fer és tallar-me'l, com a mínim, 10 cm.

La conclusió és la següent: per començar, jo sóc una absoluta merda i, per acabar, tothom pot dir sempre el que vol, sense reconèixer els seus errors. Jo sóc l'única persona al món que m'he de comportar, mentre que tothom treu el que vol per la boca. Torno a reivindicar el meu dolor, que es queda allà guardat perquè, l'endemà, tothom actua com si res hagués passat. Ja no puc més.

...

Vora mar

2008-05-11T22:37:00.012+02:00

...
...

Camino per la sorra mullada, les ones arriben amb calma, s'aturen un instant i retrocedeixen de nou. M'acaronen els peus, els turmells. Deixen rere seu una fina capa de lluissor, com milers d'estrelles minúscules que perden lentament la seva llum. El soroll de l'aigua va i ve, no s'atura mai, i abraça la veu de les gavines i les orenetes... El sol es pon, sense pausa, i la llum va canviant. El roig atrapa lentament el taronja, el groc i el blau, i s'endú, rere l'horitzó, el dibuix d'un somriure capgirat, cada vegada més prim, cada segon canviant...
Segueixo caminant, lentament. El mar engoleix finalment la darrera ganyota del sol. Els núvols aprimen el seu pas i van canviant de color, imperceptiblement. Les onades remuguen l'anar i tornar del seu batec. I el batec del meu cor acompanya aquest ritme seriosament. No hi ha lloc per les paraules, només hi caben els sentiments, hi brollen les emocions, silents, però sentides com des de dins dels records...
Aquest és el moment en el qual m'arrencaria la vida per tal d'escriure una frase que fos la justa i encertada.

...

Vuit cartes

2008-05-07T04:06:00.010+02:00

...

Andreu, al cap de tants anys, he aconseguit retrobar totes les teves cartes, rellegir-les i ordenar-les. Encara em batega el cor quan penso que tot plegat es va fondre en el pas del temps, de les circumstàncies i de l'oblit.

Para que tú me oigas
mis palabras
se adelgazan a veces
como las huellas de las gaviotas en las playas.

Pablo Neruda.

Nadie me salvará de este naufragio
si no es tu amor, la tabla que procuro,
si no es tu voz, el norte que pretendo.

Eludiendo por eso el mal presagio
de que ni en ti siquiera habré seguro
voy entre pena y pena sonriendo.

Miguel Hernández.

Lo que mucha gente llama amar consiste en elegir a una mujer y casarse con ella. La eligen, te lo juro, los he visto. Como si se pudiera elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estanqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque -la- aman, yo creo que es al vesre. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.

Julio Cortázar.

"Tants de dubtes
i, malgrat tot,
la certesa d'estimar-te,
potser per sempre.

Millor fóra
ofegar-te dins l'absència;
però hauries de saber
que no he pogut llevar amarres,
que resto ancorat en el port
de la basarda
que quan m'arriba el teu nom
enfolleixo de nostàlgia".

Sílvia...?

Orgasme

2008-04-27T22:43:00.011+02:00

Gaudi de l'escalfor que regales... Nedo en l'aroma de la teva pell, en la humitat de la teva suor, cos contra cos, membres que s'enllacen, que es barallen, tot cercant un camí cap al foc, cap a les flames del deliri. Tota jo em consumeixo, envoltada per la teva abraçada, brases enceses sota una tempesta de llum i guspires...Enlluernada de tant com et miro, mirada encegada. Em llenço sobre el llac del teu cos i segueixo pels camins indicats, besant, mossegant i llepant, cavalcant fins on calgui...Somric finalment, la força amaina, el crit ensordeix, la caiguda ens escampa líquidament. Regalims de complaença ens uneixen en un bes final.

Descanso ara sobre el teu cos, com damunt d'un tou de cotó. Em gronxo en la teva respiració compassada i el teu bes m'acarona. Serenament m' acompanyes i en silenci escoltes els meus somnis. Dolçament.

...

Pare

2008-04-26T18:05:00.014+02:00

Ja no hi penso en tant de dolor com sentia, ja no m'esgarrapa l'ànima, ni em destrossa les entranyes. Ara visc dins la cuirassa de la fredor, que m'allunya del plor, del desesper...Tants petons com no em donares, i tantes abraçades que escatimares...Obviaves l'amor del qual jo depenia, i ara, òrfena de la vida i l'oblit, m'he convertit en el monstre que et contesta, en el monstre que et retorna la imatge que tu no volies de tu mateix.
Aquí la tens, ara ja ho veus. El perdó n'és sobrer. Han passat els anys a través d'aquest silenci allargat en els dies. Massa tard ara ja...

...

Ahir

2008-04-20T18:05:00.012+02:00

...

Quin dolor profund provoca aquesta solitud i aquest silenci teu. Aquesta absència que em cau avui al damunt com una llosa freda... tant de fred com tinc...

Acluco els ulls i ho envaeixes tot.

Tremolo tota jo, la meva pell recorda el frec amb la teva escalfor suavíssima i generosa que abraçava ahir el meu cos menut,...els teus llavis delectant-se amb el tast de la meva pell, de les sines, dels mugrons, el melic tremolós, el sexe humit que cremava de desig, els sucs de la fruita prohibida que assabories delerós...

(Jo tampoc t'oblido).

...

Per sempre

2008-04-20T04:47:00.008+02:00

...

Et miro a la nit.

Respires al meu costat, llunyà, absent i llunyà alhora. Regales escalfor, generositat, sense demanar res a canvi. Tal i com ets, tal i com sobrevius, al meu costat sempre. M'atanses la mà, en un gest inconscient, per oferir-me aquest ajut incondicional, sempre i quan el necessito.

Et miro a les palpentes.

Ja no hi ha dubtes, ni angoixes, ni res que ens distregui d'aquest silenci que és la teva absència, la meva llunyania, el nostre recer imaginari...Res ja no ens pot separar mai, ni l'oblit, ni la mort, ni el desesper.

Dorms, com viatjant en el temps, en la distància infinita, però sento el teu cor dins el meu per sempre.

Et miro en la fosca.

Gràcies per tant.

T'admiro sempre.

...