Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dijous, 29 de desembre del 2011

Dos nadals ja...

.
.
.

Tenies hortènsies, rosades i blaves. Les regaves, les podaves, les acaronaves. Gairebé hi parlaves. En prenies cura, sota els teus pins, sota les alzines, emmig de tants arbossos i matolls de carolines. Entre tantes esparregueres... En aquell troç de bosc que senties tan viu i teu. Al capdamunt d'aquelles pedres enormes, folrades de molsa, entre les escletxes, en minses betes de terra empobrida, s'alçaven, elegants i brillants, les boles de les seves flors compostes. Entre blaus i rosats, el teu esguard reposava tranquil, satisfet. Les estimaves tant...
.
Cada any florien, ufanes i alegres. Pel gener, ja seques, les podaves. La brotada retornava puntual per primavera i el verd viu et tornava a saludar. Cíclicament, la natura refeia els seus moments. El groc de la flor dels pins, les fulles seques i les cireres d'arboç amb els bolets.
Aquell any de març, de nevades generoses, va omplir les branques amb un pes excessiu. Es trencaven i queien, els troncs es partien. Els boscos van cruixir en un crit d'immens dolor. Tu ja no hi eres per veure-ho. La teva malaltia avançava lenta però incurable. L'estat del teu bosc reflectia la teva agonia. Tot esdevenia esquinçat, aixafat, destruit. Abandonat. Desolat.
Les hortènsies volien anunciar la teva mort. Aquella primavera ja no van brotar. Es van quedar les seves branques mirant enlaire, com paraigües esparracats després de la tempesta.
.
Tu seguies lluitant ingènuament en la idea que la teva malaltia es podia curar. Però tots sabíem que t'estaves morint. Com semblava morir el teu troç de bosc. El teu espai de vida, la teva llar.
Vas deixar de respirar el 28. Et vam dir adéu aquell 29 d'octubre, després de la teva llarga i dolorosa agonia. Havies decidit ser cremat i així va ser. Entre les quatre, vam decidir que el lloc definitiu per al teu repòs havia de ser entre les teves pedres estimades, sota les estimades hortènsies.
.
Han anat passant els mesos de dolor profund i sentit. Els dies de tristesa infinita... De mica en mica, hem anat recollint les branques trencades, els troncs partits. Hem seguit refent les teulades esbotzades, les tanques ensorrades. Hem anat arrencant les males herbes i enretirant la brossa. Hem picat la teva terra. Ara no hi ha carolines, ni esparregueres, ni cúmuls interminables de pinassa. Ara en prenem cura nosaltres. I ens sentim contents de poder fer-ho.
.
Reguem i netegem. Podem i acaronem amb la vista els colors que en resulten. Però les teves hortènsies ja no hi són. El seu esquelet sec, clamant al cel, em partia el cor i m'explicava, sempre que el veia en nits fredes de pluja, que tu et mullaves, que senties el fred i la intempèrie com si fossis viu. La nena petita que viu en el meu subconscient, em parlava i em deia: "El papa té fred, el papa es mulla..." I plorava desconsolada, sense poder-me refer.

La mare va comprar dos calanchoes a principis d'aquest novembre passat. Els vam plantar al teu costat. Després jo vaig trobar un ciclamen violeta. Vaig pensar que a tu també t'agradaria i ara et fa companyia.
Les dues són plantes sofertes que aguanten bé la sequera. Només les puc regar els caps de setmana i les flors et regalen els colors que tu voldries admirar. Segueixen vives en silenci, delicadament pacients.
Després d'un any, en aquest segon nadal sense tu, sento com la terra respira viva sota els meus peus. I celebro, tan agraïda, poder fer-me càrrec de la casa, de la parcel.la plena de bosc i dels petits detalls de la teva memòria.
.
El sol m'abraça i m'escalfa en aquests matins de dissabte i diumenge en els que esmorzo a la terrassa del menjador. I penso que he tingut molta sort d'haver estat al teu costat tots els anys de la meva vida, malgrat les discussions i les grans desavinences, la manca de comunicació i les enrabiades constants. El sol m'abraça i m'escalfa mentre esmorzo. No tinc fred en dies molt freds. Sento com si fos el teu caliu, la teva presència o la teva abraçada qui m'acompanyen.
.
Vindré tots els divendres a passar el cap de setmana amb tu. I voldré sentir que ets tu qui m'acompanya i m'empara des del silenci.

Gràcies per continuar essent-hi.


.....

19 comentaris:

gatot ha dit...

no sé si cap dels de casa m'estimarà com tu l'estimes; és molt bonic això que has escrit Violeta i ple de sinceritat. Un petonàs.

(i quina casa més bonica... s'hi deu estar a gust)

Violeta ha dit...

Ja saps que, com a mínim n'hi ha un parell que t'estimaran sempre. En pots estar ben segur, Gatot. Fas molt bé de pare i això ho saben prou bé.
S'hi està molt bé. Podeu venir quan volgueu.

Una forta abraçada.

TORO SALVAJE ha dit...

Hola Violeta.
Les teves paraules m'han emocionat.

Segur que t'acompanya.

Petons.

Violeta ha dit...

Gràcies, Xavi.

Molts petons de benvinguda d'any.

El veí de dalt ha dit...

Vaja...un any sense postejar. Ja veig que ha estat dur. Que tinguis dolços divendres en aquesta llar, plena de tants records, sentoments i emocions. Bon Any!

Violeta ha dit...

Gràcies, Veí.
Ha costat, però tot just ara ho començo a assaborir i a gaudir.

Petons i bon any per tu també.

iruna ha dit...

un escrit preciós, violeta. i un plaer llegir com cuideu la casa i el bosc-jardí, la terra, lo record de ton pare.

per a mi també té un significat especial aquell hivern de nevades abundoses.

una abraçada, violeta. m'alegro de llegir-te a gust. ets acollidora.

Violeta ha dit...

Moltes gràcies, Iruna.

Per a mi és un plaer acollir-te i que em llegeixis.

Una altra abraçada per tu.

araceli ha dit...

Precioso, tierno, es como si de repente nos adentraras en ese jardin que resulta maravilloso, que incluso puedes ver y oler esas flores que tan bien describes.
Es un gran homenaje, y esa casa, de la que tanto me hablabais por fin, adquiere forma, colores,detalles, me encanta, huele a hogar, a amor...
No olvides nunca eso, porque las flores y los arboles, como nosotros, tienes raices.
Un besazo inmenso
ARA

Violeta ha dit...

Un beso enorme para ti también, Araceli. Con la lectura de tu comentario me he emocionado y me has hecho saltar las lágrimas. Y he recordado todo el proceso, en el que te hablaba de como habían ido las cosas en estos dos últimos años.
El viaje ha valido la pena y el resultado ha sido bueno. Al menos me siento tranquila porque hay un equilibrio final. Evidentemente, gracias a ti. Y a tu excelente trabajo que no se puede pagar ni con todo el oro del mundo.
Gracias.

zel ha dit...

Caram, com he plorat, però quin goig de poder sentir això, que jo ja no dic, (de la mort del pare en fa tres, ja)però que entenc tan bé, però tant...

He repassat tot de dalt a baix, un regal de sentiments, Violeta, guarda'ls bé al cor!
El meus millors desigs per tu!

Violeta ha dit...

Gràcies, Zel. No sabia això del teu pare...Què t'he de dir que tu no sàpigues ja?
Tinc tots aquests sentiments ben guardats al cor. Ara em fan saber-me més enllà de mi mateixa i m'ajuden a seguir endavant, acompanyant tant com puc la mare.

Els meus millors desitjos per tu també, preciosa.

Isa Segura B. ha dit...

Dos nadals han passat també a la meva casa amb una absència molt present, la del meu pare. Una abraçada.

Violeta ha dit...

Caram, Isa. Em sap greu. Segons com, són estranyes aquestes coincidències... També és del meu pare de qui parlo. Espero que estiguis, dintre de tot, més tranquil.la després d'aquesta pèrdua.

Una abraçada per tu també.

Violeta ha dit...

Gracias, Antonio. El placer es mío.

Besos.

miquel ha dit...

Entenc i comparteixo el que dius, la mare va morir el mes de juny, el pare fa molts anys, la seva absència és una mica la meua mort.
Una abraçada.

Violeta ha dit...

Tens raó, Pere. A mi encara em queda el gran consol de la mare. Hi ha morts que venen de sobte, d'altres que van arribant a poc a poc. La de la mare no trigarà a arribar.

Una abraçada per tu també.

PSYCOMORO ha dit...

Ja ho llegit moltes vegades i continuo sumergint-me en cada racó que ens apropes, com si estiguès caminant per aquesta casa, al teu costat. Dir que és emocionant explicaria la meitat de coses que passen. Gràcies per compartir-ho, és molt valent. Un petó.

Violeta ha dit...

Gràcies a tu, Psycomoro, per acompanyar-me en aquest passeig, pels racons de la casa.

Molts petons.