Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dilluns, 1 de novembre de 2010

Palamós

.
Fotografia de Joan Biarnés.


Vas acollir precioses passes d'infantesa en estius que resten entranyables al meu record. Amb el pas del temps la nena que era va anar creixent i es va convertir en una adolescent. També et trepitjaven els meus peus insolents entre agosarades experiències que em feien anar coneixent el món, la vida. Els records s'anaven gravant ja per sempre més en la meva memòria. Creixia i madurava i la vida m'anava engolint amb el pas dels anys.
.
La maduresa em dugué els dos millors regals: les meves filles. Elles van néixer també sobre el teu llit generós i pacient. En dos estius estrellats de bonança.
.

Entorn d'infantesa, de creixença, de joventud. Carrers que menen al mar. Abraçades delicioses de l'aigua salada, onades que anaven, venien, sota una llum daurada. Cel esgarrapat pel crit de les gavines...Tardors fresques, gelats hiverns de tramuntana...Palamós, bategant a l'extrem d'una distància a voltes insalvable.
.
Els darrers dies han passat feixucs, incerts, demolidors. Tocaves fons, pare. Eren els darrers despertars, les darreres hores. Però ningú imaginava que fos tan ràpid.
.
La primera nit que vaig passar amb tu a l'hospital, a la planta de malalts terminals, vas dormir sense despertar-te sota l'efecte dels sedants. A les sis va entrar la infermera i et va posar una lavativa. Feia tres dies que no anaves de ventre. Va dir que havies d'esperar una estona i que tornaria després. Però no ho va fer. No volies que jo t'ajudés a anar al lavabo. T'estimaves més que jo no passés per aquell tràngol i vas aguantar més de mitja hora. Estaves molt nerviós, neguitós i et movies amb nerviosisme estirat al llit. A la fi vas accedir a que jo t'ajudés a llevar-te i et portés fins al vàter. No podies aguantar més. Et vaig voler donar la intimitat que en aquell moment desitjaves i vaig tancar la porta. Sabia que en aquell moment et senties morir, però també entenia que et sabia molt de greu que jo hagués presenciat l'escena
i que ningú m'hagués ajudat. Quan ja havia passat tot, aparegué la infermera preguntant si necessitava alguna cosa...
.
La nit següent es va quedar amb tu la meva germana mitjana. L'altra es va quedar la meva germana gran. El diumenge vàrem venir amb les nenes i vas fer una revifada. Et va canviar el color de la cara. No tenies el coll tan inflat. Se't veia animat i vas demanar de posar-te el barnús blanc perquè volies fer un passeig pel passadís de la planta. Estaves animat i somreies. Vam baixar a berenar i, quan tornàvem, en obrir-se les portes de l'ascensor de la tercera planta, la mare i tu estàveu asseguts en un sofà petit que hi ha just davant. Agafats pel braç. Com en els millors temps. Vam estar parlant amb vosaltres una bona estona i us vau aixecar per tornar a l'habitació. Nosaltres caminàvem darrera vostre i vosaltres seguíeu agafats pel braç. La mare, a la teva esquerra, es veia delicada, menuda, poca cosa. Feble a la fi. Tu comunicaves fermesa i donaves a entendre que havies millorat.
.
La segona nit amb tu prometia certa calma. Però no va ser així. Després de posar-te els tranquil.litzants vas agafar un son profund. Però quan havia apagat el llum i intentava dormir et vas destapar i volies passar els peus per sobre la barana. Et vaig preguntar què et passava i em vas dir que volies fer pipi. Et vaig ajudar a sortir del llit i et vaig portar fins davant del vàter. Allà vas estar més de 15 minuts dret, però el pipi no sortia. Vas tornar al llit. Al cap d'una hora, més o menys, vas demanar-me d'aixecar-te de nou. Vam repetir el mateix protocol. Però llavors no van ser 15 minuts. Llavors va ser gairebé mitja hora. I no hi havia manera. La tercera vegada sospiraves i anaves dient que ai senyor i que quina pena haver-me de veure així. Cada vegada estaves més nerviós alhora que més desanimat i no ho aconseguies. Vaig obrir l'aixeta una mica per si l'estímul del soroll t'ajudava. Però tampoc va servir de res. Després del quart intent vaig començar a témer que caiguessis ja que amb la medicació estaves molt sedat. Quan et vaig tornar al llit vaig demanar a les infermeres si et podien sondar. Vas omplir la bossa fins a 500 cc. Al cap de mitja hora vas arribar fins als 850. Però a partir de llavors ja et marxava el cap també. Em seguies demanant d'anar a fer pipi...
.
La nit del dimarts ja no demanaves d'aixecar-te per fer pipi. A la meva germana gran li demanaves de sortir al passadís i deies que no sabies què volies fer ni on volies anar. Només deies que t'ofegaves i obries la boca aixecant el cap en un intent desesperat de rebre molt més aire del que t'arribava als pulmons. Senties que no podies respirar i sorties de l'habitació perquè fugies de la mort. El teu patiment va precipitar la darrera decisió. Ja no es podia esperar més. Calia sedar-te i deixar-te inconscient les 24 hores del dia. Era la darrera maniobra per evitar-te més sofriment. En plena crisi d'ofec, les infermeres tampoc es van presentar físicament per ajudar. La meva germana va anar a buscar directament la metge responsable.
.
El dimecres a tres quarts de nou del matí la meva germana gran em va trucar i plorant em va dir que ja estaves sedat del tot. Va afegir sanglotant que ara ella ja estava tranquil.la perque ja havies deixat de patir. A mi se'm va esmicolar l'ànima, el cor. Ja no podria parlar mai més amb tu...
.
La nit del dimecres la va passar amb tu la meva germana mitjana. A les onze del matí del dijous va sonar el mòbil. Em deia que acabaves de morir...
.
Palamós, has estat de nou l'escenari recurrent de fets importants a la nostra vida. En els teus carrers he crescut, he somiat, he gaudit, he estimat, sovint he plorat. Tu has vist néixer les meves filles, tu has acompanyat la llarga agonia i la mort del pare...Ets com un vel transparent que ens acarona, que ens cobreix, que ens dóna vida. Que ens la treu.
.
No puc deixar d'estimar.
No puc parar de plorar.
.
.