Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dissabte, 16 d’octubre de 2010

Primera carta


Va obrir les seves portes l'any 1964. El mateix que vaig néixer jo. Va ser el darrer que quedava al país poc abans del seu tancament, fa menys d'una dècada, degut a un gran deute que tenia amb la Generalitat i a la creixent pressió ecologista que carregava contra el maltractament que rebien els gossos llebrers. Situat al barri del Congrés de Barcelona, entre els carrers Ignasi de Ros i la Riera d'Horta, el recinte tancat restava fora de la vista dels vianants i es mostrava com a la fotografia de Shaun Pilgrem.

Per anar a la nova feina, passo caminant cada dia dues vegades pel costat del Canòdrom. Actualment l'espai ha estat obert al barri i el seu recinte interior ha estat reconvertit en parc. Bancs per seure, aparells per a fer gimnàstica, espai per a passejar amb tranquil.litat...L'antic edifici ha estat conservat però no es permet l'accés des de l'exterior. La pista per on es feien les curses ha seguit al seu lloc i els murs del recinte han estat enderrocats. Tot convida als vianants a entrar per gaudir d'uns moments de pau.

Quan passo pel costat, m'arriba sempre el record. A tu t'agradava portar-m'hi. Jo deuria tenir 7 anys potser. Però ho recordo bé. La concurrència era majoritàriament masculina. Hi havia alguns homes amb barret que feien cua per a fer les seves apostes al millor llebrer o a aquell que tenia possibilitats de guanyar. Tu no apostaves mai. Només llegies atent als panells lluminosos el llistat dels gossos participants i el nombre d'apostes que s'anava fent en cadascun d'ells. Recordo bé que hi havia molta gent fumant a l'interior del recinte. L'olor de fum s'acumulava com si res. En aquells temps era un fet no perseguit ni criminalitzat. Esperàvem donant voltes i tafanejaves sense parlar. M'agafaves la mà.

Arribaven els gossos que feien la cursa agafats amb la corretja del seu amo que els conduïa a la "gàbia" de sortida. Se sentien els lladrucs esverats dels animals quan eren tancats en aquell reducte. Llavors pujàvem a les grades i vèiem l'ampli espai de la pista ovalada. La cridòria dels gossos es feia cada vegada més desesperada. La llebre mecànica apareixia embalada en un carril que transitava per l'esquerra de les gàbies. Un mecanisme alçava les portes i els llebrers sortien esperitats al darrera d'aquella maleida andròmina que sempre corria més que ells i que feia un brunzit metàl.lic que m'eriçava la pell. Els homes seguien fumant i cridaven animant el "seu" gos. Quan acabava la cursa les grades es buidaven i tothom sortia llençant la seva butlleta al terra o anant al mostrador a cobrar uns diners que no feien milionari ningú.

Si jo tenia 7 anys, tu en tenies 44. Eres justament dos anys més jove que jo ara. I jo et mirava i em semblaves tan gran...I en canvi estaves a la plenitud de la teva vida. Tots aquests anys han passat com han volgut, però tan depressa... Fins ara no n'he sigut una mica conscient. El teu silenci del canòdrom s'ha anat repetint al llarg dels anys i ara mateix es fa fonedís. Cou com una cremada.

.

.

Ara te'n vas i l'agonia és lentíssima, dolorosa. La malaltia et desfà les venes, t'infla la cara, les extremitats, et fon la mirada en un pou de glaç, et rebenta per dins. I no es pot fer res. Marxaràs sense haver-me dit que m'estimes i jo seguiré pensant que no ho he fet mai. Tant dolor no pot seguir aquí tancat i no sé com sortirà.

La teràpia és concreta: escriure't, durant 7 dies, una carta cada dia. Adreçar-la a tu, escrivint tot allò que m'agradaria dir-te en persona, que no he estat capaç de fer-ho mai. Aquesta pot ser la primera.