Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




diumenge, 5 de desembre de 2010

Essència

.

Travessem pel carrer fosc. La nit és freda i venteja. M'abraces pel darrera envoltant-me el cos amb els teus braços acollidors i forts. Encaixes el teu coll en el meu i caminem plegats. Em dius a l'orella paraules fluixetes, carinyoses, que m'estremeixen. Tanco els ulls. Em deixo portar. Les teves mans, grans, m'abasten tota la cintura. Això t'encanta. Això m'encanta... "Petitona, preciosa, xicarrona meva..." Repeteixes l'acció, estrenyent-me una i altra vegada. Somrius. "Rinxolets..." El teu silenci m'acarona, delicat, amb paraules no dites, amb mots endevinats que em transporten a l'altra banda d'una realitat imaginada, desitjada. Finalment assolida.
.
Ara tot és possible, encara que s'acabi en uns instants. El gaudi és immens i me l'enduc posat, com una segona pell, com formant part de la meva essència indiscutible.
.
Gràcies per ser-hi.
.

22 comentaris:

De cenizas ha dit...

I llavors, el fred és només una anècdota.


petons... i gràcies per fer possibles els cinc anys de blog.

quim ha dit...

realment bonic

Violeta ha dit...

Si ho mires bé, tot plegat és un seguit d'anècdotes.

De res.

Violeta ha dit...

Gràcies, Quim. Segur que tu ho haguessis escrit molt més bonic.

Molts petons.

PSYCOMORO ha dit...

Hi ha sensacions que valen la poesia de tota una vida. Marquem els millors records amb carìcies mínimes, importants. Molt bonic, Violeta.

Violeta ha dit...

Tens raó, Psycomoro. De fet sóm un munt de de sensacions i, de vegades, només de vegades, de tot plegat en surt una poesia que s'hi adiu. Hi ha carícies que marquen tota una vida. I queden gravades per sempre en el nostre pensament.

Una abraçada.

TORO SALVAJE ha dit...

Aquest carrer fosc de cop s'ha transformat en el paradís.

Que bonic.

Petons.

Joan ha dit...

Ai, quant diminutiu per a dir les coses més grans, oi?

Violeta ha dit...

Hi ha foscors que il.luminen força, Toro.

Petons.

Violeta ha dit...

Sí, Joan. Inversament proporcionals.

:)

zel ha dit...

Jo penso en amors de mare i pare, no sé ben bé perquè...

Violeta ha dit...

Tot són amors, tot és pensar, Zel. Cadascú té les seves motivacions. Tot ajuda a veure millor la vida i a sentir-se més fort per anar endavant.

Una forta abraçada.

El veí de dalt ha dit...

Hmmmm! I nevava, és clar...

Violeta ha dit...

Veí, no nevava. I a la foto tampoc és de nit. Però sí que feia fred.

Felipe Sérvulo ha dit...

Un placer recorrerte en este remanso de paz.
Una forta abraçada¡.

Violeta ha dit...

Gràcies, Felipe.

Una abraçada per tu també.

La sonrisa de Hiperión ha dit...

Precioso, como siempre apsar por tu espacio, resulta ser muy gratificante...

Saludos y un abrazo.

Violeta ha dit...

Gracias, Antonio.

Otro abrazo para ti.

òscar ha dit...

Jolin què maco!
A mi m'agrada girar a mirar-me la meva dona mentre ens separem alguns matins per anar a pencar. Això sí: pocs cops la neu ens hi posa l'atrezzo :)

Violeta ha dit...

És que la neu, Óscar, és com el sucre "glacé".

Una abraçada.

Mart de Garriga ha dit...

Bé, això dels rinxolets m'ès familiar. Besades

Violeta ha dit...

Sí, Mart? És que per mi els rinxolets són ben especials.

Una abraçada.