Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dilluns, 4 de maig de 2009

Nemorós

.

.
Et rebia com l'aigua de la sínia,
em pujaves com l'aigua de la sínia
al crepuscle, Bel.lisa, a l'ascensor,
des del subsòl de l'àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teva tendresa vegetal.
Recorde la sanefa de la teua
camisa tremolant com una escuma
contra la roca bruna del genoll.
La sanefa sabia fer-se un càntic
sortint, alegre, per damunt dels pits.
M'allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te'n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l'aire,
entrant i eixint per les pupil.les buides,
per les pupil.les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.
Una corbata em resta solament
d'aquells crepuscles que recorde tant.
Dels crepuscles m'he fet una corbata
que em creua el pit com altre ocell llarguíssim.
Tendra corbata a ratlles verdes, grogues,
retall d'aquelles èglogues, Bel.lisa.
Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: "Bel.lisa corre!"
Llança't per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel.lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l'aixeta corre l'aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa,
si no vens promptament, si no vinguesses...
Oh, no em deixes que muira d'una angina
de pit, d'un refredat, d'una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açó
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
S'obrin els sexes com si fossen ostres
per la porta de la virginitat.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
Dits bruts de nicotina de tabac
ros, separen les cuixes de Friné.

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"A mi em sembla que és verge, aquesta noia.
Vostè què hi diu, doctor?", pregunta el nuvi.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"Home, la veritat...Jo crec, en canvi...
Més val que ho deixe estar..."Com vostè diga".
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!

Tinc por aquesta tarda en el despatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!
Em posaré al telèfon, marcaré
un nombre qualsevol: "Vine, Bel.lisa!"
Plore, Bel.lisa, entre l'HAVER i el DEBE.
Plore, Bel.lisa, en l'àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.

Vine!

.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.


.

14 comentaris:

Striper ha dit...

Profund poema de Vicent Andrés Estellés, ple de mel pero tambe un punt agre ,alegre i trist.

TORO SALVAJE ha dit...

No havía llegit res d'ell, m'ha agradat molt.
Gràcies.

Petons.

Violeta ha dit...

Joan, alegre i trist alhora, com el dolor fos en el temps del record.

Petons matiners.

Violeta ha dit...

Xavi, de res. Celebro que t'agradi.

Més petons.

Gise =) ha dit...

Hermoso poema pero yo espraba la continuación del post anterior!!! ah eso no vale nos dejas la espinilla y ala se pone romantica y sita otros poetas...jijijiji!!! como eres!!!!
Besitos guapa!!!!

nimue ha dit...

Preciós, com sempre, Estellés...

De cenizas ha dit...

El mundo va a la catástrofe, cierto... crisis, cambio climático, gripe aviarporcinanueva...

¡Sálvese quien pueda! Y si no, puestos a caer, que sea con gusto...y honor.


besos

Anònim ha dit...

el mes conegut, potser,els amants.. aquest m'ha semblat tambe ple de sentiment... petonassos!

Violeta ha dit...

Gise, la continuación puede que no exista. Ai, pillina, pillina...

:)

Como soy, jijiji...

Mil besos para ti.

Violeta ha dit...

Tens raó, Nimue.

Petons bonica.

Violeta ha dit...

De cenizas, això mateix, sobretot amb gust...i honor.

Petons

Violeta ha dit...

Anònim...

"El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps".

:)

Raimon ha dit...

molt gran també aquest poema dels dos amants com nosaltres. Només llegir-lo aquí l'he copiat i enganxat el google per llegir-lo sencer.
http://lletresuri.blogspot.com/2009/05/comentari-els-amants-v-estelles.html
m'ha sorprès, però, l'explicació que en fa. De fet és la més lògica, però un amic em va dir que no parla d'ell i la seva amant (o aimada...), sinó d'ell i Ausiàs March. Bé, com a mínim el tema té força gràcia :-)

Violeta ha dit...

Gràcies per passar pel meu blog i deixar-me el teu comentari, Raimon. He vist el teu blog. És força trempat. Moltes felicitats.

Una abraçada.