Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




divendres, 4 de setembre de 2009

4 de setembre

.

Vaig a bufar les espelmes...
.
(45)

Espero no quedar-me sense aire.

Molts petonets a tots.


dijous, 27 d’agost de 2009

Fer vacances em senta bé...

.


..
Dormir les hores que toquen, esmorzar frugalment ( ep, vull dir frugalment ), caminar aquest bé de natura que és Menorca per arribar a platges paradisíaques del nord, o a platges concorregudes del sud, sentir el sol i l'aigua cristal.lina a la pell, seguir dormint sota l'ombra dels pins, sentint la remor de les ones, respirar d'un aire net, mirar un cel blavíssim...i tantes altres coses. Quina tranquil.litat. Quina bona vida. Decididament, tot plegat m'ha refet.

.
Llàstima que s'hagi acabat.

.

dilluns, 3 d’agost de 2009

TANCAT PER VACANCES

.


.
Marxo demà dimarts,
a les cinc de la tarda.
Lluny i sense ordinador.
.
Bones vacances a tothom.
Fins la tornada.
.
Petons mil!
.

.

divendres, 31 de juliol de 2009

Concerts a la fresca

.
.

.
Parc Central de Nou Barris. 22.00 de la nit. Acollidor escenari de l'Aqüeducte sobre les aigües de l'estany, envoltat de gespa i d'escalinates que remunten cap a l'exterior, com si es tractés d'un amfiteatre. Nit calorosa, serena. L'aigua remuga sense pausa, a l'extrem dret de l'escenari, en caure i lliscar per la paret que la guia. El cant dels grills s'afegeix al so de fons.

.
Concerts organitzats per l'Escola Municipal de Música de Nou Barris, tots els dijous del mes de juliol. Aquest és el darrer. Formació musical generosa en art, en domini instrumental i en magistralitat de la veu: Las Migas. De Calella de Palafrugell, Sílvia Pérez Cruz, veu i caixa; berlinesa, Lisa Bause, violí; de la bretanya francesa, Isabelle Laudenbach, guitarra espanyola; sevillana, Marta Robles Crespo, guitarra espanyola. La seva música s'expressa en allò que ve a anomenar-se Flamenc. Però la veu privilegiada de la Sílvia Pérez també ha jugat amb registres de jazz, word music o rock alternatiu.

.
La caixa empaqueta el ritme en batecs que fan viure el so. Les guitarres broden el discurs musical, puntejant, apuntalant i acolorint les notes del sentiment. El violí cantusseja i voleia com un ocell, com una sanefa a l'extrem de les paraules o al voltant dels compassos. Silencis que es repeteixen i que parlen amb pinzellades contundents. La veu ens explica històries d'amors i desamors, d'alegries, de dolor sentit, poesia que s'expandeix clara i sensible, directa al cor. Veu magnífica. Absoluta.

.
La gent assisteix en silenci a l'espectacle. L'espectacle ofert arriba com un magnífic regal. Tothom aplaudeix.

.
Avui vaig a dormir amb un somriure als llavis. Una pàgina web: http://www.lasmigas.com/ i una adreça de contacte/management: gisela@lulagara.jazztel.es

.

divendres, 17 de juliol de 2009

No m'agraden els espàrrecs

.
.
Tanco els ulls.
.
La llum del dia em dóna una imatge ataronjada a les parpelles. El cant dels ocells pinta el silenci de colors musicals. Pardals, merles, orenetes, coloms, tòrtores, gavians... trenen les seves veus i m'asserenen els sentits. El sol s'escola per les corbes del meu cos, les acarona càlidament. M'estiro sobre la gespa de maduixeres. Sento la frescor i la humitat de la terra que m'acull i em gronxa els pensaments. Serenament venen records joganers a les acaballes dels sentits...
.
L'olfacte inspira l'olor del préssec sucós, tou, suau. Vermell, vellutada pell de carícies, el pelo lentament. Regalima generós...el llepo golafra, el vaig tallant i el xarrupo, omplint-me la boca del seu suc saborós, barreja de dolçor i d'un punt d'acidesa. La polpa, gairebé desfeta, s'escola per la meva gola. El gust gaudeix i somriu. Ai, aquests presseguers, amb aquests préssecs que creixen al sol...!
.
L'albercoc, més petit, modestament suau i d'un groc no escandalós. No en recordo l'olor, però sí la suavitat de la pell, també vellutada. Em rodola per la panxa, per l'escot, per l'espatlla, discret i amorós...puja pel coll i acarona els llavis. La llengua el toca i les dents el mosseguen. Una altra carícia de dolçor m'omple la boca. Torno a somriure...L'albercoquer, com el presseguer, fa les flors abans que les fulles, quan la primavera desperta.
.
L'olor de la vella figuera em torna un intens record d'infantesa. A Parets hi havia moltes figueres de coll de dama, blanques i negres. L'olor de l'arbre era penetrant. Convidava a la frescor en la calor de l'estiu. M'enfilava a les branques on hi creixien les figues més grosses. Abans de baixar les pelava i les menjava, assaborint-les, delerosa. M'encantava sentir a la meva boca el cruixir de les llavors en mastegar-les. Em segueix encantant. Figa oberta, vermell obscur, com cap altra fruita...
.
Els maduixots recorden vagament el cruixir de llavors a la boca, però més discretament. El suc de la maduixa és com el de la pell dels llavis, els de la boca i els púbics. Un altre regal de plaer, desfent-se a la boca, jugant amb la llengua, convidant a barreges que contrasten acidesa amb dolçor: la nata ensucrada, el bany de xocolata...
.
La boca resulta estimulada amb el record de sabors, l'olfacte segueix el camí de diverses i variades olors. El tacte, a la punta dels dits, als porus de la pell, reviu textures suggerents, suavitats electritzants. Mentretant, el sol bronzeja la pell del cos, que nu estant, afegeix tots els estímuls a la seva geografia...
.
Agafo el plàtan, li trec la pell. Obro la boca i toco, amb la punta de la llengua, l'extrem superior. En recordar aquesta imatge, m'arriba una excitació intensa i el meu entrecuix es mulla. Sento la seva duresa que apunta cap amunt. El llepo pels costats, de dalt a baix...L'excitació augmenta per moments. L'engoleixo aplicada i la seva punta toca la meva gola. S'hi atura uns segons...El plaer comença a donar batzegades i el sol m'escalfa, la pell em crema a la panxa, a les cuixes, als pits...
.
Les cireres, roges, gairebé negres, acaronen els llavis, pell fina i estirada. Cau una sobre la llengua, rodona, turgent...Les dents la foraden. Suc fosc, dolcíssim, polpa suau, em regalima una gota que s'escola de la boca fins al coll. La succiono amb ànsia. La devoro. Torno a somriure, aquesta vegada maliciosa. L'èxtasi s'apropa. Una altra cirera cau sobre el melic. La respiració la belluga, amunt, avall. Una altra a la boca. Llengua àvida de baralla. Dolçors escolant-se coll avall.
.
Raïm de gotims amplis, moscatell redolç, el vent remuga entre els pàmpols i diu la seva cançó. Raïm de mugrons eixerits, endurits pel fred, per les paraules, pels records...
.
Suc de taronja, fa calor, molta calor. La pell crema besada de sol. Degoteja amb suavitat al palmell obert. Acarona dolç el braç. S'empassa el polze i el mossega, submergint-lo en el seu interior...Juga com imperceptible amb els altres dits de la mà. Em cau per la cara, s'escola pel coll, em mulla els cabells. Cobreix les espatlles i regalima pel ventre. Taronja, dolç i àcid alhora, s'escola pels llavis i la llengua el beu a grans glopades. Segueix regalimant i cobreix l'esquena, les cames, els peus. Refresca tot el cos en una besada vegetal. El sexe esclata curull d'estímuls plaents, com si algú, en aquell instant, l'estigués succionant, devorant a cor què vols. Onades d'intens plaer arriben fins el darrer plec del meu cos. Crido i em recargolo de gust.
.
Quedo estesa damunt les maduixeres, relaxada, feliç i sento com si algú en aquell moment m'abracés pel darrera i em respirés a l'orella. Besada dolcíssima, silenciosament còmplice.
.
Com donar-te'n les gràcies?
.
.

dimecres, 24 de juny de 2009

Abraçada

.
.
Flama no lleu sinó poderosa,
persistent, brava
davant la tempesta
i càlida de tendresa.
.
A vessar de carícies,
somriure de tristeses.
.
Flama que il.lumina sempre
la drecera del desig.
.
.

dijous, 18 de juny de 2009

Relat a dues mans: Veí de dalt / Violeta

.
.
Ara us adjunto el relat a dues mans proposat pel Veí de dalt. He de confessar que em va costar força anar trobant el temps i les energies necessàries per escriure la meva rèplica. Però finalment ho vaig aconseguir.

La part del Veí, llarga i detallada, amb un estil acurat, descarat però elegant alhora, em desafiava. Aquí la teniu.


REENCONTRE
.
.
Ell
.
.
«La nostra és una història feta de miratges. Com un tren de llarga distància que no saps quan s’aturarà. En aquell comiat sabíem que hi anava un “fins aviat” implícit. El que no podíem imaginar és que fos fins cinc anys més tard. I ara, en retrobar-nos de nou, cara a cara, ens ha agafat amb un pes feixuc a les espatlles que hem volgut alleugerir. Tot això i molt més em ve a la memòria mentre et tinc aquí, al meu davant, de genolls, mentre acarono un bosc ombrívol on s’amunteguen els records...»
.
Vaig anar a la festa a contracor. Ara penso què hauria estat de nosaltres si no m’hagués deixat convèncer a darrera hora pel Manel. “Vine, home; hi seran les germanes Canals. Ja saps que amb una o altra sucarem segur”. No pensava sucar amb cap de les dues perquè això implicava que l’endemà al matí, amb els llençols rebregats als peus, em vindria aquella sensació de fàstic terrible. De desassossec irrespirable. I un buit immens als palmells. Vaig ser insolent amb elles quan van venir a rebre’m, contentes de retrobar-me després de tants dies sense veure’ns. No em veia amb forces per tenir més aventures després de la Joana. Encara tenia la ferida oberta. Em vaig desempallegar secament d’elles i vaig decidir fer un tomb abans de girar cua cap a casa. Per això, veure’t al fons del jardí, mentre vagarejava amb un gintonic a la mà, mirant de gairell els rostres de la colla de cretins que havien convidat les amfitriones, em vaig dur la sorpresa de la nit. La primera de les que vindrien més tard.
.
“Sílvia! Déu-meu! Quina alegria! Si farà...!” Dos petons de rigor, un a cada galta; mentre ens abracem, tímidament al principi; d’una manera vigorosa i sincera, tot seguit. “Deixa’m que et miri... Si fa que no et veia... cinc anys, oi?” Cinc anys! Hosti...! “Sí estàs igual... d’esplèndida. Coi! Millor que mai!” I era ben cert. El teu no era un cos voluptuós, però irradiaves una àuria que encegaves a qui s’apropés. La lluïssor dels teus ulls, d’un virolat encens, palplantats damunt un somriure amplíssim et definien tothora. La morenor de la teva pell i la foscor d’eben del teu cabells feien creure a més d’un que eres d’origen caribeny. El carallot que estava al teu costat feia gestos inequívocs per voler ser presentat. Me’l miro de reüll i encaixo la mà que m’ofereix, sol·lícit. Donant la mà a una persona m’adono de seguida de quin peu calça. M’ofereix tan sols els dits, somorts, caiguts, mentre deixa anar un “Encantat” aflautat que sona més fals que un duro sevillano. Aquest paio és fet de peix bullit, concloc. No treu la vista de la mà de la Sílvia que em té agafat el braç, acaronant-me’l, com si fos un illot emmig una tempesta. La miro i li llegeixo el neguit als ulls. Hi ha complicitats que no s’obliden. “He vingut amb el Manel. T’agradaria saludar-lo...?” És l’excusa perfecta. “Ara te la torno, no passis ànsia...” menteixo, en girar-me. El noi sembla fer el gest de seguir-nos però la meva mirada gèlida l’atura en sec. Potser no és tan beneit com imagino.
.
Mentre la Sílvia avança amb tot el cos repenjat al meu braç em diu que el paio estava a punt de declarar-se-li... “I això ja ho va fer algú una altra vegada, oi?” deixo anar, de cop. S’atura en sec. I em fita d’aquella manera que traspua l’ànima. Amb aquells ulls oceànics on t’hi negaries sense recança. I afegeixo: “Segurament no et convenia... Érem massa joves...”, abaixo el cap.
.
Busquem un racó prop les escales. “M’han passat moltes coses en aquest temps, saps? Sabies que vaig estar vivint a Itàlia dos anys?” Xerrem animosament de les nostres ocupacions actuals; de les amistats comunes, dels vells projectes mai acomplerts... “Sortim d’aquí?”, faig. “Sí. Però m’hauràs de fer de xofer de nou...”. “El darrer cop que et vaig veure, algú altre conduïa el vehicle...”., deixo anar. Sempre parlo a destemps. Un mur de pedra seca s’alça entre nosaltres, de cop. Em deixa anar el braç. I em mira airada, amb gest esquerp. És evident que no vols parlar del passat, ara. Ells ulls... No puc amb aquests ulls.
.
La tinc massa a prop com per no desitjar-la. Les dones mai m’han fet por i amb elles acostumo a iniciar el joc de la seducció sense gaire giragonses, com un paó desvergonyit. Si responen a la meva crida, doncs bé, seguim. Si no, a una altra cosa. No m’agrada esforçar-me més del necessari. Però amb la Sílvia és diferent. Ho era abans i ho és ara. El seu ulls em reten. M’electritzen. Acoto el cap i em fixo en els seus pits. Duu un escot generós. Intueixo el seu panteix sota els sostenidors. M’hi abocaria a ulls clucs ara mateix. Vesteix amb un gust exquisit. Sempre ho ha fet. Una faldilla fúcsia, llarga, a joc amb una brusa de doble caiguda que combina negre i gris. Unes sabates sense gaire taló. Em poso davant seu i aturo el pas. Li prenc les dues mans mentre abaixo la mirada. “No em vas trucar mai més...”. La nit ens embolcalla els records. No hi ha lluna i el carrer és mig fosc. Passa un cotxe a prop nostre amb la música estrident. Es gira un aire fresc que li alça els cabells rinxolats. Se’ls aguanta fent-se una cua damunt l’espatlla. Observo les arracades d’argent que destaquen a tocar del coll. M’excita aquest simple gest. Giro el rostre.
.
“Fa fred. Anem a fer una copa? Conec un bar a prop...” Hipòcritament, en la pregunta va implícita la intenció. Però em respon que prefereix escoltar música a un lloc tranquil. No deixo passar l’oportunitat: “Encara tinc el disc de la Williams, recordes? Ara fa temps que no l’escolto...”
.
És el senyal inequívoc. Ja no calen més subterfugis ni dreceres. M’atanso i li beso els llavis. Una simfonia d’olors em traspua el cap. Hi ha aromes que resten inalterables al moll de l’os. Aquella sentor humida, de fruits de bosc em trasmuda molt temps enrere; als escenaris de la felicitat perduda. “No has canviat el perfum. Jo en canvi...”. D’acord, no parlarem del passat. La llengua torna a buscar-me la boca. Melosa i tèbia. Ara ja no és tendresa. És una ànsia afamada la que ens devora els llavis. Les dents topen entre si, ansioses, goloses. Les llengües s’entortolliguen en un combat d’iguals. Les mans febroses s’entrecreuen sota les jaquetes. Ens busquem el cos a la recerca d’un temps perdut que sabem que no retornarà. Xoc de trens sense topalls. Un fred que ve de lluny ens embolcalla i acceptem una rendició llargament ajornada.
.
Al cotxe, hem fet tot el trajecte muts. La mirada fixa al davant. Li acaricio les cames i els genolls amb una mà, la mà lliure. Al semàfors, besos rampelluts, breus, tranquils. Juga amb els meus blens de cabells. Em diu que tinc canes. “Una per cada ferida de guerra...” Riu. I em ressegueix el perfil de la barbeta. No me’n puc estar. “Com està en Claudi?”, indago, sense més espera. “En Claudi...? Claudicat!”. Podria dir-li que ho sento, però callo per resposta. En els fons, seria hipòcrita dir que no me n’alegro. Arribem a casa. Deixo el cotxe al garatge.
La pujada a l’ascensor torna a ser un combat de llavis encesos, Li refrego els pits. Li alço la faldilla, cercant les natges. Entrem a casa. Abans, la pregunta que intuïa. “No —responc. Fa temps que vaig deixar d’esperar... Fins avui mateix”. Sembla que els ulls se’t posen vidriosos. Jo, fa temps que faig esgotar totes les llàgrimes. T’acompanyo cap al menjador. Els teus ulls violetes encenen la cambra.
.
Vaig a l’aparell de música. No em costa trobar el disc. Premo el play i em deixo caure al teu costat. “Vols prendre res?” T’abraço i et juro que en aquest gest hi poso tot el pes d’una fúria continguda. No sé perquè, però imagino que la nostra trobada em farà mal, ho sé. T’ho dic. “No, no ho dic per riure. Demà quan no hi siguis..., què faré?” Em fas callar de nou.
.
Ens traiem les peces de vestir de forma apressada. No has perdut destresa en descordar botons. Jo t’alço la brusa pel cap. Una arracada s’hi queda presa. “Ja la recollirem després.” T’estiro sobre el sofà. Et trec els sostenidors, per sota, sense desfer els gafets. I dos pits amplíssims vénen a omplir-me l’horitzó. “Déu-meu, com els enyorava”. Són besos de fill pròdig els que diposito sobre els teus mugrons. T’alço la faldilla. Els meus dits toquen el teu sexe per sobre la roba interior. El blanc t’hi escau. Una humitat m’acull i em fa abocar-m’hi de cop. Separo la vora del tanga amb un dit i et llepo la petxina mística. Aquesta és també una olor que sempre associes a algú. I el teu és un gust de tarongina salpebrada. Tremoles tota i noto com se t’inflen els llavis. Els majors. La meva llengua és un sanefa encesa que va deixant meandres de foc pels plecs del teu cos. Els meus dits, llapis de colors on signar una treva. Ressegueixo a cegues una escultura que ja havia dibuixat en mil combats. Reconec velles juntures a la pell i l’escalfor dels racons obscurs m’acullen de bell nou. Són escenaris coneguts, velles trinxeres. Ets una bruixa que opera sortilegis als meus designis. Te’m desfàs als dits mentre gemegues uns mots que no sé si em pertanyen. Sóc feliç de veure’t morir als meus braços i sota el pes de la meva saliva. El meu cap entre les teves cames. I ja no és en tu, sinó en mi, que et justifiques.
.
Després d’aquest primer orgasme et deixes caure, retuda, lliscant avall, fins caure de genollons, davant per davant. Em treus mitjons i pantalons. Em separes les cames. Em mossegues el fal·lus erecte per sobre els calçotets. Me’ls abaixes tot seguit. Hores d’ara el meu sexe és una far que busca vaixells a la deriva. Imagino el que m’espera i tanco els ulls. Noto com em beses i m’engoleixes tot. D’una manera estudiada. Dolcíssima. Imagino les moltes fel·lacions que hauràs fet aquests anys. I em maleeixo a mi mateix per pensar-ho. Amb quin dret ho faig? Em dic. “Sílvia...” Em fas callar de nou. Toques amb la llengua la punta del prepuci. I la seva humitat et fa lliscar els llavis sexe avall. Sóc un hostatge que no demanarà rescat. Et duus un dit als llavis. Te l’humiteges a pleret. I me’l duus a l’anus. Vols endinsar-te al forat fosc. Sense permís ni recances. I mentre em pressiones suament la cova; suament també vas engolint-me el sexe. “Sílviammm....” Amb la mà lliure t’ajudes a mantenir erecte el penis mentre amb l’altre barrines dins la meva cavitat. Ja és un pal de paller on podria recolzar tot el meu passat, tots els meus temors. Tires el cap enrere mentre em masturbes sense contemplacions. Amunt i avall. Em fites delerosa. Mous la mà sense presses. Intento desfer-me del teu fermall però m’atures en sec. Véns i tornes. Treus el dit del cul, mitja ungla tan sols i me’l beses. M’eixarranco, sol·lícit, benevolent. La música m’embolcalla l’ànima. Potser sí que encara em queden llàgrimes en algun lloc recòndit de l’oblit.
.
“Deixa que jo també...” Em talles. I hi tornes. Tornes a besar-me el sexe, l’engonal, les cuixes. D’aquella manera que tant em plaïa. Del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Llepes i xarrupes. Tot és un reguitzell de besades. Engoleixes ara un, ara l’altre. El meu sexe és un caramel als teus llavis. El teu cap no para quiet. Ni les teves mans al meu cos. Vas i vens de la planta baixa al terrat. Jo et prenc el cap i t’acompanyo com un gos pigall en el trajecte. Tanco el ulls. És aleshores quan penso que la nostra és una història feta de miratges. Vull desfer-me en tu i per tu. Sóc cavall desbocat, sense estreps, a l’estampida. Tu ets el meu genet i jo no duc les regnes. “Sílvia. Sílvia...”.
.
Em fas incorporar. Et poses el sexe entre els teus pits marítims. I deixes caure un fil de saliva que des dels teus llavis es va esfilagarsant fins topar amb el cap del meu ceptre altiu. Pinyol tot salivat. Dolça metzina. Lubricat, te’l refregues amunt i avall entre els teus càntirs. El veig desaparèixer entre el teu clot. Com un espeleòleg caient dins l’avenc infernal. Són uns pits durs, tornejats, els teus. Fibrosos. Et prenc els mugrons i els vaig girant en sentit contrari un de l’altre. Et ressents. I gemegues dòcilment. Amb els palmells, et premo més fort les mamelles contra el meu sexe endurit. I tu no pares d’engolir-me’l al mateix temps. Ara sí que diria que ets una autèntica caribenya. “Sílvia..., em mataràs si segueixes així.”
.
Noto com m’arriba. Un fuet elèctric que em fa posar de puntetes. M’ajaus de cop. Em prems fort. Em correré dins la teva gola. Ho preveig. Et faig el gest d’alçar-te el rostre. Tu t’adones del motiu i em somrius. Fas que no amb el cap. Segueixes refregant-te el fal·lus entre els pits. I tornes a engolir-me’l. Estic a punt de morir de plaer. Serà possible que em donis avui el que sempre em negares abans? “Sílviammm..., me’n vaig.” No dius res. No pots dir res. Tot el meu sexe és una fera encerclada pels teus llavis. Ferit de mort. I jo no puc esperar més. Ja no vull aguantar més. Ja no puc cedir més. I em desfaig en un reguitzell d’espasmes, que procuro allargar fins l’extenuació... Noto com la llet topa amb el vel del paladar, mentre tens el sexe encara presoner dins els teus llavis i el teus pits. I em moro de gust, quedament.
.
Obres la boca i un suc lletós et regalima per la comissura dels llavis. Et beso àvidament, assaborint coll avall el que abans era meu. Un gust agredolç i una olor que em reconec es mesclen amb un sentiment d’agraïment infinit... Ets la guspira que ha encès un mecanisme que creia apagat. I em demano per quant de temps. Potser el destí ha volgut mostrar-nos un nou meandre, per encegar-nos de nou. I una llàgrima ha vingut a trobar-me al fons dels ulls.
.
Aquests ulls de color violeta.
.
Els teus ulls.
.
.
.
.
I aquesta és la meva rèplica del relat. La reedito avui junt al relat del Veí per tal que estiguin juntes, com a unitat que formen. Vagi de gust.
.
El programa Calents i contents va escurçar ambdues introduccions per aconseguir que els relats es fessin més "llegidors". Però la resta dels textos va quedar igual. El relat del Veí va ser llegit al programa el 14 de maig i el d'una servidora el 21 de maig.
.
.
.
Ella
.
.
“La nostra és una història feta de miratges. Com un silenci cridaner que no ha deixat de bategar al llarg dels anys i que ha insistit en confirmar que hi sóm els dos. El nostre comiat va sentenciar una separació inevitable, una situació insostenible. Però no imaginàvem que no seria definitiva i que, al cap de cinc anys, el destí ens retrobaria de nou. Tot plegat em sembla estrany, però no fa més que confirmar la sensació de provisionalitat que m’envaia des que ens vam acomiadar…”
.
Tenia ganes d’anar a la festa. Després de dutxar-me i depilar-me les cames, les aixelles i el pubis, vaig empastifar-me tot el cos amb crema hidratant de cogombre i tarongina. Després de posar-me el desodorant, vaig triar aquella faldilla fúcsia i vaig pensar que quedaria ben combinada amb la brusa de doble caiguda negra i gris. Mentre em cordava els gafets dels sostenidors, vaig somriure maliciosament davant el mirall. Em vaig acabar de vestir i em vaig perfumar amb la meva olor predilecta; me’n vaig posar una mica al melic…Quan acabava de maquillar-me els ulls amb l’ombra violeta, va sonar el mòbil. Era en Jaume, que ja havia arribat i m’esperava al carrer amb el seu cotxe. Anàvem plegats a la festa. Ell estava entusiasmat amb la idea d’anar-hi amb mi. Jo no tant…No tenia cap intenció d’embolicar-me amb ell aquella nit. Però vaig deixar fer, interessadament, sense buscar una alternativa millor. En Jaume, servicial, s’havia ofert encantat a acompanyar-me. I a la mirada se li notava una expressió immensa de felicitat…
.
Vam arribar en el moment oportú. Les germanes Canals ens donaren la benvinguda i ens convidaren a passar al jardí, on hi havia un munt de gent parlant i rient. En Jaume em va conduir cap al fons. Em mirava fixament amb un somriure fossilitzat a la cara, mentre m’oferia, molt amable ell, una copa. El meu esguard frisava dissimuladament per evitar el seu i tafanejar la gent que hi havia darrera. De sobte, d’entre la colla de cretins allà presents, el meu esguard s’il.luminà en veure’t tot vagarejant amb un gintònic a la mà i amb expressió expectant.
.
“Ricard!” Vaig cridar, absolutament sorpresa. “Sílvia!” Em respongueres, obrint els ulls com plats. “Déu meu! Quina alegria! Si farà…!” Ens vàrem abraçar tímidament al principi, després de donar-nos els dos petons de rigor. Tot seguit, però, jo et vaig abraçar vigorosament. Et vaig mirar encantada d’haver-te retrobat després de… “Cinc, cinc anys”, vas respondre ràpid i segur del que deies. “Cinc anys! Hosti…! Et veig igual que sempre. Sembla que fos ahir…” Era cert. Aquests darrers anys t’havien regalat un encant afegit. Havies madurat, tenies més canes, però el teu esguard seguia comunicant una lluïssor que et delatava. Ràpidament et vaig agafar pel braç i vaig començar a acaronar-te’l, com si fossis un iot salvavides emmig d’una tempesta. La nostra mirada i la nostra expressió van quedar com il.luminats per la sorpresa del retrobament. En Jaume, que estava al meu costat, va anar canviant de cara i se’l començà a notar força incòmode. No deixava de mirar com la meva mà t’acaronava el braç… Per educació li vaig dir: “Jaume, és en Ricard, un amic que feia molt de temps que no veia”. Tu te’l vas mirar de reüll i li vas donar la mà sense gaire entusiasme. En Jaume et digué: “Encantat”. Però a la mirada jo et reconeixia una complicitat que s’oferia a salvar-me de la situació indesitjable. M’endevinaves el neguit a la cara. I, tot seguit, em preguntares si havia vist en Manel. Davant la meva negativa, em convidares d’anar a trobar-lo per a saludar-lo. Li vas dir al Jaume que tot seguit em tornaves…
.
Sortírem apressats del jardí i et vaig dir, a cau d’orella: “Ostres, noi! Has vingut en el moment precís…Crec que estava a punt de declarar-se’m…” Tot d’una, m’ arribava amargament el record de quan tu m’ho demanares, ara fa uns quants anys. Llavors jo t’havia dit que no, que no podia comprometre’m d’aquella manera, per molts motius, a part del de l’edat. Llavors tu també vas sintonitzar amb el meu pensament i vas deixar anar, secament: “I això ja ho van fer una vegada…” Et vaig respondre, desagradable: “I vaig dir que no. Ho recordo”. En silenci abaixares el cap… Mica en mica, però, vam tornar a reprendre la conversa i anàvem acostant-nos a les escales.
.
De cop em vas proposar de sortir de la festa. A mi em va semblar que ja havies trigat massa en proposar-ho. Les expectatives van canviar de sobte i la idea de marxar amb tu m’alegrà d’allò més. A més a més, sentia que no em calia donar explicacions a ningú. Et vaig mirar el cul, sense poder-ho evitar. El feies lluir tan bé, sota els texans…Portaves una camisa negra que t’esqueia. Sempre havia tingut una debilitat especial per tu. Eres alt i prim. Elegant. Ara tenies el cabell platejat, els ulls grans i foscos, amb pestanyes llargues,…les mans, llargues i esveltes, em parlaven de nou des de l’altra banda, refrescant un munt de records que havien quedat gravats a la memòria…Una relació la nostra, que havia arribat a trencar-se a causa de dues coses importants: per una banda, la teva insistència inesgotable, que tot sovint demanava explicacions quan no calia o que imaginava fantasmes i traicions sense cap fonament. Per una altra, l’esgotament físic i emocional que tot això em provocava. Sí, tu te’m vas declarar, però jo era massa jove llavors, i no podia acceptar. Necessitava acabar de fer-me a mi mateixa, tot volant en llibertat. Malgrat tot, em seguia unint a tu una debilitat inexplicable. El to greu de la teva veu em removia l’ànima (i l’entrecuix!). El tacte de la teva pell, del teu cos, bru i esvelt, em fonia ràpidament tots els sentits. Aquells cinc anys sense tu em duien, repetidament, el record de la teva abraçada, de la teva olor, de la teva veu seduint-me a cau d’orella,de la teva rialla, escandalosa i franca…
.
Sortírem de la casa i caminàrem cap al teu cotxe. La nit ens embolcallava els records. No hi havia lluna i el carrer era mig fosc. Va passar un cotxe a prop nostre, amb la música estrident. La teva proximitat em duia la teva olor, que tan bé havia recordat al llarg d’aquells cinc anys. Em reconeixia excitada per la situació. Em vares proposar d’anar a fer una copa. Jo et vaig preguntar: “De debò ho vols?” Com que em digueres si tenia alguna alternativa millor, vaig sentir com se m’accelerava el cor quan em vaig atrevir a preguntar-te si encara tenies aquell disc de la Williams. En respondre’m que sí i que feia temps que no l’escoltaves, vaig sentenciar que avui podria ser un bon dia.
.
Aquest era per tu el senyal de sortida. T’acostares i em besares els llavis. Així va començar a venir el teu sabor a glopades intenses, la teva olor guardada al record, el gust de la teva llengua juganera…Amb les mans et vaig agafar el cap, ensorrant els dits als teus cabells. Et vaig palpar el clatell i vaig anar baixant pel coll, arribant lentament a les espatlles, mentre tu em deies, després d’inspirar profundament: “No has canviat el perfum…” I jo et responia que era fidel als meus principis. Però per un moment et vas entossudir en furgar en el passat i vas dir: “Jo, en canvi…” Vaig protestar dient que havíem decidit no parlar del passat i, com a mesura de silenci, et vaig tornar a buscar la boca. L’ànsia havia esdevingut, després de la tendresa, afamada en devorar-nos els llavis. Es produí un estrèpit d’intercanvi de llengües i saliva, les dents topaven entre sí…Les mans començaven a entrecreuar-se sota les jaquetes. Ens buscàvem el cos en un intent febril de recuperar el temps perdut. Xoc de trens sense topalls.
.
Dins el cotxe, el trajecte l’hem fet en silenci, la mirada fixa al davant. Jo t’he anat acaronant els cabells amb el braç estès, sentint aquella suavitat que tant m’agradava...Tu, m’acaronaves les cames i els genolls amb la mà lliure. Aquest contacte em regalava de nou una excitació que em posava a to, preparant-me per la baralla que ens esperava. Cada vegada que el cotxe s’aturava ens besàvem escuetament, amb tranquilitat. Jo jugava amb els teus cabells i et resseguia el perfil de la barbeta. De sobte em preguntes: “Com està en Claudi?”. Et responc, expeditiva, tancant el tema: “Claudicat!”. Arribem a casa teva i aparques el cotxe.
.
A l’ascensor s’inicia una lluita de llavis encesos. Em grapeges els pits. Jo, animada per la situació, t’engrapo el sexe. M’alces la faldilla i em tanteges les natges. Entretallats en la guerra de besos i fregaments, obres la porta i entrem. Et pregunto decidida: “No hi ha ningú que t’esperi?” Em respons que no, que fa temps que vas deixar d’esperar. Et dic: “Fins ara...?” I m’enllaces amb l’afirmació: “Fins ja mateix”. Sento que em brollen algunes llàgrimes als ulls, m’emociono... Ens anem apropant al menjador. “Encara tens les cortines liles!”, et dic, sorpresa. Em contestes: “Sí, liles, com els teus ulls”.
.
T’acostes a l’aparell de música. Poses el disc, prems el play. T’estires al meu costat. “Vols prendre res?” “Sí, a tu. Tot sencer”. M’abraces amb una força que expressa tota una fúria continguda des de fa temps. “Em faràs mal, ho sé”. “Sí. Seré dolenta”, et responc amb un mig somriure als llavis. “No, no ho dic per riure. Demà, quan no hi siguis...”.”Ssssssht! Ara és demà”, et faig callar, posant-te un dit als llavis. Vinyoli torna, amb la seva poesia, i ens abraça de nou...
.
En un deliri d’afany, ens treiem la roba. Destrament em descordes els botons. M’alces la camisa pel cap. S’hi enganxa una arracada. Cau al terra. “Ja la recollirem després”. De sobte, ens fueteja tot el temps perdut... M’estires sobre el sofà. M’arrenques els sostenidors sense desfer els gafets. Els meus pits es mostren generosament davant el teu esguard, sense deixar-te veure res més. Remugues fluixet, sospirant: “Déu meu, com els enyorava...” Em beses i em xucles els mugrons amb desfici, primer un, després l’altre. M’alces la faldilla i passeges els teus dits pel meu sexe, sobre les calcetes de blonda blanca. La humitat de la vulva mulla la roba i et sents convidat a amorrar-t’hi. Separes la vora del tanga amb un dit i em llepes delicadament la petxina. Començo a tremolar i el plaer se’m concentra als llavis majors i els infla com si anessin a rebentar... La teva llengua es passeja, juganera, deliciosament càlida i humida per tots els plecs. Primer pel sexe, pel melic, pel ventre, pels engonals..., pel sexe de tornada. Els teus dits acompanyen aquest recorregut lúbric, pintant tot de camins electritzants, sensuals... Tanques els ulls, mentre et representes, receptiu, un mapa de sensacions diverses sobre aquesta geografia tantes vegades solcada. Resseguint un contorn escolpit en mil combats anteriors, d’escenaris coneguts en antigues trinxeres, domines els secrets més amagats del meu plaer, coneixent l’indret precís, la manera justa de llepar i l’estona necessària per desencadenar en mi una mort momentània. Els teus obscurs designis s’acompleixen i la bruixa que sóc es desfà a les teves mans. El plaer arriba fins al racó més amagat, en espasmes que viatgen des del clítoris cap al ventre... Finalment crido i les meves cames t’empresonen el cap amb una gran força. Em sento morir sota el pes dels teus llavis i la teva saliva...
.
L’orgasme em relaxa de tal manera que em deixo caure, extasiada, de genolls, davant teu... Et torno a grapejar el sexe, pel damunt dels pantalons; m’extasio momentàniament, sentint-ne la duresa. Et mossego suament sobre la roba. Noto el creixement del teu membre i l’estímul em segueix excitant. Em noto el sexe deliciosament lubricat. El joc comença, tot just, per a mi... Et descordo amb parsimònia. Et baixo els pantalons i te’ls prenc. Et torno a mossegar el fal.lus, aquesta vegada pel damunt els calçotets... Te’ls trec. Veig llavors el teu far encès, a la recerca d’algun vaixell a la deriva. Tanques els ulls, assaborint d’avançada allò que saps que t’espera. Et passo els llavis maliciosos pel voltant de la fava; te la premo amb una força progressiva. T’engoleixo lentament i premeditada la tranca que assenyala obscena cap a mi. T’assaboreixo amb tota la dolçor que m’inspira el seu record dins la boca... “Sílvia...” em dius, gemegant de plaer. “Sssssht, no parlis, Ricard”, et dic fluixet, fent-te callar. El teu gland s’amotlla a la cavitat del meu paladar, encaixant-m’hi, com fet a mida. Succiono, golafra, la llaminadura que tan generosament m’ofereixes. Reconec que d’entre totes les fel.lacions que he fet aquests anys, el teu membre m’inspira sensacions úniques i em transmet una connexió brutal amb el plaer . La meva llengua et mulla el prepuci, fet que provoca que els llavis llisquin avall, fins al final del teu sexe, fermament arbrat. T’engoleixo, amunt i avall i insisteixo, aturant-me més estona a la base, per encaixar el gland a la meva gola, fins al fons de tot, quedant-me momentàniament sense respiració.
.
L’excitació em torna perversa i vull oferir-te més plaer. Em porto un dit als llavis. Me’l llepo. Te l’acosto a l’anus. Em vull endinsar al teu forat fosc...Ni tan sols te’n demano permís. Ja conec la resposta... A la vegada que et menjo el cogombre, pressiono suament la cova; “Sílviammmm...” remugues com morint en l’agonia...Amb una mà et segueixo treballant el penis mentre que amb l’altra barrino dins la teva cavitat. La teva erecció és immensa. Et masturbo sense contemplacions, com posseïda per un desig obscur. Amunt i avall. Et contemplo amb deler. Et dic: “Deixa’m recordar els vells temps”. Amunt i avall, vinc i torno...Trec una mica el dit del cul i te’l beso. T’eixarranques, embolcallat per la música...
.
De sobte em dius: “Deixa que jo també...” Però et contesto que no, que ara que t’he trobat no et deixaré tan fàcilment. Et beso de nou el sexe, l’engonal, les cuixes que tant m’agraden. Et beso del capoll als testicles. Dels testicles al forat fosc. Et llepo, t’oloro i et xarrupo. M’esplaio en un seguit de besades inacabables i plaents. Engoleixo ara un, després l’altre. El meu cap no s’està quiet i les meves mans tampoc. Pujo i baixo, vaig i vinc de la planta baixa al terrat del teu gratacels. M’acompanyes el cap amb les mans. Et veig tancar els ulls i assaborir amb fruició el moment de plaer. “Sílvia. Sílvia...”, gemegues...”Vine”, et dic, fent-te incorporar. Poso el teu sexe entre els meus pits i obro la boca maliciosament a fi que un fil de saliva caigui al damunt del teu membre. Una vegada lubricat, començo a refregar-lo amunt i avall entre les meves sines. Em vols ajudar en la tasca i em pessigues els mugrons, que ara estan més durs que una pedra. Els gires en sentit contrari, l’un de l’altre. Em ressenteixo, gemego dòcilment. Llavors, amb els palmells, prems els meus i aixafes més fort les mamelles contra el teu sexe endurit. Quan baixa, desapareix en el meu escot juganer. Quan puja, l’engoleixo tant com puc, i te’l colpejo al mateix temps amb la llengua. Remugues com des d’una altra realitat: “Sílvia... em mataràs, si segueixes així.”
.
La teva respiració s’accelera, anunciant la imminent explosió. Et premo fortament amb els llavis. “Em correré dins teu...”Preveus. Amb les mans fas el gest d’alçar el meu rostre. Però jo, adonant-me del motiu, et somric...No et faig ni cas, i segueixo refregant-te el penis amb els pits. L’engoleixo de nou, com posseïda per una gran excitació que no em deixa parar ni posar distància. Sempre t’havia negat que poguessis ejacular-me a la boca, però avui...avui era diferent, després dels anys passats. “Sílviammmm..., que me’n vaig...” Crides silenciosament... No puc contestar, perquè el teu penis ocupa tota la meva boca, omplint-la generosament. És com una fera encerclada pels meus llavis i assedegada per la meva saliva...Ferida de mort, sense retorn possible, els espasmes, breus, un darrere l’altre, fan brollar violentament la llet contra el meu paladar, mentre encara et tinc presoner entre les sines i la meva boca. Sé que has mort de gust. Somrius, en silenci... Mentre et miro, obro la boca. El suc lletós em regalima per la barbeta. Em beses i reculls, àvidament, la llet que era teva.
.
Et somric per la jugada del destí, que ens ha retrobat de nou. Serà aquest un retrobament definitiu? O tal vegada s’esvanirà de nou en un futur no llunyà? La incertesa de no saber-ho, ens aferra en una dolça abraçada, en una forta abraçada.
.
I una llàgrima ve a trobar-te al fons dels ulls.
.
T’agafo les mans primes, de llargs i esvelts dits. Les oloro i les beso.
.
Les teves mans...
“Ricard...”
.
..
.

dimarts, 9 de juny de 2009

De Calents i Contents: Reencontre ( Ella )

.-
..
Aquí teniu la solució a l'endevinalla plantejada pel Veí de dalt la setmana passada. Es tractava de saber qui era la veina replicant del seu relat a dues mans titolat "Reencontre".

El programa Calents i contents va escurçar ambdues introduccions per aconseguir que els relats es fessin més "llegidors". Però la resta dels textos va quedar igual. El relat del Veí va ser llegit al programa el 14 de maig i el d'una servidora el 21 de maig.

No es tractava de la Violette, com bé indicaven l'Emily o la Joana. La Khalina dubtava entre la Violette o la Violeta. Helena, el Veí diu que tinc el cabell rinxolat, com tu. Però el tinc ben llis...

Albanta, aquí tens el mateix relat del Veí explicat des del punt de vista d'Ella.

Aquí teniu el relat enregistrat:


Apa, espero que us agradi.

dilluns, 25 de maig de 2009

Retrobament

.


Velles ombres,
velles corbes...
goig deliciós
d'antigues tempestes,
goig superb
de la teva presència.

T'abraço sempre.
.
.
.

diumenge, 24 de maig de 2009

Yutube

..
.
Algú em pot explicar com ho puc fer perquè la gravació de la cançó del Pedro Navaja que he posat aquí al costadet, no em quedi tallada per la meitat i surti tota sencera, encara que més petita?

Agrairia instruccions.

MOLTES GRÀCIES.
.
.

dimarts, 5 de maig de 2009

Bel.lisa

.
.

Et cride Nemorós, des del telèfon
d´un cafè qualsevol. Em sent morir
entre corfes de gambes i avellanes.
Em puja per les cames, com un nylon,
la fredor del crepuscle de setembre.
És com si tota jo, de cap a peus,
anàs vestida de setembre o nylon.
Mentre intente cridar-te, veig els rostres
rojos de vi i luxúria rient,
obrint boques enormes, Nemorós,
i jo, petita i fina. I em recorde
d'aquells contes de prínceps i de nines
i de llops mastegant les margarides,
les margarides i, després, les nines,
i mossegue el setembre que em vesteix
com si fos el llençol o el cobertor.
Nemorós, Nemorós! tinc tanta por...
Entre les corfes de les gambes, entre
les clòtxines a terra esventrades,
sent el gemec de la virginitat,
plore, perduda, pel que ja no sóc,
plore, perduda, tanta cosa bella,
tanta cosa petita i trencadissa...
Veig com passen les noies pel carrer.
Entre les cames duen l'alegria
com un ca juganer que no les deixa...
No et cride, Nemorós, no et cridaré.
M'agradaria asseure'm a la llosa
d'un sepulcre i llevar-me la sabata,
desapegant-me un poc la mitja de
la planta, tan coenta, d'aquell peu
que em besaves ahir, ahir només;
m'agradaria asseure'm i sentir
tanta frescor com puja de les lloses
esteses sobre els morts al cementiri,
d'aqueixes lloses soles. Nemorós.
Olen a mascle les parets de fusta
de la cabina on sóc amb aquests dubtes;
surt una olor de mascle del telèfon,
de suor de després. No sé com dir-t'ho...
I no és difícil veure una finestra
oberta al cel, sobre els terrats veïns,
i sentir-se un poc aigua, reflectint
-al cos nu- rames, núvols, ocells càndids.
No és difícil flotar, anar només,
oferta a no sé què, impel.lida obscurament
per no sé què ni cap a on.
Oferta a soles, doncs, que és el millor
Dos, quatre, sis... No, no. No, Nemorós.
Et veuré aquesta tarda. Cada tarda
et veig, sol, a aquell àtic que sabem.
Cada tarda et contemple, des de l'aire,
feta un núvol o llenç o cotó-en-pèl
de cel en el crepuscle de setembre,
com aquells que vaig veure en el col.legi,
al cel del pati del col.legi, aquell,
quan jo era allò i no açò i tota la resta.
És millor, Nemorós. Me'n torne allà.
Un autumne de corfes de paraules
i de gambes, em cruix dessota els peus.

(No sigues animal i no m'empentes!)

Nemorós, Nemorós! Et cride sempre.

.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.
.
.

dilluns, 4 de maig de 2009

Nemorós

.

.
Et rebia com l'aigua de la sínia,
em pujaves com l'aigua de la sínia
al crepuscle, Bel.lisa, a l'ascensor,
des del subsòl de l'àtic, del carrer.
Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament...
Nedava com un peix inversemblant
en la teva tendresa vegetal.
Recorde la sanefa de la teua
camisa tremolant com una escuma
contra la roca bruna del genoll.
La sanefa sabia fer-se un càntic
sortint, alegre, per damunt dels pits.
M'allargaves la mà i semblava un istme
unint-me a un continent insospitat.
Dos i dos eren dotze. Te'n recordes?
Uns llarguíssims ocells creuaven l'aire,
entrant i eixint per les pupil.les buides,
per les pupil.les sense rostre, aquelles.
Ara tot és distint. Dos i dos, quatre.
Una corbata em resta solament
d'aquells crepuscles que recorde tant.
Dels crepuscles m'he fet una corbata
que em creua el pit com altre ocell llarguíssim.
Tendra corbata a ratlles verdes, grogues,
retall d'aquelles èglogues, Bel.lisa.
Tinc desigs de posar un telegrama,
un telegrama sense cap adreça,
que diga solament: "Bel.lisa corre!"
Llança't per la finestra, pel balcó,
des del tramvia en marxa, des del pont.
Corre, Bel.lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l'aixeta corre l'aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint...

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa,
si no vens promptament, si no vinguesses...
Oh, no em deixes que muira d'una angina
de pit, d'un refredat, d'una recepta.
Oh, no em deixes que muira per açó
o allò, per tal, per qual, lògicament.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
S'obrin els sexes com si fossen ostres
per la porta de la virginitat.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
Dits bruts de nicotina de tabac
ros, separen les cuixes de Friné.

El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"A mi em sembla que és verge, aquesta noia.
Vostè què hi diu, doctor?", pregunta el nuvi.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.
"Home, la veritat...Jo crec, en canvi...
Més val que ho deixe estar..."Com vostè diga".
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!

Tinc por aquesta tarda en el despatx
d'aquelles tardes nostres, d'aquells dies.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa!
Em posaré al telèfon, marcaré
un nombre qualsevol: "Vine, Bel.lisa!"
Plore, Bel.lisa, entre l'HAVER i el DEBE.
Plore, Bel.lisa, en l'àtic que tu saps.
El món va a la catàstrofe, Bel.lisa.

Vine!

.

Èglogues.

Vicent Andrés Estellés.


.

divendres, 24 d’abril de 2009

Virtual

.
.
Vam coincidir casualment a la xarxa. No recordo exactament on. A través d'alguns comentaris creuats, vam acabar parlant pel messenger. Després d'una llarga conversa, vam opinar sobre el fet d'escriure. Escriure? A mi m'agrada molt escriure. I ho faig molt. Em va explicar. I sobre què t'agrada escriure? La literatura eròtica em sedueix força. A mi també, li vaig confessar. Ja veuràs. Vols que comenci un conte? Ai, no sé...,vaig dubtar. Envia'm una foto que em comenci a provocar. Li vaig enviar primer la del Sol solet i després la foto de l'escot. En tercer lloc, una de la meva cara, somrient.
.
Bon exercici de creació. I excel.lent mestratge d'escriptura. Espero que us agradi. Almenys tant com em va agradar a mi...
.
.
LAS FOTOS

Uno
La primera de sus fotos, siempre hay una primera, era una invitación a tocar la guitarra española. Ella estaba tumbada de espaldas en la playa, sus caderas torneadas, su espalda tostada y su cabello negro y lacio. No veía su cara, no necesitaba verla, casi podía olerla, tumbarme a su espalda y acoplarme a aquella guitarra. La segunda foto era de su escote, sus pechos luchando por no salirse de la prisión de su ropa, quizás luchando por salir, cómodos en su prisión, definitivamente. No sabía nada más de ella. Después de ver sus fotos sentí que tampoco quería saberlo, sólo deseaba abrazarla, hacerle el amor, hundir mi rostro en aquellos pechos, besar las curvas de la guitarra, una y otra vez. La última de las fotos me desveló su rostro. Realmente atractiva, nunca he podido resistirme a una mujer con las cejas pobladas y el pelo negro, el mejor anuncio de lo que podré encontrarme en mis viajes al sur de aquellos hermosos ojos. Sólo había visto tres fotos y ya deseaba follarla, después hacerle el amor, después volver a follarla. La visión de aquellos trozos de feminidad hacían crecer en mi algo más que la simple curiosidad. ¿Cuál sería el siguiente paso? Vivirlo para escribirlo, quizás. Me moría de ganas de pedirle una foto suya desnuda, pero no lo hice, me limité a imaginarla. ¿El siguiente paso?

Dos
El siguiente paso fue quedar en un céntrico bar, el mejor lugar, rodeados de otros anónimos como nosotros. El mejor lugar para pasar desapercibidos. Llegué con diez minutos de adelanto, como siempre. Me gusta el nerviosismo de la espera, lo alargo innecesariamente hasta lo indecible. Poco después llegó ella. No era como había imaginado pero eso no importaba, la diferencia continuaba atrayéndome. Iba vestida con una faldita negra con motas blancas que dejaba a la vista unos muslos y unas rodillas apeteciblemente enfundadas en unas medias de rejilla. Llevaba botas y unas cuantas capas de camisas o jerseys o ambas cosas. ¿Qué más me daba? Era atractiva y sólo verla me di cuenta que daba igual cuanta ropa llevaba encima, estaba dispuesto a quitársela toda. La conversación fue agradable aunque ella estaba nerviosa, tocándose el pelo, moviendo los dedos rítmicamente, quizás era así. No me importó…Hablé y hablé y hablé y entre tantas palabras le sugerí que quería continuar este relato de la manera más evidente posible. Acostándome con ella. Nos veríamos otros días y veríamos qué sucedía. Curiosamente nunca llegamos a pronunciar la palabra “acostarnos”. Pero me habría acostado con ella allí mismo, más bien la habría recostado encima de la mesa y....

Tres
...y al día siguiente recibí en mi teléfono móvil una fotografía suya. Intentaré describirla, mejor dicho: voy a describirla. La foto de su cuerpo (que no su cuerpo, ese deseaba conocerlo pronto) era la foto de un cuerpo hermoso, apetecible, curvas perfectas para mis manos, para mi boca, le sobraba la ropa, claro. A una mujer como esa siempre le sobra la ropa. Un corpiño rojo y negro. Los colores de la pasión, de lo prohibido también. Una braguitas rojas con un ribete transparente. Mostrándome un estómago perfecto, con un ombligo divertidamente provocador. Provócame, eso, eso. Sus muslos torneados y morenos, una de sus manos haciendo ademán de sostener uno de sus pechos. La otra mano fuera del encuadre, posiblemente sosteniendo una cámara de fotos frente al espejo. Un cuerpo perfecto en unas ropas perfectas. Hundir mi cara entre esos pechos. Perfecto para despojarle de esas ropas, tumbarla en la cama y descubrir hasta el último centímetro de su placer. ¿El próximo paso? Esperar a ver si el próximo miércoles conseguiría despojarla del corpiño rojo...

R.R.
.
.
CONTINUARÁ...?
.
.

diumenge, 19 d’abril de 2009

MARE, SI FOS UNA ONA

.
.
La meva filla Mireia, que ara té 11 anys, ha escrit aquesta poesia per a presentar-la a la darrera edició dels Jocs florals de la seva escola. Que consti que jo no hi he intervingut en cap moment. Me la va ensenyar quan ja l'havia escrita i entregada.
.
Espero que us agradi.
.
.

MARE, SI FOS UNA ONA
.
Mare, si fos una ona,
una ona molt gran,
portaria flotant alguna persona
tant se me'n dóna, petita o gegant.
.
El vent fóra un joc pels meus amics,
els coralls coloms ben blancs,
l'aigua com d'un blau d'encís,
i tot això seria un paradís.
.
Arrossegaria la sorra,
portaria escuma blanca,
aniria cap a la vora
i seria molt maca.
.
.
Mireia
.
.

dissabte, 21 de març de 2009

Primavera

.















..
. .
.
.
El groc d'una mimosa (que no ho és) saluda les visites amb un somriure de llum, de sol, anunciant un recer de calma, una mirada dolça i una abraçada plena de tendresa.
.
El groc de la mimosa (que no és mimosa) tremola tímida al racó del jardí, creixent petita sobre la gespa.
.
El seu groc vegetal (de mimosa, que no és tal) convida al tacte de les teves mans. Dits que miren, que parlen i escolten alhora, que acaronen les geografies dels sentits i trenen silencis de grans soledats.
.
Aquest groc intens floreix cap al cel i clama, amb una dança lleu, imperceptible, la bellesa acollidora del teu gran somriure.
.
Hi ha impactes visuals i sensorials que es fonen en la memòria.
.
Aquest restarà, per sempre més, clavat al meu cor.
.
.
(Fotografies extretes del Banco de Imágenes y sonidos.isftic).
.

dissabte, 7 de març de 2009

Escac

.










.
La memòria es va esfilagarsant
com les cordes trencades de les barques
que el temporal s'ha endut.
Comprendre cansa. Però mai no tant
perquè no pugui ser l'últim refugi.
Som el rei i la reina en un final
difícil a un tauler ja amb poques peces.

.
Joan Margarit, de Casa de misericòrdia.
.
Fotografia agafada d'internet.
.

dimecres, 4 de març de 2009

Camino lenta

.


.
Pel voral del camí vell se'm passegen pensaments
d'enyor ofegats en anys i panys de silencis.
Sentiments confusos en lluita dins del roig de la sang.
Tristesa sentida, viscuda, tan odiada...
.
Atanso la mà, palmell obert cap a tu.
Desig d'abraçar-te tan fort, de parlar-te a cau d'orella,
tot dient-te: vine, tanca els ulls al meu costat, somnia.
El parany acull un silenci que et crida en la nit.
.
Vetllo el teu son.
.
Fins i tot sota la pluja.
.
.

dimecres, 25 de febrer de 2009

Traductors

.
Ho he fet. I no sé perquè.
.
He afegit al meu blog tres traductors del Google. No és la meva intenció guanyar lectors amb això. No és aquesta la meva política. Només he pensat que estaria bé posar una eina d'aquestes característiques a l'abast de qui no sigui catalanoparlant, i tingui interès en saber de què parlo.
.
Un és al castellà, l'altre al francès i el tercer a l'anglès.
.
Ho he fet. I no sé perquè.
.
La veritat és que les traduccions al castellà i al francès són prou curioses. De l'anglès no puc opinar ja que no conec la llengua.Vaja, que, si no saps català, penses que qui ha escrit allò és més ximple que un melindro. Però si en saps i veus l'equivalent que ha buscat el traductor, et fas un fart de riure. Bé, com a mínim, que els traductors serveixin per això, per alegrar-nos el dia.
.
Adaptació surrealista del text, diguem-ne. No està malament. Caldrà invertir més hores i fer les traduccions un mateix.
.
Què us sembla el tema?
.

diumenge, 15 de febrer de 2009

La realitat supera la ficció

.

Després d'un sopar íntim amb la Berta i el Carles a casa, l'acompanyem a ell a Castelldefels en cotxe, perquè aquella nit dorm a casa dels avis. Tornem. Pugem a casa. La Berta es dutxa i se'n va a dormir. Jo em canvio de roba i m'arreglo. No anem a celebrar la diada de San Valentí. Anem a celebrar que és dissabte i que fa mesos que no sortim. Tenim moltes ganes de ballar salsa.
.
Matinada del dissabte 14 de febrer; 2:15 hores.
.
Arribem a la discoteca llatina Mil Pasos, situada al centre comercial Heron City de Barcelona. Paguem 12 € cadascun. L'entrada inclou una consumició. Anem fins al fons del local on hi ha el guardaroba. Deixem els abrics. Paguem 3€ pel servei. En el moment de recollir el tiquet del penjador, deixa de sonar la música i s'encenen els llums. Tothom es mira estranyat preguntant-se què passa. En qüestió de segons i amb un estil pur de cinema americà d'acció, entren uns vint mossos d'esquadra i es distribueixen tot al llarg d'una de les parets fins al fons del local. Per la paret oposada entren uns altres vint mossos i fan el mateix. La realitat increible és la següent: s'han desplegat, ens han acordonat i ens pensen retenir allà contra la nostra voluntat durant no se sap quantes hores.
.
L'equip que vesteixen impressiona d'entrada: la majoria porta la cara coberta amb una braga negra. Tots porten casc, la visera abaixada, armilla antibales, guants protectors, colzeres reforçades, botes protectores amb genolleres incloses, escut rodó i transparent, porra i pistola. El color de l'uniforme: negre estricte. A tot això cal afegir un aire de superioritat de qui domina la situació per la força.
.
La gent es queda allà dreta, en silenci. No queda espai per a moure's. El local, en el moment que passa això, és ple a vessar. No és fins al cap de mitja hora d'aguantar aquesta situació (les 2:45 hores) que des del micro del disc joquei se'ns "informa" que els agents estan fent un control i que es demana calma i la col.laboració de tots amb la policia. No hi torna a haver cap altra informació en cap altre moment de la desafortunada jornada. I passen els minuts.
I les hores.
.
Una noia que tinc al costat va al servei. Quan torna, indignada, explica que quan volia orinar no li han deixat tancar la porta i que, mentre ho feia, hi havia una agent plantada davant, mirant-la.
.
Seguim allà, de peu i sense poder-nos bellugar. En un moment donat, a algú se li acut la idea de posar música de salsa amb el seu mòbil. Quan fa uns 10 minuts que sona, un dels policies (un dels més alts) s'apropa i, cridant, i amb un to de veu dèspota diu:
.
- A ver, hace mucho rato que estoy oyendo esa musiquilla, y la vais a apagar inmediatamente!!!
.
Al cap d'una mitja hora més, a tot això ja són les 3:15, la gent comença a estar cansada. Indignada. Un noi que tinc a prop meu s'avança per agafar una cadira i oferir-la a la seva companya. Ella accepta de bon grat i seu. Tot seguit, el noi del costat fa el mateix i li ofereix també a la seva dona. Passen uns 5 minuts i el meu marit va cap a una cadira que ha quedat mig tombada als tres graons que separen els dos nivells. Quan va per agafar-la, el mosso que hi ha al costat li diu, també cridant:
.
- No la cojas!!!
- A veure, vull la cadira perquè la meva dona està cansada...
- Que no l'agafis t'he dit!!!
El meu marit no s'ho pot creure i li repeteix, educadament:
- La meva dona està cansada i li vull donar la cadira perquè segui. Quin problema hi ha en això?
- T'estic dient que no l'agafis...!!! És que no m'entens...???
.
Ell, és clar, torna cap al seu lloc, amb la cara encesa de ràbia i amb ganes d'haver agafat la cadira per trencar-la damunt del casc. El sentiment d'indefensió i impotència és immens i compartit en silenci per tothom que està allà.
.
Els ànims es van carregant i la gent es comença a posar nerviosa. L'estona va passant sense cap indicació clara ni cap explicació sobre el que succeeix . Hi ha també personal del 061, amb casc blanc, protecció antibales i una armilla a sobre groc florescent que entra alguna vegada per a retirar gent que no es troba bé.
.
Cap a les 3:30, comencen a enviar persones a fer cua al guardaroba per a recollir abrics. La gent que no hem rebut intruccions d'anar-hi ens trobem com fora de la moguda i no entenem res. Si algú s'atreveix a preguntar, els policies contesten, sempre en castellà, de manera desagradable i cridant, que el que toca fer llavors és esperar noves ordres. A les 3:45 el meu marit pregunta si podem anar a la cua i un policia li diu que sí. Ens hi posem. Cap a les 4:00 tenim ja els abrics i anem en direcció a l'escala que ens ha de conduir al pis de dalt. Però, és clar, tothom es troba en la mateixa situació i, en pocs segons, es crea allà una aglomeració de gent nerviosa, cremada i impacient per sortir.
.
Por. Molta por. Allà és tan fàcil provocar una massacre humana... Hi ha tots els ingredients necessaris. Només falta una darrera guspira que encengui la flama. I els policies només fan que cridar i donar ordres a la gent. Ens fan pujar de 5 en 5 cap a l'escala i tota l'estona increpen la gent perquè ens tirem enrere. I nosaltres no podem perquè estem literalment aglomerats. Literalment encallats.
.
Por. Una por immensa.
.
I així estem fins les 4:20.
.
Quan ens toca el torn, compten fins a cinc persones i ens envien cap a l'escala. Al pis de dalt tornem a trobar el mateix desplegament policial: cordó de mossos al llarg de la paret amb la mateixa actitud de superioritat i despotisme. Però organitzen la gent en una filera d'un en un al llarg de la paret oposada. Com que la filera ja arriba fins la paret del fons, la gent que anem pujant ens hem de posar en filera darrera d'una columna. El policia que ens ho indica, en lloc de parlar amb correcció i respecte li diu al noi del meu davant, agafant-lo pel braç i amb un to molt passat de voltes:
.
- Mira, ves esta columna? Pues tú no te vas a mover de aquí hasta que yo te lo diga. Me has entendido??? Hasta que yo te lo diga, de acuerdo???
.
Hi ha una noia jove que no para de rondinar i li contesta al mosso que aquella no és manera de tractar la gent. I el mateix policia li deixa ben clar que aquella situació durarà el que sigui necessari i que ELL ja sap quin és el protocol a seguir. La noia, que no pot estar-se calladeta, li diu que ella no ho sap el que està passant i que el mínim que poden fer és donar alguna explicació. I el policia, en un to de veu diguem-ne ja infernal, li crida que torni al seu lloc de la filera i que calli. La noia segueix remugant fluixet.
.
A les 5:10, la filera, en el punt en que ens trobem nosaltres arriba a l'altre extrem del local, uns metres abans de la porta que dóna a la terrassa. Un policia molt alt, encaputxat i vestit de groc brut ens revisa el DNI i, sense mirar butxaques ni res, ens indica que podem sortir. Quan eixim a la terrassa, un altre desplegament policial a banda i banda, i un d'ells ens crida que passem lleugers, amb les mans fora de la butxaca.
.
Sortim finalment d'aquella pesadilla i no ens ho podem creure.
.
Com que no hem pogut fer cap consumició, no tenim el tiquet per al pàrquing amb el qual les dues primeres hores ens surten gratuïtes. I, com que sóm dos bons ciutadans, a més a més de pagar tots els impostos, anem a la màquina i paguem les 3 hores de pàrquing. Això és, 6 € més. Però, com que sempre plou sobre mullat, quan anem per sortir, les valles del pàrquing estan aixecades.
.
Resum de la jugada:
-2 entrades a la disco: 12 x 2 = 24.
-guardaroba:..............................3.
-pàrquing:..................................6.
-sense consumició.

TOTAL: _________________ 33 €uros..

Senyors i senyores, pacients lectors d'aquesta "epopèia", nosaltres sóm pitjor que massoquistes. Paguem 33 €uros per viure, en primera persona i en primera línia de foc, una redada dels mossos d'esquadra que, se suposa, són la nostra policia i vetllen per la seguretat i la llibertat dels ciutadans. Qui ens defensarà de la "nostra" policia, quan en realitat és ella la que posa en perill la vida de ciutadans civilitzats que assumeixen les seves obligacions i responsabilitats i que, en un moment donat, només volen anar a passar unes bones estones amb calma i serenitat?

Si es descuiden ens morim tots allà mateix. Tot plegat em va recordar l'estil dels grisos en els millors temps del franquisme. I estem vivint una democràcia. La Constitució no serveix per a res, en moments com aquest?

Si és que jo ja ho deia que no es podia anar a celebrar Sant Valentí, no.

.