Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




diumenge, 25 de maig de 2008

Papallona




Breus tocs de verd suavíssim,
sobre un llit de blau tot just insinuat,
empolsinat per reflexos argentats.

Sota la fulla, verda i gruixuda,
ben quieta, que la llum arriba.


Escrit inspirat en una fotografia de http://frikosal.blogspot.com/ del dia 23/5/08, Noche y día.
Moltes gràcies, per cert.
...

divendres, 23 de maig de 2008

Flors, pedres i altres irreverències





Cinc regals et faig avui:
dues roses blanques,
                                                         .suaus i delicades,
oloroses i turgents...
**
**
**


El meu test de violetes,
verdes fulles, fortes, peludes,
flors menudes però exigents,
...        ..........................d'aigua i llum suficients...

**
**

Dues roses del desert,
fetes dins la cremor de les dunes,
asprament capricioses,
duradores en el temps...
**
**
**

Un parell de sines madures,
                       .sempre impacients de besades,

pessigades i xuclades,
per tal que les assaboreixis follament...

**
**
**
I, finalment, per començar,
un petó humit, calentó, allà on més t'agradi.
...

dimarts, 20 de maig de 2008

Ballo amb el cos i amb el cor


Sento la música que comença a marcar el ritme..., les mans s'avancen per demanar altres mans que marquin el recorregut a seguir. Mans sàvies, em conviden al seu compàs i em condueixen amb suavitat, dolçor, però claredat, i el meu cos no pot negar el moviment de les caderes: el pes va canviant de lloc, de banda, la cadera mana i els peus, que són com babaus, obeeixen el ritme que circula per tot el cos, no erren mai, perquè claven tot el pes quan toquen el terre... Segueix la música; el discurs insistent de la clau m'empresona, m'allibera alhora, no em deixa parar, ni adormir el moviment, cal marcar cada pas al moment just, cal esperar també en el segon estricte, precís...

La salsa comença a afegir més instruments al damunt de les grans percussions: saxos, trompetes, trombó,...l'energia augmenta paulatinament, la intensitat esdevé creixent; la veu solista es barreja amb les veus que acompanyen; la història segueix explicant, al seu curs, els esdeveniments...

El cos ha anat augmentant, de manera progressiva i frenètica, la seva expressió, el seu moviment i els girs es disparen, s'encadenen, s'entrecreuen les cames i els braços; el moviment circular esdevé constant, un ocupa el lloc que ha deixat l'altre, vels, girs, ordres i contraordres, moviment frenètic que travessa tot el cos, els músculs i l'essència del que balla sentint la música entrant pel cor i sortint per l'ànima.

Espectacular. Diví. Especialment sublim, ho juro.

dilluns, 19 de maig de 2008

Vuit cartes.

...
D'això fa molts anys; jo només en tenia 14 quan vam començar la nostra relació. El problema era que ell en tenia 21. Jo rebia aquesta carta, de la qual només selecciono dos fragments, als 16 anys. La nostra relació va esdevenir, al llarg dels mesos, només epistolar.

Molt dolor silenciat, acumulat per sempre...

Abans d'ahir potser
potser ja fa una setmana

et vaig veure, per les Rambles.

No anaves sola -m'agradaria pensar que sí-.

Anaves agafada d´un xicot -o ell de tu-.
No sé pas.
Sé que vaig pensar:
és com una nina, així de petita.
Que ràpid m'ha oblidat. ( Ni em vares veure...).
T'he vist a les Rambles, agafada a un xicot,
fins i tot amb un "altre" estàs bonica.
*
Andreu.
Octubre del 1980.
*
Tu ets jove i oblides.
Jo sóc molt vell i no penso oblidar mai, no podria.
*
L´Andreu.
Octubre del 1980.
...

dijous, 15 de maig de 2008

Ploro

...


El meu cap m'ha jugat una altra mala passada. He intentat ser educada i prudent, com sempre, evitant dir les coses que sé que fereixen, i tot d'una, per telèfon, se m'ha començat a parlar malament, sense respecte i amb un to de veu pujat. A més a més s'ha opinat de nou sobre personetes que són competència meva, i que, en el seu moment no s'han fet determinades accions perquè un especialista ha demanat que, sobretot, no es fessin. Serà que alguns llicenciats universitaris saben molt més que perruquers i dermatòlegs? Doncs sembla ser que sí. Però llavors s'ha girat la truita, i jo, en el moment de donar les meves explicacions de perquè no s'ha fet això o allò altre, i sense donar crèdit a allò que se m'acabava de dir, automàticament se m'ha considerat a mi una maleducada, una barroera i una histèrica. La discussió telefònica ha acabat de mala manera i llavors ha seguit a nivell familiar. La pitjor de totes, perquè després de dir unes quantes barbaritats davant de la meva filla, un altre personatge que corre normalment per casa m'ha dit que el meu principal defecte era que no reconeixia mai els meus errors. I encara que jo explicava allò que m'acabaven de dir i de quina manera m'ho havien dit, la meva filla em deia que quan aquesta persona del telèfon li deia que s'havia de tallar el cabell i posar-se mascarilla a les puntes (cosa que -oh, miracle!- era el motiu pel qual a ella no se li obrien les puntes, i no perquè se'l tallava cada mes uns dits) llavors ella es victimitzava, silenciava els consells del dermatòleg i em culpabilitzava a mi perquè no li posava mascarilla. I l'energumen seguia repetint que el meu problema era que no reconeixia els meus errors. La meva filla ha marxat del menjador plorant rere un cop de porta; jo, malgrat l'Esertia i el Diazepán, he començat a omplir una piscina de llàgrimes, i no podia parar. El meu sopar s'ha quedat a la taula, no podia menjar res.

I pensar que tot ha començat perquè jo li he fet una broma a la meva amiga, dient-li que em presentaré al proper càsting de "xica Pantèn", perquè si d'una cosa estic veritablement orgullosa és del meu cabell. Però no, segons ella ara resulta que ella el té MOLT més bonic que jo, i acaba de decidir també que allò que he de fer és tallar-me'l, com a mínim, 10 cm.

La conclusió és la següent: per començar, jo sóc una absoluta merda i, per acabar, tothom pot dir sempre el que vol, sense reconèixer els seus errors. Jo sóc l'única persona al món que m'he de comportar, mentre que tothom treu el que vol per la boca. Torno a reivindicar el meu dolor, que es queda allà guardat perquè, l'endemà, tothom actua com si res hagués passat. Ja no puc més.
...

diumenge, 11 de maig de 2008

Vora mar

...
...


Camino per la sorra mullada, les ones arriben amb calma, s'aturen un instant i retrocedeixen de nou. M'acaronen els peus, els turmells. Deixen rere seu una fina capa de lluissor, com milers d'estrelles minúscules que perden lentament la seva llum. El soroll de l'aigua va i ve, no s'atura mai, i abraça la veu de les gavines i les orenetes... El sol es pon, sense pausa, i la llum va canviant. El roig atrapa lentament el taronja, el groc i el blau, i s'endú, rere l'horitzó, el dibuix d'un somriure capgirat, cada vegada més prim, cada segon canviant...
Segueixo caminant, lentament. El mar engoleix finalment la darrera ganyota del sol. Els núvols aprimen el seu pas i van canviant de color, imperceptiblement. Les onades remuguen l'anar i tornar del seu batec. I el batec del meu cor acompanya aquest ritme seriosament. No hi ha lloc per les paraules, només hi caben els sentiments, hi brollen les emocions, silents, però sentides com des de dins dels records...
Aquest és el moment en el qual m'arrencaria la vida per tal d'escriure una frase que fos la justa i encertada.

...

dimecres, 7 de maig de 2008

Vuit cartes

...
Andreu, al cap de tants anys, he aconseguit retrobar totes les teves cartes, rellegir-les i ordenar-les. Encara em batega el cor quan penso que tot plegat es va fondre en el pas del temps, de les circumstàncies i de l'oblit.

Para que tú me oigas
mis palabras
se adelgazan a veces
como las huellas de las gaviotas en las playas.

Pablo Neruda.



Nadie me salvará de este naufragio
si no es tu amor, la tabla que procuro,
si no es tu voz, el norte que pretendo.

Eludiendo por eso el mal presagio
de que ni en ti siquiera habré seguro
voy entre pena y pena sonriendo.

Miguel Hernández.


Lo que mucha gente llama amar consiste en elegir a una mujer y casarse con ella. La eligen, te lo juro, los he visto. Como si se pudiera elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estanqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque -la- aman, yo creo que es al vesre. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.

Julio Cortázar.

"Tants de dubtes
i, malgrat tot,
la certesa d'estimar-te,
potser per sempre.

Millor fóra
ofegar-te dins l'absència;
però hauries de saber
que no he pogut llevar amarres,
que resto ancorat en el port
de la basarda
que quan m'arriba el teu nom
enfolleixo de nostàlgia".


Sílvia...?