Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dilluns, 7 de juliol del 2008

Mare

..
Ressona el record de tantes veus en la memòria, d'escridassades, de rialles, en el camí de casa a escola, d'escola a casa, de la teva mà, mare, que apretava tant, en travessar el carrer. Hi ha un sedàs que vol garbellar la vida real de les mancances, també reals, i feridores, com cops de puny sobre la taula, al bellmig d'un somni. Tants desitjos de serenitat, de felicitat, que s'han anat fonent, amb els anys, amb la resignació, l'oblit i el silenci mortal.
...
El temps ha marcat els límits d'aquest silenci i ha acollit un odi no resolt, no resoluble. El temps m'ha fet créixer a mi i t'ha regalat, a canvi dels teus grans esforços, cínicament, aquesta vellesa que t'acosta a la mort. Com més temps ha passat, més mutisme hi ha hagut, més odi acumulat. Reprenc diàriament una vida que no és vida, un compte enrere sense aturada possible, com el riu cap a la mar.
...
Només em resta la certesa que la teva vida i la meva ara ja són com la mort. Vesteixo un dol que em lleva el somriure, perquè m'explica, aspre, que el destí ens ho ha dit tot. Que no hi ha solució possible. El dolor és tan punyent que ja no es pot aguantar.
...
Demà tornarà a sortir el sol i la vida ens omplirà de nou d'alenades de mort.
...
Els ocells seguiran cantant.
.....
...

14 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Deia Cioràn que la vellesa es l'autocrítica de la naturalesa, jo crec que més aviat és tracte d'una venjança. Un text trist i desencisat, però molt bonic.

Violeta ha dit...

Gràcies, Francesc, per les teves paraules. I per la visita.

Petons.

Anònim ha dit...

El odio, o el resentimiento, son sentimientos autodestructivos porque el que odia recibe todo el perjuicio, y además alivia la conciencia de quien lo ha provocado.
Siempre hay atenuantes que pueden convertir ese odio en compasión.
Sí, como decía Juan Ramón, "yo me iré y se quedarán los pájaros cantando"


ptons balsàmics.

Violeta ha dit...

Gràcies pels petons, Ulises. Són un bon bàlsam enmig de la tristesa.

Violeta ha dit...

Ulises, me´ls dónes en persona?

;-))).

Selenita ha dit...

Vio, deixa l'odi de banda, saps que no és tracta d'això, i menys amb la teva mare. Mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen, no? Ja saps el que opino de tot aquest tema.

Selenita ha dit...

Molts petonets i abraçades

Violeta ha dit...

Sele, no és cap a la mare que sento odi, ja saps qui me´l provoca...La situació ha quedat enquistada i no hi ha solució possible. Haurem d´anar prenent til.les i tisanes.

Petons.

nimue ha dit...

Una abraçada, guapa. De desenquistar.

Violeta ha dit...

Nimue, moltes gràcies, bonica.

Un petó molt gros.

Felipe Sérvulo ha dit...

Sempre queda un llamp d'esperança. Abraçades mil, maca.

Violeta ha dit...

Felipe, malauradament, després d´aquest llamp, sempre sona un tro, i tot seguit la tempesta.

Moltes gràcies. Petons mil.

thoti ha dit...

.. "demà tornarà a sortir el sol"..
.. besos, Violeta..

Violeta ha dit...

Gracias, Tothi. Pero de momento está lloviendo.

Mil besos para tí también.