Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dissabte, 26 d’abril de 2008

Pare


Ja no hi penso en tant de dolor com sentia, ja no m'esgarrapa l'ànima, ni em destrossa les entranyes. Ara visc dins la cuirassa de la fredor, que m'allunya del plor, del desesper...Tants petons com no em donares, i tantes abraçades que escatimares...Obviaves l'amor del qual jo depenia, i ara, òrfena de la vida i l'oblit, m'he convertit en el monstre que et contesta, en el monstre que et retorna la imatge que tu no volies de tu mateix.
Aquí la tens, ara ja ho veus. El perdó n'és sobrer. Han passat els anys a través d'aquest silenci allargat en els dies. Massa tard ara ja...


...

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Et llegeixo i en sento que aquest sentiment m'és molt proper,que no és al pare,sinó a ell ,que se li feia la boca aigua d'estimar-me i l'oblit d'anomenar-me.També he passat per tot aquest calvari,ara ha sigut el seu aniversari,no he tigut cap remordiment,l'he passat amb indiferància per alt,sóc la terra en guaret,recorda,sap que m'ha estimat a la seva manera,no a la meva,un estimar sense riscos,un estimar a conveniència dels seu desitjos,no dubto de la seva estimació,com no dubto de tot el meu dolor.
M'agrada el que escrius i com t'expresses.
El teu escrit m'ha evocat ,també el meu calvari.
Segueix escrivint.

Violeta ha dit...

Anònim, gràcies per compartir amb mi els teus pensaments més íntims i per donar-me ànims. M´agradaria, però, que deixessis un nom. Molts petons.

Anònim ha dit...

És que si deixo un nom després seria fàcil d'ubicar-me en el blog i és molt íntim això.
Prometo visitar-te amb el nom del meu blog quan hi hagi més moviment.
Suposo que ho entens .
Moltes gràcies i no deixis d'escriure que ho fas molt bé.
Petons

thoti ha dit...

.. gracias por pasarte por mis colinas solitarias.. a pesar de que no entiendo todo el catalán que leo, me gusta escucharlo e intentar comprender lo que leo..
.. felicidades por tu nuevo blog y te deseo un montón de visitas..
.. saludetes, Violeta :-)

Violeta ha dit...

Me hace mucha ilusión tu visita, Thoti poeta. Muchas gracias a ti. Mil besos.

coco ha dit...

Tens tanta raò. A vegades tinc la tentaciò de ser aquest pare. Però no deixaré que mai sigui massa tard. Un petonàs. I passa'm un kleenex. M'encanta com escrius.

Selenita ha dit...

Carinyet, ja saps el que penso de tot això. N’hi han estimacions que només fereixen, i que l’única solució és ser valent i atrevir-se a trencar el cordó umbilical. Però, com fer això quan el vincle és de sang? Difícil. Malgrat tot, no pots arrossegar aquest patir per sempre.
De vegades, ser fort significa passar pàgina, perdonar, donar una segona oportunitat quan encara no és massa tard (mentre hi ha vida n’hi esperança, diuen). Potser al menys et sentiràs millor amb tu mateixa.

Como vuelvas a las andadas, me oyes! Petonàs

Violeta ha dit...

Cocuio del meu cor, m´encanta que t´encanti, però em sembla que, almenys per edat, seria una mica impossible que fossis el meu pare, no trobes? El meu germà bessó, potser...? Petonets.
Selenita, ja n´hem parlat tant del tema, oi? Passar pàgina una altra vegada? MAI...!!! De totes maneres gràcies per preocupar-te de nou per mi. Petons.