Benvinguts a tots! Com si estiguessiu a casa vostra...

El blog que veureu, conté escrits elaborats per mi mateixa.
Si no és així, els transcric entre cometes o indico el nom de l'autor posteriorment.
Les imatges que veieu són totes de la meva autoria.
Si no és així, també n'indico l'autor.




dilluns, 29 de desembre de 2008

Vols una catània?

.
Vas a la cuina a beure aigua. A la ràdio sona, fluixeta, una música que ens convida a la relaxació. Aprofitant que no em veus, vaig a buscar el regal. El poso damunt el llit, sense la bossa de paper.
.
Tornes al meu costat, amb un pas tranquil i pausat, segur. Quan veus el paquet al costat del coixí, primer et sorprens. Tot seguit, però, la teva mirada busca la meva. M'interrogues silenciós i esboces un somriure. Agafes la caixa amb els teus dits, llargs i prims, i em tornes a mirar. Allargues volgudament el moment d'incertesa per fer més interessant el misteri…
.
Obres l'embolcall de la caixa; ho fas lentament, per tal de no estripar el paper argentat, ni les cintes brillants. Estires poc a poc, la llaçada es desfà. No et sorprens amb el contingut, ja que el nom de la botiga t'ho ha anunciat a l'enganxina exterior: "Chocolat". Tanques els ulls, seriós, i t'apropes la caixa al nas. Inspires mantingudament, n'olores la sentor...
.
La mostra de xocolates és variada, tant en formes com en sabors. N'hi ha de xocolata amb llet, de xocolata negra i de xocolata blanca. Hi ha boletes petites, quadrats, rectangles i cilindres en format de bombons, hi ha també catànies de raïm i catànies de xocolata, entre d'altres...
.
Tries una xocolata amb forma de boleta petita, la beses. Me la poses dins la boca. Jo la mastego encantada. Saps que la xocolata em torna boja. N'agafes una altra. Me la passes pels llavis. Obres la boca, l'agafes amb la llengua i em mostres com la llepes, ensenyant-me com es va desfent...Et poses el dit índex a la boca i l'empastifes amb la xocolata. Em poses el dit a la boca, te'l netejo llepant-lo amb la llengua. El gust de la xocolata es multiplica barrejant-se amb el tacte i el moviment del teu dit que li afegeix certa temperatura a la dolçor... El meu esguard te'n demana més, sense paraules. El teu posat silenciós i seriós m'excita d'allò més...
.
Em giro i comences a descordar-me els botons del vestit que estan a l'esquena. Me l'acabes de treure i el llences al sofà. Em baixes els tirants dels sostenidors. Tot seguit me'ls descordes. Cauen al terra. T'agenolles al meu davant, em vas arrencant les calces, primer d'una cama, després de l'altra. Quan les tens a les mans, les poses contra la teva cara i les olores mentre tanques els ulls, llargament…
.
Observes les xocolates sense pressa, i em fas morir en l'espera. Silenciós i seriós, agafes una cinta de seda, em tapes els ulls i fas un nus al darrera. Decidint el tempo d'escena, prens una catània de raïm, l'acostes al meu nas i jo l'oloro; saps que tal suggestió deslliga ressorts específics. M'acarones molt suaument el rostre, i el polsim blanc se m'hi adhereix, com un maquillatge. Fas el mateix amb el coll i, amb tota la parsimònia del món, vas baixant per l'escot fins que la catània arriba a un dels mugrons. Allà la fas envoltar l'aureola i, en aquest joc sensual, el mugró es va posant erecte. D'un mugró a l'altre, a la fi els tens els dos com ferro. Obres la boca i dins d'ella s'ajunten mugró i catània, catània i mugró, fins que es fon la dolçor coll enllà i només en resta l'ametlla. Me la dónes i jo me la menjo sense pronunciar cap paraula, seriosa, silenciosa...
.
Tornes a mirar la caixa i el teu silenci decideix per tu: ara agafes una catània de xocolata, de les grans. Amb la mà l'acostes al meu pubis i en provoques un contacte molt suau al començament. La fas rodolar pel damunt del parrús, rasurat i perfilat, molt lentament, amb una lentitud que desespera, que em desespera. De mica en mica s'acosta a la punteta del clítoris, i, quan hi és al bell mig, l'apretes contra ell amb més força...i comences a donar-hi voltes. La meva vulva no resisteix l'excitació i ja fa molt que està amarada de suc. Això facilita que la catània desaparegui dins la meva vagina per un moment... Però només per un moment. Em llepes a consciència i em neteges la xocolata que ha quedat escampada pels plecs. Acuradament, la teva llengua explora el cau, a la recerca de la catània amagada, hi penetra, dóna voltes, finalment xucla, i la catània arriba a la teva boca.
.
Em mires. Ara somrius, perquè el teu bes, en aquest precís moment, m'alimenta de nou...

.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Equipatge


.
Quan anem de viatge, la teva mare i jo
fem les maletes damunt del teu llit.
La roba ben plegada, els necessers,
els llibres, els bitllets, les medicines,
escampats però en ordre.
Tots els viatges comencen aquí,
en aquesta espaiosa cambra íntima
que vam pintar d'un fúcsia suau
en saber que mai més no tornaries.
La cambra ha tret arrels que, a poc a poc,
es fan profundes dins la teva absència.
Fem les maletes per a un tren nocturn.
.

Joan Margarit, de Casa de Misericòrdia.

( Dolor provocat per l'abisme de no poder retrobar-se "mai més" amb la seva filla Joana, morta l'any 2001, als 30 anys d'edat).

.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Enamorados

.


.
Érase una vez Ernesto, un niño a quien le gustaba mucho (fastidiar a) una niña.
.
A Salomé.
.
Y érase Salomé, la niña que fue a contar a su mamá todo lo que Ernesto le había hecho.
Todo:
Le había tirado del pelo.
Le había quitado el sombrero.
Le había arrancado las gafas, a propósito.
Entonces su mamá le dijo que sin duda Ernesto era un poco bruto y que seguramente lo que le pasaba era que quería jugar con ella, pero que no sabía cómo decírselo.

Y la mamá le dijo también que Ernesto, sin duda, estaba enamorado de Salomé.

En el recreo, Candela dijo:
-¡Enamorado de Salomé!
Y ¿qué es estar enamorado?

Salomé tampoco sabía qué era aquella cosa morada.
.
Guillermo lo que sabía era que se cae, se cae rendido de amor.
.
Salomé se había caído muchas veces de la bicicleta, ¡pero de amor nunca!

-¡Los enamorados son cosas de los cuentos! -dijo Mateo.
-¡Ah, sí!
-Con príncipes y princesas.
-¿Con vestidos muy bonitos?
-¿Y con espadas?
-¿Y reyes?
-¿Y reinas?
-¡Y dragones!
.
-Entonces, ¿los enamorados son de mentira? -preguntó Salomé.

Nicolás creía que cuando alguien está enamorado se pone triste, le da como vergüenza y se le pone la cara roja.
-¡Es estar hipnotizado! -dijo Lucas.

Salomé comprendió, entonces, que estar enamorado es volverse un poco loco.
.
La pequeña Micaela había oído algo de un rayo que te atraviesa.
-¡Es de fuego!
-¿Y quema?
-¡Es un relámpago!
-¡Es una tormenta!
-¿Entonces llueve?
-preguntó Lorena.

Y Salomé llegó a la conclusión de que ¡hay que llevar paraguas para estar enamorado!
.
Pero Tomás dijo que estar enamorado es una cosa del corazón.
-¿Quieres decir que te duele el corazón?
-¿Y te da fiebre también?
-¿Y no puedes hablar?
-¿Entonces te pones enfermo?
.
-¡Qué cansado debe ser estar enamorado! -suspiró Salomé.
.
-¡Hay que ser dos para estar enamorados! -aseguró Lucas.
-¿Y uno solo no se puede?
-¿Y tres?
-¿Y cuatro?
-¡Ah, ahhh, todos enamorados!
.
-Pero por fin, ¿cuántos tienen que ser? -preguntó Salomé.
.
Ana sabía que estar enamorado es para casarse, sin duda.
-Es para los señores.
-¡Y para las señoras!
-¡Es para los papás y las mamás!
.
"Entonces, ¡hay que ser mayor para estar enamorado!", pensó Salomé.
.
-¡Puff! estar enamorado, eso no pasa nunca -suspiró Leonardo.
-¡Sí que pasa, cada día!
-¡Y es para siempre!
-¿Y para cinco minutos no?
-¡No!, ¡es para toda la vida!
.
-¡Oh!, pero eso es demasiado tiempo, ¿no? -dijo Salomé.
.
-¡Estar enamorado es algo muy importante! -decretó Manuela.
-¡Es para la profesora!
-¡Es para tu mejor amiga!
-Entonces, ¿es sólo para las chicas?
-¡Claro que no!
.
-¡No!, ¡es sólo para los chicos! -gritó Salomé.
.
Serena soltó una risita, porque los enamorados ¡se dan besos!
-¡Y se dan la mano!
-¡Estar enamorados es para hacer bebés!
-¡Uhh, uhhh!
.
-¿Por casualidad no habrá que ir desnudo para estar enamorado? -sugirió Salomé.
.
-¡Enamorados, es estar como en un sueño! -dijo Jacobo.
-¡Es como flotar en el cielo! -añadió Mauricio.
-Con flores.
-¡Y tener alas!
.
-Y Salomé concluyó que para estar enamorado hay que ser un ángel.
.
Entonces llegó Ernesto (el enamorado) para traquetear, una vez más, a Salomé, y tirarle la cartera y pisarle el abrigo, a propósito.
¡Y nadie dijo ni una palabra!
.
.
.
ENAMORADOS.
RÉBECCA DAUTREMER.
.
.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Somric



T'espero en la soledat del viatge, envoltada de persones estranyes, sense nom ni rostre.
T'espero en el brogit de la ciutat, en la quietud de la vila.
T'espero mentre treballo, a la feina o a casa. M'acompanya en tot moment el teu record.
T'espero com qui espera un regal, impacient i nerviosa, sense saber si arribarà.
T'oblido com si t'hagués somniat i no en tingués la certesa.
Te'm representes de nou en el record i n'esdevens persistent, com si haguessis estat real...
T'espero, sempre t'espero i, de vegades, només de vegades, apareixes.
Llavors somric, et toco els llavis. I sóc feliç.
.
.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Tinc un record encès de tu

.

Penso en tu tot el dia.

Em sembla que em moriré de no veure't, com d'una meningitis o a causa d'una vellesa excessiva.
M'agradaria fer-te mil petons.

Penso en tu tot el dia.

Vull sentir la teva pell, llepar la suavitat de la teva olor.
Vull abraçar-te.
T'estimo.

Et desitjo.

Serà llarga l'espera, fins que no et pugui abraçar, fort, molt fort...
Se'm farà llarga,......... l'espera.
Et desitjo.

Tinc un record encès de tu.


T'estimo.

.

dimecres, 12 de novembre de 2008

No m'he mort, encara que gairebé...

.
Tantes coses per dir
i tan poc temps per fer-ho...
.

diumenge, 28 de setembre de 2008

La tardor als teus ulls

..

Varada per fi la barcassa de les teves paraules, en una mar que la gronxa, amunt i avall, calmant el patiment de tanta tristesa... Ja no t'acarona la calidesa del sol, ni et somriu el sostre cristal.lí d'estrelles, en les dolces nits d'estiu. Ara, silent, esperes un retorn que potser no arribarà; hivernes un record preciós en l'escalfor del teu cor i batega emmig d'un fred que torna el cel gris i espès. Marxa l'alegria, en la serenor dels dies. La calima arriba, embolicant la llum i pintant l'aire d'humitat i llàgrimes.

Se sent, molt de lluny, el xiulet del tren...Tornes a tancar els ulls, la soledat t'acompanya.

....

dissabte, 27 de setembre de 2008

Quina deducció!

.
.
- Quan els xinesos, que parlen amb la "l", volen dir "porro", diuen "pollo"?
- Jijiji...!!!
- Sí, però llavors, arriben els policies amb la "porra" a la mà i...
.
.

dimarts, 9 de setembre de 2008

Expeditiu ell...

.

Avui, de nou, toca riure. I és que no hi ha res com les noves tecnologies...
.
.

.

divendres, 5 de setembre de 2008

Vol de coloms


.
Pensa'm en la distància subtil de la memòria. Confegeix el meu record en la geografia del teu tacte. L'oblit el fas teu, com una mentida que no creus. Olora l'essència de la nit, perfumada de gessamí, en aquest setembre trencat. Se't fa teu un desig que confons sovint amb tristesa. Mira'm el cos i descobreix el vel. Afina tots els sentits i fes veure que no em coneixes. Somriu i respira, el silenci et gronxa.

Abraça'm, dolç i fort alhora, i fon-te amb la meva pell, com si no n'haguessis de sortir mai.

.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Tornada

.



.
De nou aquí, a la gran ciutat: la casa desendreçada (i bruta), les obligacions, la feina; de nou els maleïts viatges en tren, les inhumanes matinades. Però tanmateix els retrobaments, les abraçades, els somriures d'alegria, l'explicar les vacances, les besades, les presentacions, l'empenta del començament, algunes absències inesperades també...

L'estiu, amb la seva claror, l'escalfor del sol, la salabror del mar m'han bronzejat la pell i m'han carregat el cos d'energia. Els dies passats m'han regalat el descans i la pau que necessitava. M'han reconstruit i m'han ajudat a assumir i relativitzar el dolor físic. També la por que sentia.

Com en els ceps el raïm madur espera la verema, els circells ben aferrats i cargolats per les branques, els pàmpols gronxant-se al vent, jo m'atanso a un nou recomençar, esperant recollir de mi mateixa una forta embranzida, per tal d'oferir el millor de la meva essència a tothom que m' envolti. Ajudar a somriure a qui més ho necessiti i portar de la mà, a través del llarg i trist hivern que ens espera, sense defallir, la companya que jo sé.

Certament, l'hivern ens assetja, sorneguer, anunciant una gran feina i un desgast considerable. No defalliré i la meva rialla no descansarà. Serà com desafiar-lo, perquè sé que la natura descansa, a l'espera de l'esclat d'una nova primavera.

Em submergeixo en el record de tanta vida per recomençar de nou.

.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Tancat per vacances





-"Qué es una boa?
-Un cazamiento.

-Qué es un mudo?
-Una paded.

-Qué es una loca?
-Una piedla.

-Y un cazo?
-Un zucezo."


Me'n vaig de Barcelona tres setmanes (tres).

BONES VACANCES A TOTS
I MIL PETONS (DELS BONS)!!!


...

dimecres, 23 de juliol de 2008

Trens

..

.........Fotografia: Robert Avellaneda Menino.



Trens cap a un destí concret,
trens cap a la vida,
trens cap als teus ulls,
trens que passen, no s'aturen,
mercaderies fantàstics, trenta-cinc vagons,
tremola el terre, ensordeixen, tan pesants.

Trens cap a la feina,
trens cap a la llum,
trens cap a la vila, sota la pluja,
trens que van amb retard i ploren,
velles locomotores aturades,
rovellades cap al silenci.

(El silenci i l'oblit de nou...)

Trens veloços i llampants,
trens de finestres brillants,
trens que passen, no s'aturen,
collons, trens que no arriben mai!
Trens de viatjar pausadament,
sents com xiulen, en passar?

Trens que descarrilen i esveren vides,
trens que volen en mil bocins,
trens d'aliments cap a la fam,
trens cap a trinxeres ensorrades,
trens que passen, no s'aturen,
trens que topen i s'esclafen.

Cap a la mort hi ha sempre un tren
que s'anomena vida. No el sentim ni el veiem.
Hi hem pujat sense triar-ho.

Quin és el final del recorregut?


..

dilluns, 14 de juliol de 2008

Silenci

..

......................Fotografia: Pantà de Sau. Hivern del 2008.
Fa molt temps que el camí no reviu les teves petjades, ni les paraules, ni aquella rialla. No se sent, en la quietud d'aquesta penombra, el caliu de la teva companyia. La porta sovint colpeja, com encallada en un vent d'oblit. El cel tan blau atura un record congelat, i el fa cada vegada més present, més agut. El teu retorn és desitjat, però una certesa d'absència em rebota dins el cap sense pausa. Gel al cor, fred dins les venes. Em pregunto per què i no hi ha resposta.

M'alço cada dia i el desencís m'acompanya en aquest silenci brutal de girar el cap, mirar enrere i no trobar-te.
.....

dilluns, 7 de juliol de 2008

Mare

..
Ressona el record de tantes veus en la memòria, d'escridassades, de rialles, en el camí de casa a escola, d'escola a casa, de la teva mà, mare, que apretava tant, en travessar el carrer. Hi ha un sedàs que vol garbellar la vida real de les mancances, també reals, i feridores, com cops de puny sobre la taula, al bellmig d'un somni. Tants desitjos de serenitat, de felicitat, que s'han anat fonent, amb els anys, amb la resignació, l'oblit i el silenci mortal.
...
El temps ha marcat els límits d'aquest silenci i ha acollit un odi no resolt, no resoluble. El temps m'ha fet créixer a mi i t'ha regalat, a canvi dels teus grans esforços, cínicament, aquesta vellesa que t'acosta a la mort. Com més temps ha passat, més mutisme hi ha hagut, més odi acumulat. Reprenc diàriament una vida que no és vida, un compte enrere sense aturada possible, com el riu cap a la mar.
...
Només em resta la certesa que la teva vida i la meva ara ja són com la mort. Vesteixo un dol que em lleva el somriure, perquè m'explica, aspre, que el destí ens ho ha dit tot. Que no hi ha solució possible. El dolor és tan punyent que ja no es pot aguantar.
...
Demà tornarà a sortir el sol i la vida ens omplirà de nou d'alenades de mort.
...
Els ocells seguiran cantant.
.....
...

dijous, 3 de juliol de 2008

Visitant número 100

.
.
Comunico als lectors d'aquest blog que el visitant número 100 és del sexe masculí, viu a Sabadell (Catalunya, Espanya), i ha fet la seva visita, sempre silenciosa, a les 19:38 hores, d'avui dimecres dia 2 de juliol, del 2008.

Senyor Francesc Puigcarbó, et mereixes la meva sincera i cordial felicitació! Espero gaudir de les teves visites força sovint. Sempre ets benvingut a casa meva.

Una abraçada.

..

diumenge, 29 de juny de 2008

Mardítorroedore...

.

Va, riem una mica tots plegats, que ja ens toca, no?

.

.

...

dimecres, 25 de juny de 2008

L´estiu, de sobte


Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva escalfor i força possibles. Feixuga humitat als carrers de Barcelona, cauen les hores, lentament, avançant de la mà d'una parsimònia que em permet somriure. Ha estat de sobte, no hi ha hagut progressió que ens hagi deixat anar canviant de roba de mica en mica. L'altre dia anàvem amb jaqueta, l'endemà ens ofegàvem pel carrer, treient la llengua, esbufegant.

A mi m'agrada, de totes maneres, que hagi arribat ja, sigui com sigui que ho hagi fet. El fred em mata, em cansa, m'esclavitza, em torça l'esquena en un rictus permanent de gelor-que-cala-els-ossos, m'acaba adolorint l'ànima, si és que encara me'n queda.

Parsimònia xafogosa de l'estiu, que no m'afecta en absolut, que em treu el gel dels ossos i que em fa canviar la cara. Escolto els esgarips de les orenetes, el cel de la ciutat n'és ple, i respiro omplint el pit de satisfacció, pensant en la felicitat que em dóna haver acabat l'hivern (tan llarg i trist com m'ha semblat...).

Celebro poder anar a la platja, i assaborir amb tot el cos un càlid bany de sol. Sento reviscolar la pell, els músculs, tots els òrgans, en una carícia suau, en un bes insistent, semblant a...Tot d'una m'arriba el record de la carícia de les teves mans, de l'abraçada dels teus braços, de la teva olor a res, de la teva veu dolça, parlant fluixet, a cau d'orella..., convidant-me al joc dels sentits. Tanco els ulls, però la claror del sol m'il.lumina les parpelles, veig en taronja les teves paraules en una dansa harmònica de síl.labes. Em dius que sents la meva olor i pronuncies que has tingut molta sort de conèixer-me. Tanques els ulls també i et lliures al plaer...
...

Em crema la pell, m'he quedat adormida damunt la sorra, com damunt del temps. M'aixeco i m'espolso la que tinc enganxada al cos, les sines, la panxa, les cuixes...No ha estat res (malgrat em diguis que l'endemà encara senties la meva olor). Replego les coses i començo a caminar pel trencant de les ones, descalça, cap al cotxe.

Ha arribat per fi l'estiu, literalment l'estiu, amb tota la seva força i escalfor possibles...
:::
:::

dimecres, 18 de juny de 2008

La música dels teus dits




Per la meva Berta, adolescent, princesa, ulls que somriuen a la vida que tot just ara vola...I per al Carles (Charlypollo5), l'altre adolescent que camina de la mà del seu somriure.





L'amor brolla del teu cor, però ara no es tradueix en paraules, ni en dibuixos...Penses sempre que no ets el millor, que ho fas malament, que al món, segur, hi ha moltes altres persones que ho fan més bé que tu. La teva modèstia t'està matant, de mica en mica, t'està acompanyant d'una tristesa excessiva i permanent. No et mereixes sentir-te així, hauries de saber-te consolar amb les paraules que relligues prou bé, amb els dibuixos que surten del teu llapis i amb la música que fas, que no ve de cap partitura, que mana directa de les teves emocions. Només per això hauries d'estar orgullós de tu mateix. A més a més, la Berta és al teu costat, i plora quan tu plores.


Potser si ho veus des de fora, t'arribin millor les bones sensacions que comuniques. Ara són les meves paraules les que et descriuen...


Mans primes, esveltes i blanques... la suavitat dels teus dits acaronen les tecles, i fan ballar les notes, dolçament, en la lentitud d'una descripció de pensaments, de sentiments vius, encesos, que conten com és de fresc i net aquest amor que sentiu. Tremola la veu del so, i segueix volotejant, com la petita papallona blava, fràgil, subtil, pel damunt del teclat, pel damunt d'una abraçada, de la vostra abraçada que ara sembla com per sempre. Segueixes parlant dels teus sentiments amb la música que tan bé explica com vius aquest teu primer amor. El vostre primer amor...


I ho fas millor que ningú, ho has sentit? Millor que ningú...


divendres, 13 de juny de 2008

Quin present...!


La família La Via ocupa un lloc destacat en el patriciat urbà de la Girona dels segles XIV i XV, i els seus membres figuren amb freqüència en els càrrecs de govern de la ciutat. Es pot situar el seu naixement entre el 1377 i el 1380. Se'n tenen últimes notícies cap al 1443.

L'obra de Francesc de la Via va ser, en la seva època, discretament popular. Es poden trobar poemes seus en alguns dels cançoners importants en poesia catalana d'aquell segle i el Llibre de Fra Bernat encara circulava a principis del segle XVI. Francesc de la Via és autor de dos llargs poemes narratius, "Procés de Corona d'aur contra En Bertran Tudela" i "El Llibre de Fra Bernat", d'una composició lírico-narrativa, "A Bella Venus", de dues cançons i d´una cobla.

En la seva època, la seva obra aporta una notable agudesa, fins el moment inexistent i contribueix al desenvolupament d´una sensibilitat que permet la implantació de noves tendències en la literatura catalana del segle XV. La seva obra aporta una renovació i una crítica de les fòrmules i els temes heretats de la tradició trobadoresca. Introdueix un humor amb el qual fa burla alegre de les febleses d´una societat i els seus membres.


(Informació i transcripció extretes del volum:
"Obres", Francesc de la Via.
Edició i Estudi d´Arseni Pacheco.
Quaderns Crema, sèrie gran, volum 20).


En Fra Bernat arriba, impacient i fervorós, a la cel.la de la monja, esperant que ella el correspongui atorgant-li un favor. Però la monja diu que no vol saber res d'ell, que ja se n'ha cansat, ja que és un maleducat. Que el que ha de fer, cada vegada que va a veure-la, és portar-li un present. I si ell ho fa així, igual que ho fa el Canonge (que sempre li'n porta un), llavors sí, ella el complaurà en els seus desitjos d'amor. El frare, contrariat, li diu que li ha portat un present, que miri bé quin és, que, sobre tot, s'hi fixi, a veure què li sembla...


Ladonchs anech dir fra Bernats
tost a la monge:
- Senyora, lo mal de canonge,
aquell volets?
Car per ell apar me havets
tot oblidat.-
Dix la monja a fra Bernat:
- Sabets per què?
Tostemps me porta algun bé,
argent o drap;
e vós no valets sols un nap,
tant sóts avar;
jamés m'avets volgut res dar
sí co.l canonja.
ara fiat-vos en monja
ni en son parlar,
car tot ho fan per baratar,
açò podem dir;
car vós me solíets acullir
en temps passat,
mils que home que anch fos nat
en aquest món,
faent-me semblant jausion,
de tot bon cor.
- Frare, yo.us portava amor
e.us acullia
per ço com per dit me tenia
que, sens tardar,
vós me deguéssets aportar
algun present.
E prech-vos no.us doneu marriment
si no.us acull,
car d'ara avant yo no.us vull
res demanar,
car no.us vull bé menys amar.
Via.n mal guany!
Car a tal frayrot no pertany
que.l deg'amar.
Jamés m'avets volgut res dar
que portàs per vós.-
Fra Bernat, irat e fellós,
anech-li dir:
-Senyora, si tal acullir
me volets far,
jo meteix me vull degollar
e dar la mort.-
La monja dix sens gran acort,
estant en sus:
-Sicut nos visitas, sic te colimus,
per veritat;
car si m'haguéssets res portat,
bé.us acullira,
e graciosament vos servira
de mon poder.-
Dix fra Bernat: -E quin barber
per affaytar
vós volríets, segons que.m par,
que.us donàs paga?-
Ladonchs mès mans a la braga,
mostra-li son rava.
La monja.s mostrà fort brava
a fra Bernat,
quant viu son matràs ben format
e stech drets,
car n'ach un gran palm e tres dets,
ab gran squena,
sí que.l clarejava la vena
d'un tret de dart,
que no.y havia null embarch,
drap ni cortines.
-Han tal bech vostres gallines?-
dix fra Bernat;
lo qual li offer de bon grat
lo dit present,
que stech arborat fermament,
pus dur que ferra;
les palles levà de terra
per gran calor.
La monge.s mudà de color
quant viu la birla,
sí que parech fos asmirla
detràs copada;
fonch-se ab vel emborraçada
denant la vista,
e no.us pensets que fos trista,
ans la viu riure.
-Senyora-dix-, volets scriure
ab cesta ploma?


dilluns, 9 de juny de 2008

Apilant llenya



L'home sol anar al bosc a recollir
els troncs caiguts després d'una tempesta.
Els apila darrere de la casa.
De cada un en recorda
què el va fer caure i on va recollir-lo.
En les nits fredes, contemplant les flames,
va cremant el que queda del que estima.

Joan Margarit, de "Casa de misericòrdia".


Sovint ell em dóna les paraules que el meu pare necessita per explicar allò que pensa i no diu. Allò que mai no ha dit. Allò que ha quedat per sempre fossilitzat en la memòria i el record dels sentiments. El dolor que torna sempre amb tanta força...colpidor, de la mà del silenci.

dissabte, 7 de juny de 2008

Parlant de "bitxos"...

*
*
La meva Mireia, petita, morena i dolça... És que, el que no li passi a ella...

Campaments de setmana santa.

S'estan uns dies fora, a la muntanya, amb el cau. Dormen a l'exterior, amb tendes. Ella és tota una Escolta Catalana ("Tant com puc").

Quan tornen, l'anem a recollir, a ella i a la seva motxilla, que és més gran que ella. La senyoreta, no cal explicar com ve, de neta, polida i ben pentinada, és clar... La roba que porta, a més a més, està impecable, i els pantalons tampoc tenen forats, ni taques de fang, ni d'herba fregada a les genolleres...Vaja, que tot un gust fer-li una abraçadota, després de tants dies...!

Arribem a casa. Deixa la supermotxilla a la galeria. Es treu les botes de muntanya (que no estan totes plenes de fang, no), i les deixa al damunt de la repisa del safareig.
Preparem un bany d'aigua calenteta amb sabó BADEDAS (tot un plaer i un descans, un regal pels sentits). S'hi submergeix ràpidament, està morta de cansament...

El que surt de la motxilla (i com en surt, i la sorra i fang com a valors afegits), donaria per escriure ja un altre post. Però ara no toca insistir en això precisament...Mentre ella està en remull, em recordo de les botes, i vaig cap al safareig.

Curiosament, quan el miro, aprecio, amb perplexitat, que el safareig ha canviat de color...Ara ja no és blanc, ara és negre, però negre-en-moviment ("camí de sol-per les rutes amigues-unes formigues"/Joan Salvat-Papaseit)...M'aixeco les ulleres de veure de lluny, per descobrir el motiu d'aquesta negror en moviment, i veig centenars i centenars de formigues petites caminant, com perdudes, pel damunt de la repisa del safareig, al voltant de les botes! Estic sorpresa, i no entenc res de res...
Segueixo observant, i me n'adono que les formigues surten de l'interior de la bota dreta de la Mireia. M'estic esverant literalment... Agafo la bota, i les formigues s'espanten i comencen a córrer en totes direccions. Jo estic a punt d'agafar un atac d'incredulitat, i també de nervis, és clar. Elles no paren de sortir de la bota, i sembla que n'hi hagi d'haver mil milions...Trec, com puc, la plantilla (em queda la mà tota negra, evidentment, i comencen a pujar-me pel braç...). Com que no estic encara prou sorpresa, veig que sota la plantilla encara hi ha una negror de formigues que tenen cura d'un tou blanc de larves, i comencen a agafar-les amb les mandíbules i a dur-les cap a un altre lloc per salvar-les...

En aquest moment, està clar, necessito, molt a desgrat meu, l'ajut d'un insecticida.

La Mireia, pacíficament remullada i perfumada, segueix a la banyera. Li explico que aquests dies ha tingut un formiguer incorporat a la bota dreta. Li pregunto si no se n'havia adonat. Em respon que no. M'aclareix, però, que quan anaven a dormir, deixaven les botes fora de la tenda, protegides pel sobre-sostre.

dimecres, 4 de juny de 2008

Gràcies per tant

...


Cada dia, quan em desperto, penso que m'alegro, perquè estic viva i perquè sempre he tingut tanta sort...


Agraida estic, per tot el que tinc i pel que no tinc; per tot el que he conegut, i, tanmateix, pel que m'he estalviat de tastar.


Per tothom que m'ha acompanyat i m'ha estimat, o, almenys, ho ha intentat. Per qui m'ho ha donat tot, desinteressadament, i m'ha permès créixer, m'ha fet anar endavant.


Per tu que m'aguantes i em suportes amb aquesta paciència infinita (encara no he entès mai per què ho fas...); per tu, que m'has obsequiat amb aquestes dues personetes, que cada dia aprenen més del teu somriure inesgotable.


Per totes les coses que sóc, tinc i represento (ara em seria poc modest esmentar-les).


Gràcies per tantes oportunitats que em són donades de gaudir i aprendre, a nivell personal i íntim. Gràcies, però també, per les que tinc opció a presentar renúncia.


Gràcies per la llibertat de la qual gaudeixo (ben o mal aprofitada, és clar).


Ara mateix agraeixo la llum, la carícia del sol, la pluja, l'alegria dels colors, el cant de la merla al capvespre, els bolets que ara arriben, després de tanta aigua, el vent, que tant em molesta, i tantes i tantes altres coses que em descuido perquè no hi caben aquí, però que són ben juntes dins el meu cor...

Perquè cada dia que desperto és un bondia ben trobat i una besada més que em regala la vida.

diumenge, 1 de juny de 2008

Al meu costadet...

..
Estàvem asseguts a la barra del bar de sempre. Jo portava la camiseta famosa, del post famós, en la que sembla que vagi a perdre alguna cosa...Ell estava molt a prop de mi i jo li passava el braç dret pel damunt de l'espatlla... Ens besàvem, públicament i sense vergonya, i ens dèiem coses dolces a cau d'orella. Tot d'una, molt romàntic ell, em diu:



Sento l'escalfor de la teva sina nua a l'aixella...
M'estàs fent pujar de l'entresol a l'àtic...
*
*
(Continuarà... ;-)))


diumenge, 25 de maig de 2008

Papallona




Breus tocs de verd suavíssim,
sobre un llit de blau tot just insinuat,
empolsinat per reflexos argentats.

Sota la fulla, verda i gruixuda,
ben quieta, que la llum arriba.


Escrit inspirat en una fotografia de http://frikosal.blogspot.com/ del dia 23/5/08, Noche y día.
Moltes gràcies, per cert.
...

divendres, 23 de maig de 2008

Flors, pedres i altres irreverències





Cinc regals et faig avui:
dues roses blanques,
                                                         .suaus i delicades,
oloroses i turgents...
**
**
**


El meu test de violetes,
verdes fulles, fortes, peludes,
flors menudes però exigents,
...        ..........................d'aigua i llum suficients...

**
**

Dues roses del desert,
fetes dins la cremor de les dunes,
asprament capricioses,
duradores en el temps...
**
**
**

Un parell de sines madures,
                       .sempre impacients de besades,

pessigades i xuclades,
per tal que les assaboreixis follament...

**
**
**
I, finalment, per començar,
un petó humit, calentó, allà on més t'agradi.
...